Núm. 24 Quart trimestre 2001

Globalització, un mot segrestat
Jordi Miralles, president de la Fundació Terra

Potser una de les tesis més importants plantejades en el segle XX sigui la teoria Gaia del científic James Lovelock (espai de llibertaT, 15) en la qual es prova que el planeta Terra és un sistema cibernètic autoregulat (anomenat Gaia) en el que la vida és una suma amb el seu entorn (atmosfera, oceans, boscos, etc.). Així mateix, Gaia, el sistema en el qual estem immersos els humans actua amb una lògica cibernètica molt evident: expulsar els elements pertorbadors abans que el sistema no deixi de funcionar perquè les condicions li són adverses.

En aquest sentit, l’existència d’un macrosistema planetari és el paradigma que demostra la teoria Gaia. Per tant, la globalització o la demanda d’una estratègia global per a tot el planeta seria desitjable. En canvi, el significat popular que s’atorga al terme globalitació és el d’una estratègia d’èxit local que s’estén o s’aplica sense embuts arreu del món. Els símbols que exemplifiquen la mundialització són els de les multinacionals que imposen begudes, menges, aparells, projectes, etc. amb una òptica no pas de millora del sistema global sinó de satisfer els interessos propis i puntuals. En Ramon Folch (socioecòleg entrevistat al núm. 15 d’espai de llibertaT) afirma en el seu diccionari sobre socioecologia que "la globalització pensa en el sistema terrestre i la mundialització en el mercat planetari. La divisa ecologista "pensa globalment i actua localment" respon a aquesta estrategia globalitzadora en la qual s’emmarca l’activitat quotidiana. Davant d’això, el desenvolupament mundialitzador pensa en certs aspectes locals i els implanta per tot el món".

El problema global s’anomena mundialització

La lluita contra la mundialització obliga a treballar per a la globalització sostenible. Si imaginem la perversitat del neoliberalisme salvatge que avui s’anomena globalització fins i tot es pot comprendre que hagi suggerit aquest mot i així despistar-nos sobre les opcions per encetar la rebel·lió. La mundialització entesa com el sistema d’expandir l’activitat lucrativa del capital per tot el planeta té xifres que l’avalen com ara que tres corporacions americanes posseixen més capital que el de 70 països junts; que les empreses transnacionals han convertit el planeta en un gran casino en el qual des dels recursos naturals fins a les persones es converteixen en transaccions de capital fictici per a les xarxes electròniques sense cap mena de control.

Vivim en el si d’una minoria privilegiada, encara que sigui prop de la frontera, que gaudeix dels beneficis que genera no pas l’esforç col·lectiu sinó l’explotació dels països pobres. El cafè del qual tant abusen alguns i que, en general, tots banalitzem com una beguda comodí, en realitat és possible perquè no paguem el sofriment ni de la terra on es conrea ni de les persones que hi deixen la pell per recollir cada un dels granets. Uns granets que maduren generosament mercès als sòls tropicals que cedeixen la seva riquesa abans d’empobrir-se irremeiablement.

Estimular la mundialització és aconseguir la mercantilització del planeta i la supremacia del benefici fictici per damunt de qualsevol valor humà o a favor de la preservació de l’entorn. Al Bill Gates, la seva fortuna no el salvarà de la mort, perquè tot i ser multimilionari és un animal mortal. Per això, la veritable fortuna d’un humà hauria de ser la de sentir que el seu treball, el seu enginy, les seves habilitats contribueixen al benestar col·lectiu. El físic alemany Wolfgang Scheffler ha dedicat els seus darrers vint anys a la investigació de la cuina solar. No és una persona rica econòmicament, però hi ha milions de persones al Tercer món que no els cal tallar llenya i destruir els boscos per a un acte tan senzill com menjar. Des de l’òptica de la globalització sostenibilista o gaiana Scheffler és una fortuna per al planeta.

Un altre món és possible, globalitzem les alternatives i imposem la generositat. Cal actuar contra la mundialització que ha convertit el planeta en el pati particular d’uns pocs, gràcies al fet que tots paguem les anomenades externalitats que degraden l’entorn comú. La perversió mundialista es fonamenta en el principi que la destrucció crea riquesa. Una destrucció que ara mateix amenaça la supervivència de les futures generacions d’humans mentre que unes 200 fortunes personals arreu del planeta controlen el 80% dels recursos planetaris.

L’allunyament de les àrees de conreus dels consumidors urbans imposada per la Política Agrària de la Unió Europea, per exemple, és un d’aquests exemples tràgics per comprendre com els qui aposten per la mundialització els importa ben poc la destrucció de l’entorn col·lectiu. Els enciams rodons holandesos es cullen a la tarda i de bon matí arriben al nostre mercat després de viatjar 2.000 km i els nostres enciams llargs fan el mateix en sentit invers. Aquesta tragèdia ambiental només és possible perquè ningú paga la contaminació atmosfèrica que deixen els milers d’avions que s’enlairen diàriament arreu del planeta per transportar el caprici.

Més democràcia participativa i una economia solar

La mundialització es combat estimulant la democràcia i la participació perquè al capdavall, els qui la promouen són institucions i persones sense cap legitimitat democràtica. Tanmateix, la globalització sostenibilista necessita educar-nos o ensinistrar-nos per fer créixer valors com ara la sensatesa, la generositat i la coherència intel·lectual. La mundialització mercantilista es pot combatre amb el boicot als productes que intenten endossar-nos. Malauradament, el que no és tan fàcil de combatre és la desídia mental i l’egoisme que ens fa a tots protagonistes de la mundialització lacerant.

La globalització sostenibilista s’estendrà el dia que trenquem les llargues cadenes dels recursos fòssils a favor dels recursos solars. L’economia mundial es basa en recursos energètics no renovables com ara el petroli, el gas o l’urani, la utilització dels quals té conseqüències letals per als sistemes naturals del globus. Per contra, les energies renovables poden emprar-se d’una forma més eficient i més assequible a l’usuari i, per tant, fent-lo protagonista d’una economia natural que participi respectuosament de la riquesa del planeta. Probablement, cal adonar-se que l’única forma de combatre la mundialització és la d’implantar les energies renovables i propiciar nous desenvolupaments lligats a l’energia solar que, al capdavall, és la principal font energètica del planeta. En aquest sentit, també cal potenciar el sector primari de l’agricultura avui tan denostat. La globalització sostenibilista no es pot quedar només en la protesta, la qual si bé és necessària obliga a la suma d’accions individuals que converteix en poder els petits canvis. Imagineu què passaria si l’ona creixent de protesta contra la mundialització aportés tot el seu potencial humà i econòmic (per minso que sigui) a favor d’una nova economia generosa i respectuosa amb la natura? Cal anar a les manifestacions però cal també gratar-se la butxaca perquè els productes ecològics i l’energia solar siguin essencials en la nostra vida. Siguem generosos amb les noves generacions i transferim al Sud el bo i millor que hem aconseguit durant el darrer segle sotmetent-lo a l’explotació i a la degradació planetària.