Núm.20 Quart trimestre 2000

Cultura sostenible
Jordi Miralles, president de la Fundació Terra

Probablement, el mot sostenibilitat pot ser tan ambigu i deleteri com la perversió de qui l'usa sense propietat. Al capdavall, per sostenibilitat s'entén aquell procés que pretén trencar amb l'actual model socioambiental inic; per tant, que vol que el consum de recursos no renovables no superi la seva taxa de renovació ni la seva taxa de substitució i en el qual la generació de residus permet afrontar la seva assimilació. En altres paraules, una activitat és sostenible quan s'usen materials en forma de cicles tancats i amb fonts d'energies renovables.

Conseqüentment, ser sostenible no és una quimera impossible, ben al contrari és una voluntat personal i col·lectiva si una societat està convençuda que progressar és viure millor i no pas viure pitjor durant més temps. La tecnologia actual ens posa a l'abast nombroses eines perquè la nostra vida s'encarrili en els rails de la sostenibilitat. Tanmateix, seria il·lusori pensar que això s'aconsegueix sense esforç personal i econòmic. Apostar per tecnologies més sostenibles és ser avantguardista, minoritari i, per tant, requereix el convenciment que invertir temps o recursos és un acte de subversió contra l'actual sistema. En definitiva, avui, fomentar la cultura sostenible és ser progressista i antisistema. Com en tot camí incert cal aprendre dels errors i saber que la dificultat és un obstacle superable i no una meta desitjable. El que és bo no és allò que costa sinó allò que val.

Un no és sostenible simplement per seguir un manual d'ecologia quotidiana. La cultura de la sostenibilitat es dibuixa més amb petits gests que no pas de pensament. Vegem-ne alguns exemples.

Estalviar contaminació

Per fer un gest cal tenir bones raons. Estalviar energia no vol dir només tancar el llum o l'ordinador quan no el fem servir. Molt sovint, els migdies, quan anem a dinar deixem l'ordinador engegat. Total són entre 200-400 Wh de consum per cada màquina. La clau per fer el gest perquè reposi apagat rau en el fet que per cada kWh malversat enviem a l'atmosfera 0,7 kg de diòxid de carboni que contribueixen a l'efecte hivernacle. Quan per guanyar cinc o deu minuts de temps prenem el cotxe o superem la velocitat de 90 km/h escalfem el planeta. Nosaltres hem guanyat el nostre preciós temps, però realment l'estem perdent perquè la contaminació està mermant la nostra salut. Ser sostenible vol dir, precisament, pensar que les nostres millores o progressos només són possibles en un entorn saludable. Progressar requereix sempre invertir, ja sigui en temps, treball o recursos. Per això, la nostra generació haurà de fer un esforç important per invertir en noves tecnologies que estalviïn energia i aprofitin millor els recursos. Els nostres pares volien la casa amb garatge. Nosaltres l'hem de voler amb energia solar, amb materials reciclats, amb sistemes d'estalvi d'aigua i aprofitament d'aigües grises o pluvials. És el client qui amb la seva demanda i la convicció determina el mercat. El mercat de l'eficiència energètica encara és massa verd. Ser sostenible és esforçar-se perquè maduri.

Recanvis i durabilitat

Per què preferim ser propietaris més que no pas usufructuaris? Aquesta és una qüestió clau en una cultura sostenible. L'única diferència entre propietat i usdefruit és la transmissió del patrimoni un cop deixem d'existir. En la propietat determinem nosaltres el destí, en l'usdefruit ja està prefixat. En una cultura basada en el compartir i la cooperació social l'usufructuari forma part del patrimoni perquè n'esdevé el guardià, aquell qui el conserva i el fa transcendir. Molts dels objectes de consum podrien ser en règim compartit, començant pel cotxe i acabant per la roba. Tanmateix, per això cal educar amb uns altres valors. Hem de foragitar el tenir per reclamar el ser.

En un altre ordre de magnitud quan adquirim alguna eina ens hauríem de qüestionar com es reutilitzarà al final de la seva vida útil. Hi haurà recanvis? La podrem ampliar en funció de les nostres necessitats? Com es reciclarà? Malauradament, no hi ha cap pressió social perquè des d'un ordinador fins a un ganivet se'ns donin dades de la composició dels materials i del tractament que en podrem fer quan deixin de funcionar. És evident, que res pot durar per sempre per una simple llei termodinàmica; per això, és important definir com aplicarem novament l'energia per donar-li una nova vida a fi que no es converteixi en una andròmina o en un residu perillós. Conèixer el cicle de vida d'un producte i la composició ens faria ser més conscients de la necessitat d'allargar la vida útil de les nostres pertinences. És preferible ser usuari d'una bona ploma estilogràfica personal que no pas d'un centenar de bolígrafs d'usar i tirar per més que siguin de plàstic biodegradable.

Qüestió de racionalitat

Hem d'aprendre a valorar sempre quina és la nostra aportació en treball o esforç per tal de contribuir a fer que no es generin residus perillosos o que la despesa energètica es minimitzi al màxim. La diferència entre comprar una caixa de cerveses amb envàs de vidre retornable i una amb llauna és que en la dels envasos retornables hem pagat un dipòsit per tal de no llençar-los mentre que els de llauna no tenim cap obligació ni econòmica ni moral de no llençar-los en lloc de compactar-los i portar-los al contenidor de reciclatge. No és pas una qüestió de balanços energètics, sinó sobretot de com ens impliquem perquè un envàs no sigui un residu. La mandra és el pitjor enemic de la sostenibilitat com la irracionalitat ho és de la bona convivència. La bona cuina no depèn de la precisió d'una recepta sinó de l'experiència i l'amor del cuiner. Viure de forma sostenible també és una qüestió de perseverància i generositat. Voler és poder, o no?