Núm. 24 Quart trimestre 2001

El precio de la libertad. Memorias (1948-1977)
Mario Onaindía. Espasa, Madrid, 2001
Vaig convidar Mario Onaindía a donar una conferència sobre "el canvi social i la violència" al Centre Europeu de la Joventut d'Estrasburg el 22 de juliol de 1982. Feia només cinc anys que havia sortit de la presó per pertànyer a ETA, condemnat a mort al procés de Burgos i l'ambaixador espanyol va protestar per la seva presència al Consell d'Europa. El missatge d'Onaindía va ser que ETA havia de reconèixer que no podia guanyar però que calia no forçar-la a acceptar que havia perdut. Ara les memòries del Dr. Onaindía ens donen una mica de llum sobre el confós món d'Euskadi i les fortes contradiccions del seu nacionalisme nascut, certament del patriotisme i de la defensa de l'autodeterminació i de la democràcia, però també del carlisme, del catolicisme de la xenofòbia sabiniana i del marxisme-leninisme, així com sobre el personal descobriment de la laïcitat i del lliure pensament del seu autor, un referent clau de la vida política basca. (J.F.P)

Memòries d'un bufó
Albert Boadella. Espasa. Barcelona 2001.
El llibre "Memòries d'un bufó" escrit per Albert Boadella és un llibre que obliga el lector a fer balanç. El llibre és entretingut i està escrit amb un gran sentit de l'humor. Al meu parer, en la figura d'en Boadella es podrien simbolitzar algunes de les coses que han passat a Catalunya els darrers 30 anys.
HI havia un antifranquisme format per dos grans blocs. El primer bloc és el que queda de la cultura republicana dels perdedors de la guerra, simbolitzat aquí pel pare de Boadella i el seu entorn i pel mateix Boadella, que tot i haver passat per Minyons Escoltes manté la flama lliurepensadora. En segon lloc, el bloc dominant catòlic, regionalista, carrincló i conservador: la transversal montserratina. No cal dir quin ha estat el bloc hegemònic.
El viacrucis d'Els Joglars passa a ser, doncs, un bon exemple de l'idealisme d'uns pocs que pensàvem que del franquisme es tornaria a les idees més modernes d'abans del 1939 i la sorpresa -en el marc de molts disgustos i contrarietats- en veure que assistíem a un continuisme en què la cultura republicana no hi cabia. Ho expressa molt bé la referència a Tarradellas.
Penso que tot i els esforços de Boadella per amagar-ho, queda ben clar un cop llegit el llibre que som davant un ciutadà que representa el català en estat més pur. Un català sortit de la flaire de la Barcelona popular i anticlerical i de les flaires més tel·lúriques del republicanisme liberal empordanès. Fins i tot en la seva peripècia vital no veig gaires diferències entre Boadella i Robrenyo, Xauradó, Abdó Terrades, Josep Anselm Clavé o Llunas i Pujals. Són personatges que simbolitzen l'altra Catalunya, la Catalunya de veritat, la dels remences, els bandolers, la busca, els segadors. La Catalunya que mai s'ha traït a interessos mercantils. És per tot plegat que considero que som davant les memòries d'un ... patriota català. Au! (J.S.B)

La ville est tranquille

És una altra pel·lícula de Robert Guédiguian, que es va donar a conèixer, sobretot, amb la genial Marius et Jeannette i que, amb A l'attaque, es va refermar en un cine lúcid no renyit amb la més fina ironia.
Però deu estar-ne una mica fart, de la tendència a l'exclusió que llança a la més profunda desesperació als grups socials més afeblits per l'atur, la droga i la permanent desestructuració dels seus ambients. Quan la gent es desespera, s'atemoreix, i la por et fa tornar vulnerable a qualsevol virus. Aquesta desesperació és el medi natural en què creix el feixisme. I això ho denuncia, rotundament, La ville est tranquille. Situada, també, a Marsella, compta amb la interpretació, com sempre, d'Ariane Ascarine -que transmet uns heroismes quotidians, no gens retòrics, còmplices-, Pierre Banderet i Jean-Pierre Darroussin. Tots ells, portaveus de la Marsella més mestissa i portuària, més obrera i, en el fons, més mediterrània. Més oposada a la "preferència nacional" i al racisme dels fatxes. Oposició que no és el que, avui, precisament, predomina en alguns dels ambients populars d'aquesta ciutat germana. Per això, aquesta pel·lícula és un toc d'alerta intel·ligent sobre el risc que alguns dels exclosos arribin a combregar amb rodes de molí. I que, després, ens les fotin pel cap. Cal reaccionar. I cal mantenir l'esperança, per poder-ho fer. L'esperança que vindrà de la cultura, de l'esperit vital i lliure dels dits que sàpiguen, a temps, tocar les tecles d'un piano no massa metafòric, per cert.
Ara, si algú no la va veure en el seu moment, no us perdeu, de debò, Marius et Jeannette -es pot trobar el vídeo-: el mateix missatge, però amb molta més explosió d'alegria i més passió poètica per la construcció de les vivències personals. Tenim dret, també, que el cine ens proposi aventures creatives, intel·ligents i crítiques sense haver de prendre antidepressius quan acabi la sessió. (V.M.O)