 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 •
La Revista• Índex
dels números• Índex
d'autors• Índex
d'articles• Butlleta
de subscripció |
 |
 |
 |
 |
 |
|
 |
Índex d'articles |
|
|
|
|
|
|
|
Autonomia, federalisme i autodeterminació Com gairebé tots els lectors saben, La Rioja és quelcom més que una denominació d’origen. Molts, fins i tot, podrien situar-la en el mapa. I pot ser que alguns recordin que l’equip de futbol de la seva capital, el Logronyés, es va passejar per la Primera durant alguns anys del braç del Madrid o del Barça, l’únic equip –segons m’expliquen– al qual mai va poder guanyar. Bé, doncs amb tot això i tres anys de treball he publicat un llibre que es titula La Rioja empieza a caminar. Apuntes sobre el proceso autonómico riojano. Una obra que analitza la nostra transformació de província en comunitat autònoma. Una aventura tan particular com interessant, i no només –crec– per als de la Rioja. En el llibre s’adverteix com causalitat i casualitat fan possible el procés autonòmic de la Comunitat més petitona de l’Estat, iniciat i aixecat amb l’entusiasme, la ingenuïtat, la utopia i la passió d’uns quants grups i persones que van ser capaços de contagiar-ho a la resta de la societat, especialment als partits polítics que acabarien, lògicament, assumint el protagonisme i el compromís final del fet autonòmic. L’experiència de La Rioja pot ser un exemple de construcció autonòmica des de la ciutadania i la raó. No es necessità recórrer a hipotètiques glòries del passat (encara que, com és lògic, els elements simbòlics i folklòrics van tenir la seva importància, especialment la recuperació del nom de Rioja i l’invent de la bandera quatricolor) i ni tan sols vam comptar amb un partit regionalista en aquells moments. Quaranta mil firmes i alguns anys de discussions, cops de porta i abraçades avalen un procés que no sempre va avançar en línia recta ni, evidentment, a gust de tothom. Tot això m’ha portat també a reflexionar sobre el
nacionalisme, i he arribat (atrevit de mi) a plantejar l’eventualitat
d’una Espanya federal o la conveniència de reformar la Constitució
per fer possibles les consultes sobre autodeterminació sempre
des de postulats "ciutadans i raonables", no necessàriament
constrets per la dura, cruel i quotidiana actualitat... Protagonistes, els ciutadans En les regions i nacions que componen l’Estat espanyol hi ha qui se sent nacionalista i qui no. Però, en general, tots els seus habitants sí que es consideren andalusos, extremenys, bascos, catalans o gallecs. Cap partit nacionalista hauria, per això, d’atorgar-se la representació única i exclusiva de "els andalusos", "els extremenys", "els bascos", "els catalans" o "els gallecs", perquè la sobirania de l’Estat, nació o regió no resideix en els grups polítics, ideològics o ètnics, sinó en els seus ciutadans. En tots els seus ciutadans. I és que ocorre a vegades, que simples opinions contràries als governs nacionalistes i als seus líders, es presenten per a ells com atacs a Catalunya o al País Basc, per exemple, o als seus "pobles" respectius. Pobles que apareixen aquí més com a components d’una secta o "família llarga" (i ben avinguda) que com a simples, distints, meravellosos i imperfectes ciutadans. Simetria o asimetria, aquesta és la qüestió Després de segles de centralisme (trencats únicament per les proclames federalistes i estatutàries de les èpoques republicanes), la Constitució de 1978 obria el camí a un Estat de les autonomies que desfermà un enorme ventall d’expectatives. No totes en la mateixa direcció. Alguns van pensar que es tractava de frenar les aspiracions de les anomenades "nacionalitats històriques" (Catalunya, País Basc i Galícia), repartint xavalla entre tots. Altres, que començava la desfeta d’Espanya. Es tensaren els arguments entre els que volien resoldre el "problema" autonòmic i els que consideraven arribat el moment d’exercir el "dret" a l’autonomia. Va haver-hi, com en gairebé tot, optimistes, escèptics, entusiastes, detractors, malastrucs... I molt despistats. Sobre tot al principi. Però, vint anys després, pot afirmar-se que ens hem dotat d’un autèntic Estat de les autonomies, al