Núm. 19 Tercer trimestre 2000

Editorial
Una altra vegada la història

Tant en la historiografia espanyola com en la catalana la major part del poble no hi és representat. No hi apareixen ni els pagesos, ni les dones, ni els nens, ni els pobres, ni els treballadors; ni que siguin castellans, catalans, o andalusos. Sovint hi manquen els demòcrates i els socialistes. No hem fet cap estudi però estem segurs que no surten a cap manual escolar: Josep Robrenyo, Ramon Xauradó, Abdó Terradas, Narcís Monturiol –potser hi és pel submarí no per Icària–, Josep Narcís Roca Farreras, Josep Anselm Clavé –els cors de Clavé, però no els tres intents de proclamació de l’Estat català durant el sexenni revolucionari–, Pi i Margall –dues línies–, Josep Llunas i Pujals, etc.

Els poderosos escriuen la història per justificar i amagar les causes del seu poder. Deixen sense veu els dèbils i tots aquells que han lluitat per fer avançar les societats cap a una major llibertat i una major justícia social. Els poderosos amaguen les causes que provoquen conflictes i demonitzen i ridiculitzen als que lluiten. Les víctimes acaben sent els culpables.

Sembla evident que la historia és una eina potent generadora d’ideologia. La Real Academia de la Historia és la vergonya de l’historiografia europea. El document que va elaborar la delata. Critica sense citar les fons. L’ensenyament de la historia es pot millorar, és evident, però no sembla pas que el debat que s’ha realitzat apunti en la línia que nosaltres proposem. Podríem pensar que hi ha molta gent preocupada per la història. No és cert. Estan preocupats per la història d’Espanya! I això no és nacionalisme? Sembla com si la historiografia franquista estigui encara en la mentalitat col·lectiva. Veiem què deien els manuals d’història d’Espanya.

"Los judíos se dedicaban especialmente al comercio y a la usura, y en secreto trataban de propagar su falsa religión. En varias ocasiones habían martirizado a niños cristianos con horrendos suplicios. Por esto, el pueblo les odiaba."
Instituto de España, Manual de la Historia de España. Primer grado, Santander, 1939.

"Los moros no querían a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creían en un hombre que se llamó Mahoma. Mahoma decía: "Matad a nuestros enemigos donde los encontréis". Y un rey moro les mandó que devoraran a los cristianos hasta que no quedara uno."
Agustín Serrano de Haro, Yo soy español.

Podem parlar d’Espanya abans de 1714? No. Quan Isabel i Ferran es casen, unifiquen les corones de Castella i Aragó, però no els regnes. No es parla d’Espanya sinó d’una monarquia espanyola que tenia varis regnes: Castella i la Corona catalano-aragonesa. Els reis han de convocar les corts catalanes, han de jurar les constitucions catalanes i han de pactar amb les classes dominants catalanes. Normalment aquestes i la monarquia pacten contra els pagesos, és a dir, la major part de catalans. Quan es descobreix Amèrica no ho fa la corona espanyola sinó el regne de Castella, els catalans no hi poden comerciar fins al 1775 quan ja la monarquia és en crisi total. L’any 1714 volen fer espanyols a hòsties. És un costum que es repeteix molt al llarg de la història.

Arriba la Revolució Liberal l’any 1835. La reacció no vol fer un Estat modern, sinó tornar a l’absolutisme i la Inquisició. La burgesia catalana intenta construir una nació espanyola a canvi d’oblidar la llengua pròpia, però fracassa. Mentrestant les forces progressistes intenten la construcció d’una república federal, amb sufragi universal i amb contingut social. Ni la burgesia catalana ni les classes dominants espanyoles són capaces de forjar una nació espanyola, això sí, de tant en tant tornen a voler espanyolitzar els catalans a base de repressió: Setmana Tràgica, Dictadura de Primo de Rivera i cop d’estat feixista l’any 1936 amb el suport de l’Església catalana i de la burgesia comandada per Francesc Cambó.

Anem a pams. Abans la ciutadania sabia més història? No. De fet l’escolarització s’universalitza a Espanya cap a l’any 1985. L’any 1950 anaven a la universitat 5.000 catalans, l’any 1995, 189.000. Ara és quan més gent sap història, més gent investiga i més gent publica llibres d’història. Ens agradaria però que recuperéssim part de l’esperit autodidacte i d’amor a la cultura que existia en amplis sectors populars progressistes republicans. Segurament hem millorat molt en els mètodes i les infraestructures, però no estem massa segurs que avui la cultura tingui el mateix prestigi social que durant la II República, per exemple. Un cop aconseguida la plena escolarització, no podem oblidar que cal augmentar la qualitat sinó correm el perill d’americanitzar i banalitzar l’educació i la cultura.

Al govern del PP li interessa promoure un nacionalisme espanyol ranci. Ara bé, proposarà algú augmentar la despesa pública en ensenyament? Estem segurs que no. Els laics sabem que "la Veritat" no existeix potser és hora de reclamar la llibertat de càtedra i que els professors progressistes expliquin als seus alumnes el fil de la història dels perdedors de la Guerra Civil.