Núm. 19 Tercer trimestre 2000

Reflexionant sobre les pèrdues
Ester Rosauro

Per parlar de les pèrdues, hem de mirar dins nostre. Sentir la pèrdua d'una persona estimada, la seva mort per exemple, és viure un procés de dol. Per elaborar aquest dol, sentirem moltes emocions: ràbia, disgust, incredulitat, idealització de la persona estimada, nostàlgia, tristesa. Aquest procés de dol finalitzarà, quan hàgim pogut interioritzar totes aquestes emocions, conservant dins nostre la persona estimada

També ens sentim trists i desil·lusionats quan hem dipositat falses esperances en les nostres relacions, quan hem sentit la mort d'aquells ideals que tant ens mobilitzaven, ... També en aquests moments es viu un procés de dol. Les pèrdues són inseparables en les relacions interpersonals i en la relació amb nosaltres mateixos; quantes vegades hem hagut d'afrontar la nostra pròpia por quan ens crèiem tan valents...

Les relacions interpersonals són essencials en la vida des que naixem estem en relació amb la gent: pares, oncles, avis, ... Això anant bé, perquè si aquesta gent no hi és, n'hi haurà una altra, però sempre n'hi ha. I és en aquesta intensa relació amb els altres que ens costa reconèixer la individualitat i l'autonomia que tots tenim com a éssers humans.

I això tan simple de dir i tan difícil de viure, és el que últimament trobo de diferent a l'hora de pensar en les nostres relacions en general. Haver entès aquesta particularitat, ha estat gràcies a la participació als Seminaris d'Observació de Bebès supervisats per la Dra. Hafsa Chabni. Molta gent es preguntarà que hi tenen a veure els bebès amb aquest món tan complex de les relacions, però aquestes petites persones, ens ajuden a entendre qüestions tan essencials com l'autonomia; perquè són ells els primers en patir aquesta pèrdua i en demanar-la al mateix temps. Alguns en el moment de néixer ja han de respondre als copets al cul que se'ls hi dóna perquè plorin, com si ells no ho poguessin fer sols, i en el moment que volguessin. Ja estem, doncs, interferint en la seva autonomia com a persones; aquests mateixos bebès demanaran de moltes formes la seva individualitat.

Des que naixem, estem subjectes a viure en companyia de les pèrdues. Molts hauran de viure amb la imposició de normes tradicionalment acceptades i poc qüestionades, i d'altres més privilegiats viuran respectats com a persones diferents en els seus desigs; però tots es desenvoluparan com a éssers humans únics.

Les relacions i les pèrdues són una parella inseparable. Parlar de pèrdues és parlar de la vida. Entenc les pèrdues com quelcom tan essencial com les relacions, i el que encara és més important; la vivència o el com vivim aquestes pèrdues, entrellacen i teixeixen els tipus de relacions que hem fet, fem, i farem. Tots i totes, hem patit o patim, per la mort o la pèrdua d'una persona estimada, d'un ideal, de la nostra infantesa, de la nostra joventut, etc., però darrere l'elaboració del dol, hi ha l'aprenentatge i la interiorització de molts sentiments que formaran part en l'equipatge de la vida.

I és que si som capaços de viure també el patiment, estem acceptant la nostra fràgil i rica existència per convertir-la en la bellesa del viure, i per tant les pèrdues es converteixen en pèrdues necessàries. I això, que només semblen paraules maques, significa que, perquè aquest patiment no s'enquisti i sigui estèril en les relacions amb nosaltres mateixos i amb els altres, hem d'estar disposats a créixer.
Créixer com a éssers humans és una aventura, és estar obert a la vida i al pensament.

- Viorst, Judith. Pérdidas Necesarias. Plaza Janés.1990.
- Tizón Garcia, Jorge. Apuntes para una Psicologia basada en la Relación. Hogar del Libro. 1988.

XXXVII Renacimiento
Antonio Machado

Galerias del alma ...! El alma niña!
Su clara luz risueña;
Y la pequeña historia,
Y la alegria de la vida nueva...

!Ah, volver a nacer, Y andar camino,
ya recobrada la perdida senda!
y volver a sentir en nuestra mano,
aquel latido de la mano buena
de nuestra madre... y caminar en sueños
por amor de la mano que nos lleva.