Núm. 18 Segon trimestre 2000

Ser d’esquerres avui
Tono Albareda, president de Cooperacció

L’esquerra històrica tenia vàries característiques, entre les quals podríem destacar:

– La defensa de la justícia social, en una societat dividida entre amos-rics i pobres-obrers. La defensa dels pobres i la millora de les seves condicions de vida era un dels trets més importants que la diferenciava de la dreta. Fins al punt que el binomi igualtat-llibertat, era resolt massa vegades a favor de la igualtat i contra la llibertat.
– L'existència d'una classe social definida i concentrada en centres de treball que permetien la seva organització.
– La defensa de l’Estat com a distribuïdor de riquesa i motor d’iniciatives econòmiques.

En aquesta situació, l’esquerra tenia la base d'un moviment obrer reivindicatiu i plantejava la reforma de l’Estat, o bé com un Estat obrer, o bé com un Estat de benestar. En qualsevol cas, l’increment del paper de l’Estat era una reivindicació sempre present.

La situació actual és sensiblement diferent. Els centres de treball són més petits i més dispersos i els treballadors, pel simple fet de ser-ne i de tenir una feina estable, es poden considerar uns privilegiats. Això fa que no es pugui parlar d'una classe social definida i amb uns interessos específics i clars. Els "pobres" d’avui serien, als nostres països rics, diferents col·lectius formats per aturats, joves amb feines precàries, emigrants i dones (discriminades laboralment i socialment). Sembla evident que aquests col·lectius no estan agrupats ni tenen necessàriament els mateixos objectius.

El fracàs dels Estats obrers i l'acceptació generalitzada que el mercat és l'únic organisme regulador de l’economia ha deixat les esquerres sense els seus objectius tradicionals.

Acceptar que els bancs centrals han de ser independents dels governs i dels parlaments, que s’han de vendre pràcticament totes les empreses controlades per l’Estat, que la borsa és indicador de la bona salut de l’economia, en fi, que enriquir-se és bo, independentment que es creï riquesa o s’especuli, aquesta és la ideologia imperant, el pensament únic davant el qual l’esquerra diu molt poques coses.

Malgrat tot, la pobresa i la marginació continuen existint a casa nostra. La pobresa i la misèria són la norma a la meitat del món (1.200 milions de persones amb menys d’un dòlar per dia i 2.800 milions amb només dos dòlars) i, consegüentment, la justícia social continua sent una utopia que cal reivindicar.

Reivindicar la utopia és necessari però no suficient, cal saber què hem de fer i com podem avançar i alguns conceptes és important tenir-los clars. El binomi igualtat-llibertat no es pot plantejar com una contradicció, ans al contrari, la defensa dels Drets Humans, tant polítics i civils com econòmics, socials i culturals ha de ser el principi fonamental sobre el qual basar els nostres esforços. És important recordar que el dret a un treball digne o a l'habitatge estan reconeguts en la nostra Constitució, igualment, l’alimentació com a dret a la vida és la base dels Drets Humans, i no solament a casa nostra, també arreu del món. Una altra cosa és que si bé hi ha lleis per garantir els drets polítics, no n’hi ha per garantir els econòmics.

El mercat s’ha de demostrar que sigui, fins ara, el millor instrument per crear riquesa, però ha de quedar clar que ni és infal·lible ni és objecte dels Drets Humans (simplement, no és humà). L’esquerra no pot renunciar a controlar el mercat. Si la democràcia és l'expressió de la voluntat popular, és clar que l'economia no pot posar-se per sobre de la democràcia ni, per tant, de la política.

No estem en contra de la creació de riquesa, però no podem oblidar que l'especulació no crea riquesa, crea rics però no riquesa. L'única font de creació de riquesa és el treball humà i els guanys acumulats per l'especulació estan absorbint riquesa mal distribuïda. Avui, la majoria d'intercanvis internacionals de capital són inversions a molt curt termini i exclusivament especulatius. Això atempta contra l'equitat, però també contra l'equilibri del mateix sistema de relacions internacionals. Els partits d’esquerra s’han allunyat dels moviments socials, especialment al nostre país. És evident que els moviments socials, avui, són dèbils en la majoria dels casos, i fins i tot les seves reivindicacions són menys evidents avui que en altres èpoques (el moviment sindical i veïnal serien dos exemples clars) però això no justifica que els partits solament recordin els moviments socials durant les campanyes electorals i, encara, amb dificultats.

La recomposició dels moviments socials és una condició imprescindible per aconseguir una participació ciutadana real i aquesta és imprescindible perquè la democràcia sigui alguna cosa més que el simple exercici del vot.

Aquests tres elements, la defensa dels Drets Humans (de tots els drets i per a tothom), el control del mercat i la lluita contra l’especulació, i l'enfortiment dels moviments socials, haurien de ser els eixos que diferenciïn l'esquerra de la dreta. Sota el prisma d’aquests eixos hi ha varis reptes que cal afrontar, tots igualment importants:

– La marginació d'importants sectors de la població.
– La situació de la dona.
– La pobresa i la desigualtat al món.
– La falta de control dels aparells de l'Estat.

Segur que falten coses, però també segur que amb aquestes podem començar a treballar i, si més no, seria més divertit i profitós que veure les baralles internes dels nostres estimats partits d’esquerra.