Núm. 22 Segon trimestre 2001

Capitanes de Abril
Pel.lícula de Maria de Medeiros.
Interpretada per ella mateixa, amb l’ajut d’alguns col·legues com Joaquim de Almeida, Stefano Accorsi –que fa un capità Salgueiro Maia que, en la seva senzillesa, posa la pell de gallina– i Fele Martínez.
Es tracta de l’emoció. De les emocions. Amb una visió senzilla i humil que, amb gest lúcid i irònic, transmet tota la poesia de la revolució. L’alegria de la llibertat. L’enyorança dels qui no hem pogut viure la revolució, democràtica i pacífica, contra la dictadura. Quan Lisboa va ser al cor i a l’horitzó: "La llibertat és un combat que es lliura a l’interior de cadascú". (V.M.O)

Chocolat
Pel·lícula de Lasse Hallström.
Un cant naïf a la tolerància i el lliurepensament. Compta, entre d’altres intèrprets, amb Juliette Binoche –que, com és costum, pot omplir tota la pantalla amb una certa idea de com mirar al voltant de les suposades petites coses de la vida (que són les més grans)– i amb Lena Olin, Alfred Molina i Johnny Depp.
En un poble de la França profunda, marcat per una cultura tradicionalista, de base catòlica, feudal, patriarcal i ruralista, es produeix un insospitat trasbalsament de les consciències amb l’arribada d’una dona jove, mare soltera, d’ànima lliure, fruit d’un empelt de màgia índia, que obre una botiga de xocolates i pastissos. La temptació d’una dolçor desconeguda, d’una insòlita possibilitat d’obrir el cor i les sensacions a tot allò que la moral del patiment i la renúncia consideren perillós, s’anirà filtrant, a poc a poc, per les escletxes de la mediocritat, la por i l’ocult desig de vida lliure. Però, per aconseguir-ho, caldrà atrevir-se a pensar per un mateix, i a deixar-se endur per allò que les pròpies emocions desitgen. Caldrà arriscar-se al goig de la llibertat de pensament, tolerar allò que és diferent i que ens pot fer més feliços, si ho provem. Com la xocolata, metàfora de la petita –i tan gran!- gosadia d’una vida més feliç i més autèntica, en tant que es deslliura del prejudici i del sotmetiment. No és una pel·lícula de crítica social realista –a l’estil Ken Loach– però en té l’esperit, sota una fórmula de conte màgic, on, a la fi, no hi haurà bons i dolents. Aquests darrers, les forces de la ignorància i la superstició, poden deixar-ho de ser en tant que puguin caure en la temptació de la xocolata. I s’acabaran les confessions forçades, i la violència contra els diferents, perquè podran sentir que, potser, no era veritat que sempre s’hagués vingut aquí a patir. (V.M.O)

Tan lejos, tan cerca, mi vida
Adolfo Marsillach.
Tusquets Ed., Col. Andanzas 352; Barcelona 1998.
Potser és la consciència plena de la pròpia finitud, potser la visió de qui en teatre ho ha vist quasi tot, malgrat viure en un país que sempre ens sorprèn. Però, poques vegades he llegit una autobiografia tan equànime i alhora àcida, irònica i molts cops directament humorística. Cinquanta anys "muntant" obres de teatre. "Muntar" quina paraula més encertada per descriure el procés de passar d’unes paraules escrites amb més o menys gràcia, a un espectacle que de vegades ens seguirà i enriquirà durant molt de temps. En la narració d’aquests cinquanta anys, aprofita per "repassar" empresaris, actors, autors, directors i polítics del teatre i la televisió. Un repàs on s’inclou ell mateix, amable i agraït, irònic en general i de vegades amb la crueltat dels comptes pendents de liquidar des de fa massa temps.
I a mesura que s’acosta a l’actualitat, albirem el Marsillach real, atemorit pel càncer, il·lusionat pel teatre, i apassionat per la creació. I per això acaba el llibre d’una manera genial, citant La Celestina, un dels clàssics que ell tan defensa "Ningú és prou jove com per a no morir al cap de poc ni prou vell com per a no viure un any més", que resumeix tota una filosofia de viure, que no de sobreviure.(J.S.C)

La història dels homes
Josep Fontana.
Ed. Crítica; Barcelona 2000.
És aquell tipus de llibre que m’agradaria haver-lo llegit quan tenia 20 anys. L’avantatge en aquest cas és que s’acaba d’editar. Podia ser pitjor. Es tracta d’una interpretació sobre els fonaments i desenvolupament de l’historiografia des dels grecs fins avui. Imprescindible per poder situar els pares, els fills i els néts de la història. Només un savi, que ho ha llegit tot, pot ser capaç de resumir en un llibre tanta informació ben organitzada i escrita. Ja era un fan de Fontana, ara ho sóc una mica més. (J.S.B)

Un estudio sobre la depresión
Carlos Castilla del Pino. Nexos. Barcelona 1991.
Sembla mentida el que saben algunes persones. En quasi cada pàgina d’aquest llibre hi trobaren un dos o motius per reflexionar i discutir. Obro a l’atzar –pàgina 355-: "El triunfo, el "éxito", entre nosotros, no viene decidido por lo que el hombre ha sido capaz de hacer por los demás y, en consecuencia, hacerse él mismo, sino por lo que ha sido capaz de hacer contra los demás y, por tanto en última instancia contra sí mismo". Llàstima que en aquesta edició de butxaca la lletra tingui un cos tan petit que costa de llegir. (J.S.B)

Guía para orientarse en el laberinto vasco
Mario Onaindia.
Temas de hoy. Madrid 2000.
L’autor va pertànyer a ETA, després a Euskadiko Esquerra i ara al Partit Socialista d’Euskadi (PSE). Ens serveix de bon guia per intentar entrar en aquest laberint basc. (J.S.B.)