Núm. 18 Segon trimestre 2000

Amnèsia col·lectiva
Jordi Serrano, Toni Castells, Espai de Llibertat

Vivim en un país en el qual el poder ha imposat l’amnèsia col·lectiva. Per què? En aquest article fet a dues mans intentarem donar una resposta.

Durant la transició –en no produir-se la ruptura democràtica– es va utilitzar l’excusa que calia arribar a l’acord de tirar endavant una gran política de reconciliació. No es van reparar els danys personals i col·lectius de la dictadura i no es va fer justícia. Pesava la por a la guerra civil, que estava en la mentalitat de la gent, i es feia servir l’argument que calia superar els traumes del passat i mirar de reconstruir el país. Aquest va ser el decorat que es va muntar per tal d’impedir la participació ciutadana en el debat i en la presa de decisió política sobre la constitució del nou règim i de les seves lleis més importants: la forma d’Estat, la Constitució, etc., i a més per substituir-la pel pacte entre dos grups, el format pels franquistes que van comprendre en morir Franco, peça clau de la dictadura, que alguna cosa havia de canviar perquè tot canvies el menys possible i el format per aquells dirigents polítics i sindicals antifranquistes que van estar disposats a renunciar als principis i objectius pels quals havien lluitat –o almenys així ho diuen–, en nom del "realisme" i de poder accedir ràpidament a ocupar càrrecs públics.

Així es relegà els ciutadans al paper de simples espectadors i tan sols se’ls consultà per referèndum, en el qual com a màxim podien agafar o deixar el que ja havien decidit les elits: allò seu o el caos i el perill, és clar, de la guerra civil. El pacte de la transició, a més, va incloure l’amnistia dels crims comesos pel franquisme, tot i la magnitud i la persistència en el temps ja que va seguir empresonant i assassinant als qui se li oposaven fins al darrer moment. I així els crims dels vencedors no van ser discutits ni jutjats i els botins mai van ser retornats. Amb la reconciliació i l’amnistia es va pactar també l’oblit i una gran amnèsia plana des de llavors sobre la societat catalana. Es va pactar realment l’oblit? Pensem que no. Durant 40 anys van explicar la versió feixista i nacionalcatòlica de la història i és la que ha quedat. A més els vencedors que havien fet una ostentació indecent de la seva història van continuar com si res hagués canviat.

Els dirigents antifranquistes que van participar en el pacte de la transició van acceptar un oblit asimètric, van oblidar definitivament la memòria dels perdedors i dels resistents i van acceptar una mistificació del passat on tots els bàndols havien fet barbaritats i s’amagava el caràcter feixista dels vencedors i el caràcter democràtic i obrerista dels perdedors.

La pregunta que ens hem de fer és la següent: per què aquests dirigents que es proclamaven d’esquerres van acceptar l’oblit de l’esquerra quan precisament havia arribat el moment de recuperar-la? És evident que aquest fet va significar una injustícia per a tots aquells que havien continuat aixecant la bandera de la llibertat durant els 3 anys de guerra i els 40 posteriors. Havien estat represaliats de forma brutal i ignominiosa i quan fou el moment de reivindicar la seva lluita es van trobar de cop i volta bandejats.

La resposta pot incloure diversos components. En primer lloc, la causa fonamental es troba en el fet que en basar-se el nou règim en una reconciliació i una amnistia esbiaixades –els guanyadors de la guerra van conservar, en l’essencial, els fruits econòmics i socials de la seva victòria i se’ls van perdonar els crims, sense una compensació equivalent per als perdedors– es feia necessari que els ciutadans oblidessin com van desenvolupar-se els fets, perdessin la memòria i que les noves generacions no poguessin arribar a tenir-la mai. A això, s’hi afegeix la manca de formació i coneixements que tenien els polítics d’esquerres de la transició. Hi va haver un tall en la memòria històrica col·lectiva de tal forma que es va haver de començar quasi de zero. Els antifranquistes no coneixien les arrels del lliurepensament que va des de Pi i Margall fins a la CNT, passant per Lluís Companys.

A més, bona part dels dirigents d’esquerres volien amagar el passat familiar i, en alguns casos, el propi passat en el transcurs de la postguerra. La simple referència indirecta a personatges significatius de l’esquerra pel seu comportament durant la postguerra més dura, genera, encara avui, unes reaccions imprevisibles.