marge de descontents i reivindicacions vàries que, lògicament, segueixen existint, i de les diferències entre les mateixes comunitats. Algunes acceptables sense més, perquè tenen el seu origen en característiques físiques o geogràfiques (insularitat, costes, etc.) o en l’existència d’un llenguatge diferent (encara que sí que puguin ser polèmiques algunes de les mesures que el reforcen). Altres, més discutibles, basades en circumstàncies històriques que han propiciat drets de contingut polític o econòmic com ara els furs o el mateix concepte de "territori històric" (tingueu en compte que moltes regions podrien argumentar i discutir quan i per què van ser desposseïdes dels seus privilegis, i pràcticament totes demostrar el seu intens i particular llinatge històric, incloent aquí l’inici del seu procés autonòmic en temps de la II República, avortat per l’alçament militar). Entre les raons, a vegades desraons, que han motivat disparitats comunitàries, no podem deixar de considerar la pròpia reivindicació regional i nacional. I és aquí on se situen al cap Catalunya i el País Basc. Els primers des de més antic, els segons amb major virulència. En conjunt, amb bons resultats. Però el que evidentment és ja irrenunciable per al conjunt de les comunitats autònomes és el dret a l’existència. No en va estem parlant també d’Andalusia, o dels que van ser, en el seu dia, regnes de Castella, Lleó, Aragó o València. El cert és que no és fàcil coordinar els conceptes de simetria i asimetria. Ni l’ús que dels mateixos en fan grups polítics diferents. Encara que en el terreny que trepitgem, sense abandonar un esperit constructiu i reivindicatiu, caben altres consideracions. No és el mateix igualtat i igualitarisme. I això es pot entendre. M’agradaria pensar que les comunitats autònomes espanyoles (a falta del toc d’alerta federal, però després també) són més ànimes bessones que cossos bessons. Dit d’una altra forma, i reprenent un vell principi del comunisme teòric: de cada regió segons les seves possibilitats, a cada regió segons les seves necessitats. (Alguns tradueixen tot això com a sentit comú...) Tolerància, el repte Aconseguir una convivència harmònica entre tantes i tan variades identitats i sensibilitats, sembla que hauria de ser la preocupació fonamental dels governants (de l’Estat i de les autonomies), per sobre de la de satisfer, abans que res, les seves premisses ideològiques i els seus compromisos "particulars". Això significa diàleg, tolerància i respecte envers els altres. Virtuts autonòmiques a les quals podríem sumar, amb Rubert de Ventós, les de cordialitat, lleialtat i solidaritat. L’autodeterminació, un dret Diu Montserrat Guibernau en el seu llibre Los nacionalismos que "l’absència de nacionalisme en el futur només pot ser el resultat de la consecució d’una comunitat internacional pacifica que respecti i estimuli el multiculturalisme, o bé el senyal de què un procés d’homogeneïtzació cultural mundial ha tingut èxit". No m’agrada la segona opció. Per exemple, que l’anglès ho aconsegueixi i acabi amb la resta dels idiomes. O que un nou Hitler ens vulgui redimir. Em quedo amb la primera. I me la crec. Abans de tot, diria jo, som éssers humans. I bastant semblants generalment: en la forma de caminar, de fer qualsevol funció física, incloses les de néixer, estimar i morir –quan es tracta de mort natural. En allò que és particular tenim trets i colors diferents, parlem diferents idiomes i tampoc són iguals els nostres costums i idees. Però tots ells són, haurien de ser-ho al menys, factors que enriquissin la nostra cultura com a habitants d’un poble, regió o país. Sense convertir-se, mai, en símbols de menyspreu o, pitjor encara, en substrat d’ideologies o pràctiques que consentissin o perseguissin l’arraconament o la destrucció dels altres. Preferir el nacionalisme (o qualsevol altre "isme" en clau fonamentalista) a la raó, és acabar en el deliri, la confrontació, el caos i el no-res. El deliri, la confrontació i el caos ¡per res! A hores d’ara i en aquest punt del relat haig de confessar que no professo cap fe nacionalista. La qual cosa, com es desprèn del text i el context, no