Núm. 23 Tercer trimestre 2001

Notícia de la negra nit. Vides i veus a les presons franquistes (1939-1959).
Associació Catalana d'Expresos Polítics. Diputació de Barcelona. Barcelona 2001.
Cinc prestigiosos historiadors -Marc Carrillo, Ricard Vinyes, Manuel Risques, Carme Molinero i Pere Ysàs- ens fan quatre monografies sobre aspectes concrets de la brutal repressió franquista a Catalunya. Després una vintena de vells antifranquistes ens expliquen les seves vivències de forma pedagògica i molt ordenada. És, potser, l'al·legat més formidable contra la desmemòria. Un llibre amb el qual poden passar-te dues coses, que et deprimeixis profundament davant la injustícia que suposa l'oblit del poble català envers aquestes persones o bé que et bulli la sang davant de tanta ignomínia. Aquest llibre hauria de ser objecte d'estudi a tot els instituts de Catalunya per tal que els joves puguin saber de primera mà en quin país viuen. Ja era hora que es fes un treball d'aquestes característiques! Llàstima que no s'hagués fet a l'inici de la democràcia. Llegiu-lo no us decebrà! (J.S.B)

De la raó pràctica. Les arrels històriques de l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona.
Vicenç Molina Oliver. EUEE. Barcelona 2000.
L'amic Molina ha publicat un acurat estudi sobre l'Escola Universitària d'Estudis Empresarials. D'entrada no sembla que la memòria oficial d'una institució centenària pugui donar per molt, però un cop submergits en l'elegant prosa de l'autor i en a seva agudesa intel·lectual ens transporta a un angle molt interessant de la nostra història. Anem fins al 1714 i arribem a la tasca de la Junta de Comerç per tal d'omplir el buit deixat per la proscrita Universitat de Barcelona. Va existir un intent de crear una escola de comerç a Cadis l'any 1771. Fray Diego José de Cádiz, un jesuïta, s'hi va oposar i va denunciar la proposta, al tribunal de la Inquisició! Estudiar comerç era un pecat de supèrbia. Una altra perla del llibre la trobem cap al final quan ens explica com la Junta de Comerç crea l'any 1838 un ensenyament especial per sordmuts. Els cursos són denunciats pel mossèn Esteve Casademunt -recolzat per les autoritats eclesiàstiques- i són suspesos. El mossèn dona les seves raons: "más valía que las mudas no se instruyeran, porque sabiendo escribir podían cartearse con sus novios..."
Sembla mentida el que hom pot aprendre d'una memòria oficial. Ara bé és normal que hom pugui aprendre de qualsevol cosa que escrigui el vicepresident de l'Escola Lliure El Sol, en Vicenç Molina. (J.S.B)

Las mariposas azules Ensayo: mujeres casadas lesbianas
José Ángel Aguirre
Huerga y Fierro Editores.Madrid, 2000.
L'autor defineix com a papallones blaves les dones lesbianes que coneixent la seva condició es casen per dissimular-la. En canvi, les papallones roses són les dones que un cop casades descobreixen que els satisfà més la relació homosexual que no pas l'heterosexual. L'autor es posa a la pell dels homes casats que un bon dia queden perplexos davant el fet que la seva dona els deixi perquè s'estima més les relacions lèsbiques. Tanmateix, sota un redactat d'ambient sociològic, l'obra no deixa de ser un al·legat perquè la societat reconegui la indefensió dels homes davant les dones que utilitzen el matrimoni per amagar el seu lesbianisme fins a un determinat moment. En l'arrel del problema identifica que l'educació de les nenes les predisposa a les relacions lèsbiques (ningú s'estranya que dormin juntes) i que en general, hi ha una gran hipocresia sobre l'educació sexual de la canalla. El llibre té un cert regust misàntrop però, en tot cas, segons manifesta l'autor, aborda el tema amb la finalitat que les relacions entre homes i dones siguin més lliures i responsables. (J.M.F)

Ébano
Ryszard Kapuscinski; Crónicas Anagrama nº 45; Editorial Anagrama; Barcelona 2000.
Després d'anys de llegir cròniques sobre Àfrica, les seves guerres, conflictes, mutacions, per primer cop algú sap transmetre la complexitat d'un continent que conté restes de les cultures més antigues de l'ésser humà (Egipte i Etiòpia), alhora que restes de comportaments d'una brutalitat inusitada (Ruanda anys cinquanta, Uganda, etc.) i tot embolcallat per una bellesa quasi dolorosa.
Ryszard acompanya cada un dels capítols de les seves aventures, d'anècdotes on emergeix la figura d'un africà que va lluitar per la independència, amb el profund convenciment de la seva inferioritat racial i que avui un cop esgotades totes les reserves de riquesa (llegiu l'anècdota de la biblioteca de l'única Universitat d'Etiòpia), tracta a l'home blanc no com un superior, sinó com una font inesgotable de diners i drets que cal pouar, si cal, amb la violència.
Hi ha capítols, com els dels Kuasimojong que van nus ja que és la màxima expressió de la bellesa i alhora agraeixen als blancs l'invent dels kalachnikov i les granades que els permet robar tranquil·lament als seus veïns, o la descripció al·lucinant d'uns camps de refugiats a Etiòpia o perquè no la trobada casual i impactant amb la bruixeria quan lloga un pis al pitjor barri d'una ciutat africana, que valen per a tot el llibre si el llibre no valgués tot la pena per aprendre a estimar Àfrica. (J.S.C.)