Juntament amb els crims franquistes es van voler esborrar de la memòria tant els que provocaren la Guerra Civil i sostingueren la dictadura: l’exèrcit, l’Església catòlica, i els poders econòmics, com les lluites contra la dictadura i qui les protagonitzà. Si bé no aconseguiren enderrocar-la, sí que van donar lloc a mobilitzacions i formes de participació popular que constituïren pràctiques i experiències valuoses per a l’avenç cap a una societat més justa i solidaria i cap a un règim polític més participatiu i democràtic.

També es va voler esborrar de la memòria el règim de llibertats que implantà la Segona República, les importants transformacions revolucionàries que van desenvolupar-se durant el període 1936–39, el protagonisme del moviment obrer i camperol i de les seves organitzacions, etc. Com també la història precedent; és a dir, la tasca que desenvoluparen els sindicats, ateneus, cooperatives, etc., en la preparació política i sindical dels treballadors i camperols per a la seva emancipació, la dels corrents lliurepensadors i laics a favor d’un ensenyament lliure i universal i en contra de l’opressió i embrutiment del poble per l’Església catòlica i l’actuació d’aquesta sempre a favor del poder i de l’obscurantisme.

En definitiva, la transició decretà el segrest de la memòria tant dels crims franquistes i dels seus protagonistes, com de tot allò que la dictadura franquista va eliminar de la vida política, sindical, cultural i de l’ensenyament del nostre país. No només queda abolida la història de l’esquerra durant la Segona República i la Guerra Civil, sinó que amb ella s’oblida tota la tradició d’esquerres fins a la fi del règim franquista. L’esquerra de la transició estava amarada de cultura catòlica (una contradicció en els termes) i ha estat incapaç d’adonar-se que la tradició de l’esquerra és lliurepensadora. Aquesta cultura catòlica es pot simbolitzar en la doble moral: és possible predicar una cosa i fer-ne una altra, l’únic que s’ha de fer és confessar-se de tant en tant. El resultat és que la coherència política queda desdibuixada. En la cultura lliurepensadora la distància entre el que es pensa i el que es fa ha de ser necessàriament més reduïda. Quan aquests dirigents amarats de catolicisme han trobat evidències del fil conductor lliurepensador de l’esquerra l’han esborrat. Qui s’atreviria a reivindicar a Josep Robrenyo, Ramon Xauradó, Abdó Terrades, Anselm Clavé, Pi i Margall, Narcís Roca Farreras, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lluís Companys o Marcel·lí Massana? Tots tenen un tret en comú: eren lliurepensadors i la major part anticlericals i components o aliats de les forces que lluitaven per la Justícia Social. Ni l’esquerra ni la dreta s’han adonat que l’arrel del liberalisme polític no era Sagasta (els del PP encara consideren que és Cànovas del Castillo) sinó Pi i Margall. Però, és clar, si llegeixen els articles d’aquest sobre els jesuïtes, se’ls hi posen els pèls de punta.

Per altra banda, als dirigents de l’esquerra que quan eren joves es mostraven autogestionaris, socialistes o comunistes, un cop passats pel poder, se’ls ha fet molt difícil comprendre la lluita de classes i la importància dels dirigents obrers de la nostra historia: Josep Muns, Salvador Seguí, Buenaventura Durruti, etc.

L’altra gran amnèsia de la història és refereix a la revolució de juliol de 1936 amb les importants i radicals transformacions econòmico-socials que portà a terme. Aquí és on en uns dies es condensen la tria entre democràcia i feixisme, ciència i superstició, laïcitat i catolicisme, classe treballadora i burgesia. Hi ha moments en la historia on s’ha d’escollir.

Es critica alhora els qui van fer el cop d’estat i els qui s’hi van oposar. Aquesta és una gran immoralitat política. Com pot ser el mateix lluitar per la justícia i la llibertat i lluitar en contra? La revolució del 19 de juliol de 1936 s’amaga perquè els qui van aturar el cop d’estat van ser els treballadors. La burgesia veia amenaçats els seus interessos i va optar pel feixisme. No ha d’estranyar a ningú que els capitalistes optin sempre pel seu patrimoni i per l’afany de lucre abans que per la cultura, el país o d’altres consideracions morals.

Arribats a aquest punt i com que la promiscuïtat entre la burgesia catalana i els feixistes és tan evident, s’intenta desprestigiar el moviment obrer amb els mateixos arguments apresos a l’escola franquista: l’anarquisme és el caos, els comunistes són el dimoni –ara es diu que tots eren estalinistes–, etc. Com es pot aturar un cop d’estat feixista? Amb floretes? Amb discursos per la ràdio? Amb obres de teatre?