significa que, igual que altres molts, no pugui defensar i reivindicar l’existència i viabilitat de les regions i les nacionalitats des de postulats diferents als propis del nacionalisme. I plantejar, i discutir, la proposta d’un Estat federal espanyol o l’acceptació del dret d’autodeterminació de les regions i nacionalitats que l’integren. Reconeixent, justament, que parlem d’un dret i no només d’un problema. És clar que portar-lo a la pràctica pot causar complicacions. D’ordre sentimental, polític, administratiu i pràctic. Com ocorre, amb lògiques i enormes diferències, als Balcans, Irlanda, Bèlgica, Escòcia o Canadà. Però el fet que existeixin dificultats obliga, únicament, a tractar de resoldre-les. A ser possible de forma racional i pacífica. Solé Tura examina amb deteniment en el seu llibre Nacionalidades y nacionalismos en España el tema de l’autodeterminació, que és "un principi democràtic indiscutible" i que pot tenir quatre significats. El principi abstracte que apareix en les grans Declaracions de Drets. L’eslògan dels grups nacionalistes no independentistes que el mantenen en segon pla, amb la seva habitual càrrega d’ambigüitat, electoralisme i populisme. El principi democràtic que accepta i defensa l’esquerra autonomista i que en ser utilitzat derrotaria l’independentisme "amb mètodes democràtics, és a dir, oposant a les pretensions de separació i d’independència la voluntat d’una majoria democràticament formada", però que no ha de ser usat, perquè l’esquerra en general s’oposa "a la separació i a la independència de Catalunya, País Basc i de qualsevol altra part d’Espanya". El quart significat l’assumeixen els grups independentistes i alguns d’extrema esquerra que defensen el dret a la independència i la seva consecució per via electoral, insurreccional o ambdues a la vegada. Solé Tura aprofundeix la seva contradicció en afegir que "l’esquerra no pot plantejar aquest problema crucial en abstracte ni el pot reduir a mera proclama ideològica. Però sobre tot, el que l’esquerra no pot fer és defensar l’Estat de les autonomies, propugnar el seu desenvolupament i la seva plenitud en sentit federal i mantenir al mateix temps un concepte –el dret d’autodeterminació– que canviï aquest model polític i pugui arribar a destruir-lo"... És ben cert que enfortint l’Estat de les autonomies, augmentant el sostre competencial, reformant el Senat etc., minem el terreny de l’independentisme. I, en tot cas, fem les coses millor. La consulta, però, pot fer-se? És un principi democràtic i, com es diu en aquests casos, irrenunciable, el de l’autodeterminació? Doncs, caldrà acceptar-lo. I tots guanyarem bastant si el procés que porti un poble, una comunitat o una nació a pronunciar-se sobre això és pacífic i democràtic. I aquí no hi ha dues lectures. Democràtic, en l’Espanya d’ara mateix, significa partir de la Constitució i per tant, qüestionar-la. I canviar-la quan hi hagi prou vots per fer-ho. Mai, com fan els grups violents, utilitzant la raó de la força. Silenciant (per mort, amenaça o terror) la gent que no combrega amb les seves idees, segrestant –en definitiva– la democràcia. En els moments actuals, empesos pel remolí d’atemptats i mort d’una banda, i per l’error dels nacionalistes democràtics bascos de pactar amb els independentistes violents per l’altra, s’ha dimonitzat des d’alguns sectors, especialment des del poder, la reivindicació independentista, sense atendre aquesta més antiga consideració de situar la línia divisòria únicament entre demòcrates i no demòcrates. La confusió no arregla els problemes perquè tan cert és que existeix tota una estratègia de la tensió, com raons per avançar en l’Estat autonòmic sense passar, per endavant, cap mena de forrellat. Prenguem la iniciativa. Acabem d’una vegada amb l’argument que el nostre Estat de les autonomies obeeix a la pressió d’alguna de les seves nacionalitats. No perquè no sigui cert, sinó perquè no és exacte. Recordant, primer i fermament, que també altres regions van plantejar la qüestió alguna vegada i que tenen el mateix dret històric a reivindicar la seva identitat i autogovern. I que, en definitiva i en el terreny dels principis, molt