Núm. 19 Tercer trimestre 2000

El Gran Hermano et vigila
Txus Sanz, sociòleg

Com acostuma a passar, la realitat a vegades supera la ficció. Aquest és el cas de l’experiment televisiu que suposa el programa de Tele5 El gran hermano. Des que es va estrenar, el programa ha causat una gran expectació i és un dels principals temes de debat en cafès, bars, restaurants i perruqueries.

Qui havia pensat que aquella idea de Peter Weir (director de El show de Truman), que criticava mitjançant aquesta pel·lícula el negoci televisiu del "reality show", seria exportada al món real i constituiria un aclaparador èxit d’audiència?

Però més enllà de la morbositat que pot produir veure uns éssers humans rere el mirall de la paret, l’emissió de El gran hermano suscita múltiples interrogants de tipus cívic i ètic. D’entrada, sembla clar que en la nostra societat ja no s’escandalitza ningú per veure que som capaços de casi qualsevol cosa només per diners. El reclam dels 20 milions de premi provoca que més de 2000 joves estiguin disposats a fer de conillets d’índies dins d’una gàbia amb forma de casa en la qual s’han instal·lat càmeres fins i tot a la dutxa. Tot el món es pregunta si veurem les imatges de la dutxa ja que, en cas contrari, per quina raó haurien posat una càmera allà?

Big Brother era el nom amb el qual George Orwell definia en la seva novel·la 1984 l’Estat totalitari que tot ho veia, tot ho escoltava i decidia sobre tot. La nostra societat dista considerablement de la que Orwell va imaginar fa poc més de 50 anys, però, d’alguna manera, és cert que cada cop estem més controlats. Permeteu-me posar algun exemple. Alguna vegada us heu parat a pensar la quantitat d’informació que tenen els banquers sobre nosaltres? Saben on treballem, quants diners cobrem, la universitat on hem estudiat, si hem canviat de feina, quins són els nostres hàbits de consum (si paguem amb la targeta de crèdit), per on ens movem habitualment (si traiem diners dels caixers automàtics), a quines revistes estem subscrits, si pertanyem a alguna associació o partit polític (les quotes s’acostumen a domiciliar al banc), l’import de la nostra factura telefònica, de la llum, de l’aigua, etc.

Un altre exemple: recentment s’està investigant l’existència de la xarxa Echelon, una suposada xarxa d’espionatge internacional impulsada per cinc països (Estats Units, Gran Bretanya, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda) que sembla que té capacitat per interceptar la majoria de les comunicacions que fem en format digital (telèfons, faxs, correu electrònic, etc.). Amb l’excusa de prevenir el terrorisme internacional aquesta xarxa secreta ha estat espiant a polítics i empreses de tot tipus. Margaret Newsham, antiga treballadora de la NSA (Agència de Seguretat Nacional dels EUA), afirma que el 1984 la xarxa Echelon era capaç d’intervenir en temps real totes les comunicacions de qualsevol persona del planeta i podia mitjançant els seus satèl·lits "filmar un segell en el terra". Pel seu caràcter secret totes aquestes accions s’estan fent impunement i sense necessitat d’un manament judicial.

Així doncs, l’emissió d’aquest programa per part de Tele5 posa de manifest una de les més curioses paradoxes del món actual: tots som a la vegada espectadors i víctimes del gran hermano. Però El gran hermano té en l’actualitat unes formes molt menys visibles i molt més subtils. Els mecanismes de control social s’han incorporat silenciosament en la nostra cultura. Aldous Huxley publicava el 1932 una novel·la titulada Un món feliç. En aquesta, al contrari que en la profecia orwelliana, es plantejava la hipòtesi que la banalització de la cultura i l’excés d’informació farien impossible la possibilitat d’elecció i que, per tant, s’arribaria a una nova forma d’opressió per mitjà de la felicitat. Si tenim en compte la dinàmica de les nostres societats, no us sembla una idea suggerent?