Núm. 21 Primer trimestre 2001

Somni 25. El codicil dels baladres
César Díaz Gran

Benvolgut amic, t’escric des de la solitud feliç, alço els ulls i contemplo com el sol s’oculta rere les muntanyes mentre la lluna subjecta les primeres estrelles, conservo l’aroma de romaní del brou que prenc cada tarda en comunió amb el paisatge pedregós mentre sona el piano de Satí; escric a la claror del llum d’oli, he renunciat a la llum elèctrica que immobilitza les ombres. Sé que has intentat posar-te en contacte amb mi, estic retirat, sense telèfon, la correspondència la recullen en un poble que és a vint quilòmetres.

Sento, sé que la meva fi és a prop i no puc evitar pensar en l’endemà, et sorprendrà, la meva sorpresa és més gran; et demano que com a marmessor, compleixis amb la meva voluntat, sinó, fes donació de la meva fortuna a la primera ONG que s’inscrigui en el registre. Tots creuen que la meva vida ha estat fructífera, jo no, de la meva obra només salvo alguns dibuixos juvenils i les últimes teles, que ordeno, com a codicil al testament, que no es donin a conèixer fins deu anys després.

La meva biografia és ben coneguda, la meva vocació artística no fou la lògica conseqüència d’una tradició, sinó d’una trobada: els meus germans i jo anàvem cada tarda a jugar al parc, un dia de primavera, recordo la bufanda i l’aroma dels til·lers, aparegué un vell misteriós amb una gorra blava, cada dia muntava el seu cavallet davant dels baladres, lentament, minuciosament, pintava les flors blanques i roses; jo l’observava, el quadre avançava lentament, una tarda aprofitant una de les seves pauses per fumar li vaig preguntar:

– Senyor, li falta molt per acabar el quadre?

Es va apartar la pipa de la boca i va dir:

– Si tan sols pretengués retratar els baladres, fa dies que l’hagués acabat, no, el meu treball és pintar la seva vida interior, aconseguir comunicar-me amb les seves fulles verinoses, amb la seva llum i la seva aroma fins a comprendrel’s i estimar-los, això no és fàcil, gens fàcil; després és senzill copiar la imatge mental que n’has copsat.

D’aquesta trobada procedeix la meva passió per l’art; a partir d’aquell dia, em vaig dedicar obsessivament a dibuixar tot el que vivia o tenia palpitació de vida; recordo una atracció gairebé sexual per una àmfora recuperada del fons del mar, la superfície rugosa coberta de restes de vida i l’elegant forma de les nanses. Avui, després de tants anys, sé que la forma d’aquell objecte recuperat de l’oblit, contenia la memòria humana i en les seves adherències, la de la vida.

La resta és coneguda, els premis, el viatge a París, els anys de misèria i frustració, l’oblit dels somnis infantils, la descoberta d’una forma abstracta de llenguatge plàstic, l’èxit, el reconeixement i la fama.

Avui jutjo la meva obra com una desviació, un producte de la rancúnia i la vanitat, els quadres més famosos són fills del whisky i la ideologia.

He viscut com una cortesana del progrés: adulat i respectat; he contribuït a desordenar el món, he menyspreat l’ètica humanista del segle XVIII, però cínicament he admirat en secret els seus artistes. Molts dels meus amics es van suïcidar, les meves dones ho van intentar, jo no, em vaig creure la mirada del segle, quan només n’era el símptoma de la pitjor malaltia.

Els anys transcorregueren entre fotògrafs, periodistes i lluites cos a cos amb enormes teles i femelles desconegudes fins que un dia, no qualsevol dia, el dia que vaig tenir el diagnòstic definitiu de la meva malaltia, vaig anar a passejar pel parc de la infància i vaig trobar un vell que pintava, semblava el mateix, la mateixa concentració, la mateixa fascinació pels baladres; en aquell moment vaig sentir la davallada i la visitació del nen que no va poder ser, vaig comprendre l’error, vaig veure amb claredat que la meva obra havia estat el sorollós preludi a l’autèntic desig.

Vaig comprar una casa en una regió gairebé deserta d’un país indiferent a l’art i al progrés; m’hi vaig instal·lar, vaig tancar portes i finestres. El pati interior –com un claustre– conté un pou i una mata de baladres que pinto amb passió, sóc feliç, intento comprendre el misteri de les seves fulles verinoses que encara no he tastat.