Núm. 19 Tercer trimestre 2000

Cròniques des del Foro. La derechona
Quique Toledo, educador

Amb l’arribada de l’estiu, Madrid es transforma. El ritme trepidant de la ciutat comença a alentir-se i les preocupacions ciutadanes, socials i polítiques entren en una letargia estival. Gràcies a aquesta letargia passen desapercebudes les barbaritats més grans. A veure si sóc capaç d’explicar-ho.

Malgrat els esforços del senyor Aznar per reivindicar l’espai del centre, a la seva gent li surt la derechona que porten dins. No poden renunciar a la seva essència antediluviana, que entra en contradicció amb les tesis gairebé aristotèliques de la Moncloa: "¡Centrarse! ¡Ar!". El problema (almenys a nivell de discurs) radica en el fet que rere Aznar, Villalobos o Ruíz Gallardón, amb aquest tarannà liberal, centrista i dialogant, no hi ha ningú. Estan sols. Per un que n’hi havia (Pimentel), no va poder aguantar tanta comèdia i va deixar JoseMari amb un pam de nas a 15 dies de les eleccions. Així, hem pogut comprovar el tarannà dialogant de la senyora Rudí com a presidenta del Congrés en aplicar el reglament amb un rigor i un zel desmesurats. És aquesta l’actitud i la disposició de diàleg que oferia Aznar després de les eleccions? En qualsevol cas, és part de la seva personalitat política, de la identitat ideològica de dretes.

Després d’aquests últims mesos de majories absolutes per part del nostre flamant centredreta, he detectat una espècie de síndrome entre destacats membres del partit del govern. És la síndrome de "Dije-Digo-Diego-Redigo". Aquesta síndrome consisteix en fer unes declaracions des del més profund de la personalitat de cadascú i relatives a assumptes de rabiosa actualitat, i després –amb el subsegüent escàndol- desdir-se’n per immediatament reafirmar-s’hi.

Un exemple recent, de projecció internacional, podria ser les declaracions del senyor Fraga Iribarne a Xile sobre el procés judicial seguit a Espanya contra el genocida Pinochet. Un altre exemple evident d’aquesta síndrome podria ser la que es va presentar quan el delegat del govern a Euskadi va establir un paral·lelisme entre la pica baptismal (o el llibre de família) i l’afició als aldarulls de carrer al País Basc. És a dir, que si em dic Gorka és que haig de tenir una propensió a cremar papereres o concessionaris de cotxes francesos. El procés seguit per aquest bon home és el mateix que el de Fraga: "Dije-Digo-Diego-Redigo". … I és que en el fons ho porten molt endins, i hi ha coses que no es poden reprimir per molt vestit de centrista de tota la vida que es posin. Són així. Ja ho deien els filòsofs neopositivistes: "El que es pot dir, es pot dir clarament". …I tan clar que ho diuen!

Mentrestant, i com cadascú carrega la seva creu, aquí, al Foro, tenim el nostremostrari de barbaritats, fruit de la síndrome "Dije-Digo-Diego-Redigo", entre les quals destaca clarament les que diu o fa un autèntic especialista en la matèria com és el nostre Excel·lentíssim Alcalde, Senyor Jose M. Alvarez del Manzano. Però també li afecta a més una altra síndrome: la de Torquemada, que causa la síndrome anterior.

Anem a pams. Voldria "centrar-me" en un cas concret de la síndrome de Torquemada que podríem anomenar actuar com un autèntic virrei. Aquest senyor, com a bon catòlic i home de fe, vol tant la seva dona que se l’emporta a tots els viatges oficials –encara que no formi part del protocol– o li paga els viatges no sé on ni per què, amb càrrec a l’erari públic. Després s’atreveix a esgrimir les seves raons en un ple municipal sense que li caigui la cara de vergonya. Al cap i a la fi, aquests dispendis són tot un Acte-d’Amor, i a més el diner públic permet aquests conceptes "perquè ho dic jo, que per això sóc el que mana". I no hi ha més cera que la que crema.

L’exemple més clar de la síndrome de "Dije-Digo-Diego-Redigo" i que ha implicat l’obertura d’un debat a nivell nacional, han estat les declaracions d’Alvarez del Manzano entorn de les relacions de parella. Resulta, segons aquest senyor, que les parelles de fet són més propenses als maltractaments. Això és degut, com és natural, a la falta de compromís que aquest tipus de relacions generen. L’estructura del discurs és impressionant per la seva consistència i ajustament a la realitat. Sense més comentaris! Immediatament es va produir el lògic enrenou. Mentre que sectors del PP feien jocs malabars per sortir d’aquesta situació, Fraga aplaudia aquesta nova perla de l’ínclit ideòleg i eficaç gestor del PP, algunes dones més o menys significatives del partit intentaven matisar les paraules, i l’Església irrompia i argumentava que tenia dades que corroboraven les afirmacions de l’alcalde. Les últimes declaracions del bisbe de …(crec que era Mondoñedo, o quelcom semblant), en què volia negar la comunió a les parelles de fet no fan si no demostrar una cosa que molts ja sabem: són uns carques. Però tornem al meu alcalde favorit, que és el protagonista d’aquesta crònica.

Després d’uns dies de declaracions de tothom (i crec jo que després del col·lapse de les línies telefòniques de l’Ajuntament i de la seu del PP al carrer Gènova), el senyor Alvarez del Manzano fa unes noves declaracions en les quals sembla rectificar el que havia dit abans, per immediatament reafirmar-se en allò que havia exposat en primer lloc: ell no volia dir que les parelles de fet fossin font de maltractaments. No. El que passa és que les parelles de fet no tenen el compromís que donen la fe i la pràctica cristiana. És un amor de segona, que lògicament predisposa al maltractament. "Que si jo no volia dir,… que si se m’ha interpretat malament, … Però en el fons em ratifico en el que he dit, perquè el que volia dir és el que he dit, ... " Tot un exercici d’oratòria. Com sento no haver gravat aquestes paraules per haver-les pogut transcriure literalment!

Sembla que ja ha passat la tempesta. No sé si és per casualitats de la vida, per la mà de Déu, per motius d’aquest tarannà centrista i tolerant que emana des de la Moncloa, el cas és que a finals de juny l’Ajuntament de Madrid, per fi, s’ha decidit a crear un registre per a les parelles de fet de la ciutat. Han transcorregut alguns anys des que es va començar aquesta pràctica a les administracions locals a Espanya. Madrid se suma a aquesta iniciativa. Crec que ho fa a contracor.

Mentrestant, els madrilenys estan per altres coses. Aquests temes no semblen que els importin. Els seus caps estan en un altre lloc. "T’has recordat de comprar el bronzejador?"