Núm. 20 Quart trimestre 2000

Editorial
Molta barra

Hi ha moltes vies d'accés a la interpretació política i la menys recomanable per als racionalistes és la intuïció. Però com que ningú és perfecte i Espai de Llibertat tampoc, vet aquí que quan veiem imatges de Seattle o Praga, abans de raonar, ens posem al costat dels qui protesten. Qui amb un mínim de sensibilitat es pot identificar amb aquells homes grans tan ben vestits i amb cara d'anar molt ben peixats del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial? Qui pot tenir confiança que aquests sàtrapes decideixin alguna cosa positiva per a la població mundial? Però, sobretot, qui els ha elegit per decidir el nostre futur? Per contra uns milers de joves es manifestaven als carrers posant nerviosos als del Fons Monetari Internacional i als del Banc Mundial. Alguns -una ínfima minoria- trenquen vidres i mobiliari urbà, però no ho compararem amb la quantitat de nens i nenes morts de gana i guerres al Tercer Món per culpa de l'especulació financera!

Els amos de l'univers han construït el discurs únic, només hi ha una alternativa: que els rics es facin més rics -molt més rics, immensament rics- i que els pobres continuïn morint-se de gana. Si això no fos suficient han demostrat ampliament que cap de les seves receptes econòmiques dóna resultat.

El FMI i el BM fan informes exigint als governs que facin polítiques econòmiques neoliberals -passant per sobre de la sobirania popular-. Ara descobrim que, a més, no els sabien fer. Copiaven receptes sense haver estudiat el país.

No és estrany que el resultat sigui el següent: com més cas fa un país de les receptes dels amos, més malament li va. Són capaços fins i tot de destruir tota l'economia d'un país. S'han equivocat a Rússia, a l'Àsia, a Mèxic, ...

Estem farts que es riguin de nosaltres. Ens han dit que els sous no poden pujar -ens ho diuen des de la nit dels temps-; mentrestant, els beneficis de les empreses creixen i creixen. Ens diuen que la liberalització de l'economia crearà competència i els preus de la gasolina i dels telèfons -per exemple- baixaran. Ens estem fent un tip de riure. Ens diuen que cal més reformes laborals i eliminar els drets dels treballadors; mentre que ells exigeixen contractes blindats i stock options que els farien enrogir si tinguessin vergonya.

I la ciutadania calla. Van callar durant 40 anys i ja hi estan acostumats. Durant la transició l'esquerra va acceptar la desmobilització ciutadana i ara això es paga. No podem ni imaginar un Estat de benestar com el dels països nòrdics. Quan es planteja un debat en aquesta direcció -cosa poc comuna- s'acaba amb una consellera que diu que en comptes d'escoles bressol laiques, públiques i gratuïtes, els nens els tinguin les mares a casa seva amb un sistema de rotació. I ningú protesta. I no es demana la dimissió de ningú. I en l'oasi català tot continua igual. I la reforma electoral? I la reforma de l'assistència primària? Quan han passat 10 anys dels terminis compromesos encara hi ha un 30% de CAP sense reforma. I els diners per a la reforma educativa? I el reciclatge de les deixalles? I l'equilibri territorial?

No és cert que no tinguem idees noves, ni projectes, ni una visió alternativa de Catalunya, el que no hi ha són les persones que haurien de construir aquesta alternativa, mentre la ciutadania mira cap a un altre cantó. I els joves surten al carrer a Praga. Aconseguiran alguna cosa? Potser no, però almenys els amos de l'univers han sabut per un moment que van despullats.