Per altra banda es magnifica la política contra els capellans i sobretot es treu de context presentant-la com una persecució religiosa. No es diu que els capellans no van ser perseguits pel fet de ser catòlics sinó per ser feixistes. La prova és que al País Basc l’Església catòlica va estar al costat de la Constitució republicana i qui es va fer farts de matar capellans va ser Franco.

Sembla bastant evident que la guerra es va perdre perquè el bàndol franquista va rebre el suport pornogràfic de Hitler i Mussolini. Fins i tot aquest va aportar tropes regulars, que ja és fotre-se’n de les polítiques de "no intervenció". Sense el suport d’Itàlia i Alemanya, la República hauria guanyat. De fet Franco a l’inici va plantejar la guerra com una guerra colonial i va fracassar. El règim constitucional no va rebre el suport dels països democràtics. França i Anglaterra –especialment– van deixar sola la democràcia espanyola. No és aliè a aquesta qüestió el fet que els interessos de les empreses franceses, angleses, etc., a Catalunya es van veure perjudicats per la revolució. Però cal tenir present que va ser la revolució precisament la que va aturar el cop d’estat. Els governs d’aquests països no van actuar en defensa de la democràcia ni dels interessos dels seus pobles, sinó exclusivament en defensa d’unes poques companyies transnacionals amb interessos a Espanya. Poc després França era anihilada i Londres bombardejat. El que fa riure és que la major part d’aquelles companyies van passar a mans alemanyes o van ser destruïdes per la ineficàcia econòmica dels governs franquistes. Els governs europeus, per molt que es proclamin democràtics, van preferir que la democràcia i la revolució espanyola fossin anihilades amb l’ajut decisiu dels règims nazi-feixistes, per tal d’evitar que servissin d’exemple als seus pobles. No en va el feixisme estava present també en aquests països amb democràcies parlamentàries. El rei d’Anglaterra n’és un bon exemple.

Per tal d’amagar aquest fet clau, s’han generat tota mena de cortines de fum. La primera és que Franco ens va salvar d’entrar al bàndol feixista de la Segona Guerra Mundial. Els estudis han confirmat el que tothom es podia imaginar: Espanya no va entrar en el conflicte pel mal concepte que Hitler tenia de Franco. Si hagués estat per ell hi haguéssim entrat de cap. El segon argument és el de magnificar els conflictes a la reraguarda. Hi ha més llibres sobre els fets de maig del 37 que sobre l’organització militar del bàndol feixista. Amb fets de maig o sense, la guerra contra Franco, Hitler o Mussolini no es podia guanyar. El tercer argument és el de negar el caràcter feixista del cop d’estat de juliol de 1936. És evident que existeix un fenomen comú entre Franco, Mussolini, Hitler i Dollfuss. Ja el 1933 els diaris definien aquest fenomen comú com a feixisme. Usant tota mena de subterfugis vagament historiogràfics ens volen convèncer que era un règim "autoritari" o vés a saber què. A la fi alguns més agosarats ens venen a dir que gràcies a Franco ara a Espanya no tenim a Ieltsin. I embolica que fa fort. Les víctimes –morts, exiliats, empresonats, torturats i perdedors en general– passen a ser els culpables.

És així com el sistema polític democràtic requereix d’una història en concordança amb els seus interessos i pressupostos, és a dir, necessiten una nova "història oficial". La major part dels acadèmics i professionals de la història del nostre país, amb poques i honroses excepcions, s’ha dedicat a rescriure la història d’acord amb la voluntat i els interessos dels actuals governants. En aquesta tergiversació de la història fins i tot amaguen o neguen l’existència d’interessos de classe oposats i la mateixa lluita de classes, presentant els conflictes com originats per petits grups d’activistes amb ànsies de poder. D’aquesta forma i d’acord amb la ideologia conservadora estesa més enllà de les nostres fronteres, intenten conformar el passat a una imatge del que pretenen que sigui el present, entès aquest com la fi de la història. Els conflictes socials han desaparegut, substituïts per la competitivitat individual en el mercat. Utilitzant l’enfonsament de la URSS i els canvis socials que s’han produït als països occidentals –en primer lloc la pèrdua d’importància del proletariat industrial– pretenen negar que tant en l’actualitat com en el passat, la societat està dividida en explotats i explotadors, i en oprimits i opressors.

A les forces reaccionàries els costa d’acceptar públicament que els valors de la llibertat i el progrés són els valors de l’esquerra, de la revolució, de la llibertat, de l’anarquisme, del socialisme, del comunisme o simplement dels treballadors. Dieu-ne el que vulgueu.