Núm. 21 Primer trimestre 2001

Editorial
Una mica més d'un gra massa, no?

I és que la pretensió hegemonista del PP desborda tota mesura.

Molts de nosaltres ja ho sabíem, malgrat que aquesta afirmació pugui semblar pròpia de mòmies arqueològiques que recorden velles batalletes... però, com a mínim a Catalunya, no podem pas dir que ens sentim estafats. En molts indrets encara recorden qui eren els qui, la nit del 23 al 24 de febrer de 1981, preparaven les escopetes de caça, per caçar-nos a nosaltres, és clar, si és que les coses els sortien tal com ells s'esperaven. Aleshores van perdre, afortunadament...

Després han guanyat, perquè són en bona mesura els mateixos, i han guanyat formalment, tot i pervertir molt sovint la vida política parlamentària, utilitzant la gran concentració de poder mediàtic de la dreta espanyola, fent ús de les màfies més extorsionadores del poder financer i posant en perill els serveis d'informació de l'Estat, per tal de poder seguir rendibilitzant electoralment la tràgica problemàtica del terrorisme, com no paren de fer cada dia. Han guanyat i aspiren a continuar fent-ho a cavall del drama de moltes persones, algunes d'elles militants de base del mateix partit del govern, i a canvi d'un procés de restricció de llibertats i de drets desconegut des de la transició. Es pot afirmar, amb contundència, que avui som menys lliures que abans que aquesta gent arribessin al poder i que el conjunt de la societat viu en una situació de més desigualtat, d'augment de les diferències socials, de més clara injustícia.

El tancament dels grups de poder financero-mediàtics, lligats personalment i directament als aparells del poder polític, fa que hi hagi menys oferta d'accés a una informació plural per als ciutadans, acompanyada convenientment d'una clara regressió centralista, fonamentada en la manipulació del passat històric -cosa, per cert, compartida per altres dretes perifèriques, com la que patim al govern de la Generalitat- i d'una oberta degradació de les condicions redistributives de caràcter fiscal o educatiu. En aquest aspecte, la desestructuració de l'ensenyament públic és prou evident, com ho és l'increment de l'afavoriment dels cercles més retrògrads del sistema escolar privat religiós, incloent-hi els qui obertament incompleixen els criteris constitucionals. Clar que això ja havien començat a fer-ho els socialistes... però la tercera decisió del primer govern Aznar, el del 1996, d'abans de la majoria absoluta, va ser incloure, dins el concert econòmic amb l'Estat, un nou grup de vuit col·legis de l'Opus Dei, un d'ells, curiosament, de Valladolid, on han estudiat els seus fills... Les altres dues primeres decisions van ser reduir les ajudes a la cooperació exterior -que ja eren minses- convertint-les en una mena de crèdits a l'exportació per afavorir molt més les empreses que no pas els sectors més afectats de les poblacions civils en situació de precarietat, i suspendre la cooperació amb Cuba, exceptuant l'estrictament humanitària o mèdica.

No cal dir que aquestes polítiques s'han anat accentuant en la darrera legislatura i per això hem viscut la caiguda en picat de la inversió en investigació científica, precisament ara, quan tothom considera que aquesta és una de les claus de l'economia del coneixement del futur immediat, la regressió fiscal i l'enfortiment de les xarxes de poder econòmic clientelar mitjançant l'embranzida de l'amiguisme al front dels oligopolis privatitzats.

Respecte a això darrer, però, sort en tenim, com en tots els altres aspectes de la vida, d'altra banda, de no viure a Madrid, on no ens n'escaparíem ni per la via de l'ascensió al cel, el descens a l'infern o la transmigració de l'ànima... Potser només si aconseguíem accedir al nirvana. A començaments de l'any 2000, Joaquín Estefanía esmentava un exemple no precisament intranscendent:

"Un ciutadà s'aixeca al matí, encén el llum i normalment li està pagant alguna cosa a Endesa, que avui és de Martín Villa; agafa el cotxe, hi posa benzina i li està pagant alguna cosa a Cortina, a qui Aznar va situar al front de Repsol i que avui és privada; arriba a l'oficina, es fuma un cigarret i es troba amb Alierta, que és un altre dels qui va posar Aznar al capdavant de Tabacalera i que avui és privada; despenja el telèfon i li paga stock options a Villalonga; i va al banc i ha d'escollir entre Francisco González i Blesa; o pot dir que se'n va de vacances i té la Trasmediterrània, Ibèria o fins i tot les autopistes; i si al ciutadà se li acudeix morir-se, jo li diria que vagi amb compte, perquè la funerària a Madrid també és a mans d'amics d'Aznar, que la van comprar per una pesseta." ⁽¹⁾

Això és el que passa quan 11 de les empreses que cotitzen a l'índex Ibex-35 han passat per un procés de privatització: Aceralia, Altadis, Amadeus, Argentaria, Endesa, Gas Natural, Indra, Repsol, Telefònica, TPI i Terra. La capitalització d'aquestes 11 empreses privatitzades era, l'any 2000, de 29 bilions de pessetes, la qual cosa vol dir el 57% del valor de mercat global de les empreses de l'Ibex. Excepte en el cas d'Indra, en la resta el govern ha escollit el president de l'empresa privatitzada, cosa que vol dir que el PP ha nomenat els màxims gestors de les empreses que representen la meitat del mercat borsari espanyol. Liberalquè...?

Concentració imparable del poder econòmic, en mans dels amics directes del partit que gestiona el poder polític i que no es caracteritza, precisament, pel seu tarannà civil o convivencial, sinó més aviat per la seva genètica totalitària, com els fiscals feixistes Jesús Cardenal (Fiscal General) i Eduardo Fungairiño (Fiscal de l'Audiència Nacional) -no prou criticats per l'oposició, ens sembla, en relació amb la incommensurabilitat de les seves desmesures- s'encarreguen de demostrar cada cop que obren la boca. Gairebé sempre que ho han fet ha estat per justificar els crims i les ignomínies de les dictadures -no només la del Xile de Pinochet-, o per oposar-se a l'extensió de la llibertat civil.

Per raons d'higiene mental, d'oxigenació espiritual i de legitimació ètica i democràtica dels aparells polítics de l'Estat, els ambients laics i progressistes hauríem de fer l'esforç de servir de punt de trobada entre totes les forces d'esquerra, entre totes les persones de voluntat democràtica, per contribuir a evitar que el desastre es perpetuï.

Hi ha una crítica bastant encertada consistent a presentar el sistema democràtic com un simple mecanisme de substitució dels equips de les elits que gestionen el poder, sense massa canvis en profunditat, sense qüestionament del mateix sistema. Des d'un punt de vista hipercrític, o una mica frívol, això pot ser veritat. Però és també veritat que les mateixes conseqüències del que representa patir un govern gestionat pels actuals equips, en pèrdua de graus concretíssims de llibertat, de justícia i de solidaritat, haurien de servir per fer-nos adonar que, malgrat tot, no tots són iguals. O, almenys, que podem i hem de desfer-nos dels pitjors. La cooperació solidària de l'esquerra, doncs, contra la concentració oligopolística de l'hegemonisme conservador. És, a més d'estricta higiene democràtica, un deure de fraternitat que tots ens devem a tots.

1. Estefanía, Joaquín. La concentración del poder econòmico a El País, 23 de gener de 2000.