Núm. 22 Segon trimestre 2001

Violència política i democràcia al País Basc
Ramón Zallo, catedràtic de comunicació, Universitat del País Basc

En aquest període històric el conflicte més amarg i dur que enterboleix tota la resta i, de passada, ens paralitza als bascos és el de la violència, un conflicte que va més enllà d’una confrontació particular entre ETA o esquerra abertzale i Estat, per implicar-nos a tots, qüestionant els valors polítics de referència. No és el conflicte més transcendental. No és el fons dels nostres problemes sinó una manifestació més del mateix, encara que no és inherent ni necessària. Sí que és el conflicte més visible, prioritari i traumàtic. La seva resolució apareix com a clau de pas per resoldre altres problemes i, al mateix temps, no és resoluble sense encarrilar algun dels conflictes centrals.

Fins fa poc, hem estat emparedats entre dues tesis que no portaven enlloc i que han estat superades pel mateix comportament social.

Una tesi assenyalava que no s’abordarien els problemes polítics mentre que no s’acabés la violència. Aquesta posició no només no va dissuadir ETA sinó que, en el període de treva, tampoc va ajudar a abordar cap problema polític. El cert és que, en una conjuntura per a l’esperança, es va viure una crispació absolutament induïda des de la política, i es va poder comprovar que la preocupació més gran del poder, no l’única, era el problema d’Estat que plantejava el sobiranisme.

Des de l’altra banda del mirall, l’esquerra abertzale sostenia una tesi bessona. "No es detindrà la violència per aconseguir objectius polítics mentre no es resolgui el rerafons polític". Aquesta tesi ha portat morts, sacrifici i dolor incessants durant els gairebé 40 anys de lluita armada, i un rebuig social molt majoritari, que es va fer encara més contundent després de l’assassinat de Miguel Angel Blanco. El cert és que les vies violentes de combat polític són un problema afegit, i no una solució a la històrica "qüestió basca". Atempten directament contra la vida, la llibertat de persones i el pluralisme, i dificulten les majories socials pels drets nacionals.

Ambdós discursos –encara no superats, però que s’estan superant per influència d’un espai civil nou, de reconciliació, que alguns vam anomenar "tercer espai"– se situen exclusivament en el pla de la lògica política o en el de la lògica moral.

Si es parteix de la lògica política es dirà que la reivindicació nacional i la lluita contra l’opressió legitimen qualsevol forma de lluita, fins i tot armada o, des de l’altra banda, que la defensa de la Constitució i l’Estatut justifica una contundent, fins i tot autoritària, política d’Estat.

Si es parteix de la lògica moral es dirà que els drets humans són inviolables o, des de l’altra banda, que la moral de defensa de la pàtria, és una moral de sacrifici per un bé superior.

En vista d’aquestes disjuntives dels discursos, no tinc absolutament cap dubte respecte a la primacia de la inviolabilitat dels drets humans. No obstant això, no serveix constatar-ho per convèncer a qui els sacrifiquen, perquè també consideren vulnerats els seus propis drets, o els d’una part de les víctimes, o els drets col·lectius.

Ambdues proposicions, la moral i la política, són només dos ingredients imprescindibles per encarar el problema en totes les seves dimensions, però falten dos altres ingredients decisius: la lògica social i la lògica democràtica.

La lògica social ens porta a considerar el subjecte per antonomàsia, la societat mateixa.

És una constatació que hi ha un sector social, ampli, que vota "nacionalista radical", que no accepta les regles de joc que es van definir en la Transició. Les considera viciades d’origen. És un sector no integrat en el sistema polític, al qual, a més a més, s’hi confronta i, en la seva dinàmica, té capacitat per desestabilitzar el sistema polític. En canvi, està molt integrat en la societat, i protagonitza moltes manifestacions i organismes de la societat civil. Té el seu propi univers ideològic, de valors i interpretatiu. Té, a més a més, lligams ideològics amb altres sectors de la població i influeix sobre els comportaments i situacions col·lectives.

La lògica social suggereix partir de valors recognoscibles, que permetin integrar a aquest sector en unes regles de joc compartibles, amb les quals tots els sectors rellevants també s’identifiquin mínimament, i amb uns acords polítics bàsics.