per sobre de les tensions i fins i tot del terror irracional que ens copeja, molts vam defensar des de l’inici de la transició el dret d’autodeterminació. Particularment, però no únicament, els grups d’esquerra. Una proposta, l’Estat federal Hom vol ser optimista, i de vegades ho aconsegueix. En tot cas jo veig un futur millor per a Espanya dins d’un marc federal. Crec que una Espanya federal recolliria millor un passat que mai fou tan monolític com alguns s’han entossudit en fer-nos creure, i permetria solucions més d’acord amb els temps que corren i amb els que estan per arribar. Opció que compta amb el suport més o menys explícit d’importants grups polítics a l’interior, amb l’experiència i el pes específic de nombroses nacions a l’exterior, i amb molts i interessants escrits sobre la qüestió. Entre d’altres, especialment, els de qui intentà, a Espanya, portar les seves teories a la pràctica, Pi i Margall (és tan increïble el desconeixement, o mal coneixement, de l’obra del polític català com sorprenent resulta la seva anàlisi de qüestions que avui mateix són d’actualitat, al marge de les tesis federalistes. Veure, per exemple, les seves opinions sobre la Unió Europea i la moneda comuna o la seva premonició de la desfeta balcànica). Arribar a un Estat federal, a la independència de qualsevol regió o nacionalitat de l’Espanya actual, o restar com estem, és quelcom que encara no està escrit. En la meva opinió, qualsevol solució no només és possible, sinó correcta. Sempre dins dels comportaments democràtics i dialogants que han fet possible en aquest país una transició política, una Constitució i la formació de l’Estat de les autonomies. Seguirem units o pot ser que no. Seria desitjable en aquest últim cas, i com escriu Rubert de Ventós, que es tractés aleshores d’un "procés d’independència política alliberat, per fi, del seu tradicional llast identitari, nostàlgic i victimista". El camí, per la via constitucional Partint de la Constitució, però, com deia abans, no necessàriament quedant-nos-hi. (És un tòpic dir-ho, però per mi que no quedi: no es pot predicar contra les lleis establertes, però si molts no les haguessin transgredit, encara estaríem a l’edat de pedra…). Organitzar el futur, reordenar els problemes, donar caràcter de normalitat, acceptant primer que –després de segles d’història i uns quants anys obscurs– no hem acabat el període de transició. Sense quedar-nos on som fins que passi la tempesta. Perquè... i si no acaba mai? I si la tempesta té, també, causes pròpies que convé tractar? No s’ha dit fins a la sacietat que la nostra consensuada, desitjada i respectada Constitució, producte de l’esforç impagable d’una gent i de tota una època, no és perfecta i arrossega moltes llacunes, particularment en el camp més nou i difícil, l’autonòmic? Ho discutim? O s’ha tancat ja el contingent de reformes possibles, gairebé sense haver-lo iniciat? No podem seguir debatent i proposant modificacions, fins i tot substancials? La famosa cultura del consens i del pacte ja està periclitada, o és que tenia data de caducitat i ja no pot aplicar-se a d’altres diferents i complexes matèries? Espero que no, perquè –ho estem veient– existeixen qüestions sense resoldre. Algunes, segurament, sense plantejar. I sobre totes aquestes, posicions i visions diferents. I convindrà organitzar aquest debat continu i aquesta possibilitat de canvi real, subjecta evidentment a regles determinades, però practicables. Podem, certament, reformar i millorar les nostres lleis de convivència, des d’aquest costat, des de la tolerància, la pau i la llibertat, sense dependre ni seguir els dictats de grups que no accepten la Constitució ni la seva reforma democràtica. I ho farem millor si tot és menys transcendental, menys sagrat, si considerem els successius arranjaments, i recorro de nou a Rubert de Ventós, amb "un tarannà més civil que identitari" i com a contractes polítics o jurídics "d’una família política, d’una fidelitat contractual menys paternalista i promíscua, d’intensitat moral i densitat emocional més baixes". És la forma d’enfrontar qualsevol dels contenciosos actuals i futurs. Bibliografia citada
|
|
