Núm. 21 Primer trimestre 2001

El xador i l'àgora
Vicenç Molina, professor d’Ètica empresarial

La democràcia es troba amb greus limitacions i el seu funcionament es perverteix si cadascú pretén exercir, respecte a l’espai comú, un dret exclusiu o un privilegi excloent que s’afirma en funció de la pertinença a una determinada tribu, a un determinat nucli de sociabilitat que hagi de ser distingible externament.

Els subjectes de drets, els subjectes del Dret, som els individus, les persones concretes, tan insignificants, tan petitones, tan fugisseres. Tan grans, tan importants pel que som com a éssers i pel que tenim en comú com a tals éssers, siguem d’on siguem, vinguem d’on vinguem, parlem com parlem. És com a individus, dotats de drets, que ens relacionem amb la resta d’individus, amb la societat, i amb els seus espais d’articulació jurídica, amb la comunitat política.

La laïcitat, la tolerància activa que vetlla per garantir el respecte a la pluralitat, la no ingerència de sistemes de creences imposats per damunt de les consciències individuals, és condició d’una part d’aquests drets. L’altra condició la proporciona l’accés a les llibertats positives, és a dir, a les possibilitats reals de fer coses amb la llibertat, de convertir els béns en satisfaccions i de construir la pròpia vida. I, per això, cal tenir accés a unes condicions dignes d’existència. A la igualtat d’oportunitats de veritat en l’accés a la informació, a l’educació, a la sanitat, a l’habitatge, a les prestacions socials, al gaudi de l’espai públic, en tant que individus dotats de drets. I, un cop garantits aquests drets, precisament per poder mantenir en peu l’edifici democràtic, ens n’hem de corresponsabilitzar, hem de prendre consciència dels nostres deures. Som subjectes de drets, capaços d’actuar com a ciutadans actius. Tenim, doncs, el deure de respectar els altres que, com nosaltres mateixos, tenen aquest mateix deure. La llibertat ens condueix a la responsabilitat en tot allò que pugui interferir en la vida social, de la qual depèn la convivència.

El fet de pertànyer a un grup comunitari determinat pel tipus de característica que sigui no confereix, ni restringeix, altres drets o deures. Sobretot, si aquesta pertinença respon a sistemes de creences, que, molt sovint, s’han rebut per la via de la tradició familiar o grupal i no són pas un exponent de la lliure convicció de l’individu, després d’un procés de reflexió èticament autònom.

L’espai públic organitzat, la societat democràtica, així doncs, ha de proporcionar a tothom sous dignes, drets sindicals, habitatge, educació, sanitat, justícia. I especialment a les persones procedents de la immigració els ha de permetre un accés preferent a les eines jurídiques, lingüístiques i culturals que els possibilitin exercir els seus drets. (És a dir, s’ha de fer, com gairebé sempre, tot el contrari del que fa el PP amb l’actual reforma de la Llei d’Estrangeria).

Però no s’han de construir mesquites amb diner públic. Ni sinagogues. Ni esglésies de cap confessió cristiana, incloent-hi, evidentment, la catòlica, ni de cap altra opció. Com tampoc no se n’ha de finançar l'ensenyament. Aquests són afers que afecten únicament la consciència individual de cada subjecte. O, almenys, hauria de ser així. Sembla que algunes administracions públiques no ho acaben d’entendre i confonen greument la defensa dels drets de la població immigrant, de cadascuna de les persones que la formen, amb el suport públic a una o altra tradició religiosa. Com si no en tinguéssim ben bé prou! Tampoc no és democràticament legítim, d’altra banda, atorgar cap mena de suport a la religió catòlica, sempre caracteritzada per una manera tan subtil d’entendre la tolerància... Recordem, pel cap baix, que, arran de les Olimpíades de 1992, l’Ajuntament de Barcelona va construir un centre de reflexió interconfessional (anomenat centre Abraham, en una clara mostra de desconeixement que evidenciava el predomini de la tradició judeo-cristiana-islàmica) per acollir els possibles serveis religiosos de participants d’orígens tan diversos. Després dels Jocs, aquell centre havia de seguir sent interconfessional... però l’Ajuntament va acabar cedint davant la tradicional intransigència catòlica. I no ho va ser. Acabar cedint el dret d’ús a l’Església catòlica –o a qualsevol– és no respectar el marc de ciutadania, la igualtat de drets.

La crisi del xador a França va comportar alguna incomprensió, evidentment ben intencionada, quan va transcendir que el director del Lycée (Institut) francès on s’havia pretès impedir l’entrada a les classes a dues noies que portaven aquesta mena de roba era soci d’Amnistia Internacional i activista, de sempre, en la lluita per les llibertats civils i el respecte als drets humans. És fàcil creure que això és símptoma d’algun tipus de contradicció, perquè si es defensa la llibertat i els drets humans sembla que s’ha d’estar d’acord amb el fet que tothom pugui anar vestit com vulgui. Però, és clar, es tracta de l’ús que els individus fem de l’espai públic i, en concret, de l’espai públic destinat a l’educació pública sobre una base d’igualtat per a tots els qui la comparteixen... Per tal de garantir aquesta base d’igualtat és important que ningú no imposi les seves pròpies creences als altres, però també és important, encara que potser no sigui tan greu, que ningú no utilitzi elements d’exclusió de caràcter simbòlic, comunitari o religiós, que neguin la neutralitat de l’espai compartit i puguin exhibir-se com a vehicle d’identificació de veritats absolutes que han de ser acceptades a priori, de forma acrítica, absoluta i tancada. És a dir, que neguin la laïcitat de l’entorn i, molt especialment, de l’entorn escolar, en què poden interferir en el procés neutral, obert, crític i plural d’assumpció del coneixement respecte als diferents sistemes de signes i senyals que configuren els atributs externs d’unes determinades confessions religioses, preferències culturals o tradicions filosòfiques. Sembla que, en aquests casos, l’exhibició de signes d’identitat religiosos, siguin els que siguin, a més de negar el caràcter de respecte a la lliure consciència de tots els alumnes (incloses, sobretot, les nenes afectades) que implica l’escola laica i republicana, podria produir un cert risc de marginació o d’exclusió per a les mateixes persones que en fessin ús. Com és, també, un procés d’exclusió el fet que alguns pares neguin a les seves filles el dret a rebre formació musical o gimnàstica. La comunitat democràtica ha de defensar aquest dret de la persona, per damunt dels codis i prohibicions de caràcter familiar o comunitarista. Amb el benentès que el problema rau en l’ús d’aquesta mena d’hàbits, o en la imposició d’aquests codis de comportament, a l’escola, espai destinat primordialment i preferentment a garantir l’accés al procés formatiu en condicions d’estricta igualtat per a tothom.

Ningú no discuteix, d’altra banda, que a l’àgora, a la plaça pública, al carrer, cadascú pugui anar vestit com vulgui. De la mateixa manera que cadascú pot fer, si vol, gimnàstica o escoltar música. O no fer-ho. Però a l’escola, per refermar i defensar l’espai públic de la laïcitat, de l’hegemonia completa de l’ésser individual de cadascun dels alumnes i no pas de les possibles adscripcions comunitàries de les seves famílies, ni xador, ni burka, ni sotana.

Siguem ciutadans actius que exercim els nostres drets. Per tal de ser-ho, acceptem els nostres deures, practiquem la tolerància activa com a vehicle de la convivència civil.