Ací el punt de vista no és l’"haver de ser" ni la distribució del poder, sinó el destinatari: la societat mateixa, que es vol articulada i plural, i que dóna sentit a las normes morals i polítiques.

Aquesta argumentació d’integració social i pragmatisme era central en el Pla Ardanza de març del 98, ho és en la proposta de Txiki Benegas, s’insisteix en la d’Ibarretxe i es va experimentar socialment en el període de vigència de l’acord de Lizarra amb bons resultats d’enteniment social.

Hi ha així un quart ingredient més: els valors democràtics. La lògica democràtica porta a pensar que, potser, aquest concepte referencial en el qual tots emparen els seus discursos, pot ser el punt zero dels principis a construir per a un enteniment.

Una societat, com a corpus i subjecte polític i com a mesura de totes les coses, ha de ser consultada especialment quan estan en qüestió aspectes centrals del sistema. La regeneració democràtica d’un sistema que, en un altre cas, es converteix en rutinari, mecànic i imposat contra la voluntat social, així ho aconsella. El terror a la consulta en nom del sistema, confirma que vivim en sistemes democràtics autoritaris, en els quals no és la ciutadania, la sobirania ciutadana, sinó la immobilitat de l’entramat institucional, l’status quo que un dia es va instituir el criteri de totes las coses.

Aleshores la pregunta ja no és si l’origen de les desgràcies, està en el fons polític irresolt o en la brutal violència de resposta. Plantejada així és la vella pregunta de l’ou o la gallina. Potser la pregunta sigui una altra: com fem perquè la gallina segueixi ponent ous, o sigui, com construïm la nostra societat, això sí, sense amnèsies històriques ni morals i des de procediments democràtics als quals tothom s’avingui.

Es pot integrar un sector social –els 270.000 seguidors que en algun moment ha tingut Euskal Herritarrok/Herri Batasuna– en el sistema polític amb el qual va trencar, partint per això del paradigma de la democràcia i, a més a més, millorant i aprofundint la seva qualitat?

No m’he inventat res. Aquesta línia de raonament és la que segueix la societat basca, que és molt sabia i entén que hi ha uns quants problemes diferents però molt relacionats. És la que es comença a explorar en la via Ibarretxe, o en les d’EA i IU-EB, que conceben l’existència d’algun dèficit i d’un problema democràtic.

Atesa la temptació de paralitzar-ho tot concebent que el nostre únic problema és el de la violència, i que totes les energies i totes les aliances passen per aquest eix fins a resoldre’l, diria dues coses: no s’ha esperat ni es pot esperar el final de la violència per construir país i no es pot acabar amb la violència sense construir el país. Cal caminar malgrat tot.

Considerant la improbable temptació del desistiment per atipament o la interessada identificació del diàleg amb una suposada rendició enfront de les tesis d’ETA, la línia de treball no és la de fer el país que ETA exigeix perquè deixi les armes, sinó el que entre tots vulguem, li agradi o no a ETA, i sabent que per fer-ho s’anirà dessecant la peixera en la qual neda nodrint-se del descontentament.

Enfront del miratge de fer com si la violència no existís, en la confiança que el temps i la policia l’eradicarà, no tenim cap altra alternativa que abordar-la, perquè de fet ens traumatitza la vida social i política. És, també, un problema a resoldre.

Partint del que hi ha, del quadre referencial de la majoria ciutadana, hem de donar un salt en la maduració d’un nou quadre de joc en claus de la democràcia qualitativament millorada que no va ser o no va poder ser. Aquesta via, al mateix temps, podrà integrar l’esquerra abertzale en el joc polític –les seves alternatives tindrien l’oportunitat de realitzar-se si, alguna vegada, guanya la majoria– i buidaria l’autojustificació que ETA s’ha donat durant les últimes dècades.

Aquesta posició, com es veu, es nega a jugar amb les cartes marcades del poder i de la violència, en l’escenari virtual i trampós dels extrems, amb els seus "amb mi o contra mi" i amb les seves lògiques de ferro que ens destrossen. Aquesta posició no sols no és –com, a vegades, ha estat titllada– equidistant, sinó que és alternativa.