Núm. 25 Primer trimestre 2002

El món lliure de Guantánamo
Santi Castellà, professor de la URV

Allò que està passant a Guantánamo no és una anècdota. Allí, en aquell petit tros de Cuba ocupat pels americans ens hem jugat, i encara ens hi juguem, una part molt important del nostre futur, del futur del món. Des d’ara ja no podrem –si és que podíem– anar predicant pel món les bondats i la superioritat moral de les llibertats individuals i de la democràcia, sense sentir-nos venedors de tercera d’un producte trucat. Com sabem, o netegem primer casa nostra o no podem assenyalar les brutícies dels veïns; i a Guantánamo hem perdut la principal arma política del món il·lustrat: la pedagogia.

L’existència d’estats i/o civilitzacions rebels amb les llibertats –especialment amb els drets de les dones– i amb la democràcia política, no pot ser combatuda amb la força bruta i les armes: això només genera ressentiments latents que acaben esclatant, i impedeix que la principal eina per mostrar les virtuts del sistema liberal democràtic –que és la seva demostració pràctica– quedi invalidada. L’aplicació o demostració que el sistema funciona, que amb llibertat i democràcia es viu millor, que augmenta la dignitat de l’ésser humà i el respecte per si mateix i pels altres, tot això és la via principal més fàcil i menys costosa que tenim per convèncer els fonamentalistes totalitaris de les virtuts de la llibertat.

De fet, la partida, hipotèticament, ja hauria d’estar guanyada: n’hi hauria prou amb la simple comparació entre sistemes. Els ciutadans de règims totalitaris i no-liberals quan surtin a l’estranger, quan mirin televisions alienes, quan es connectin a Internet s’adonaran dels avantatges del món lliure. Per contra, les televisions –les nostres i les seves–, la premsa i Internet els presenten una realitat més crua: racisme, xenofòbia, polítiques d’immigració inhumanes, prepotència policial i militar, explotació econòmica… i Guantánamo.

I és que vist tot plegat, no és gens fàcil d’explicar:

Primer. Una actuació militar il·legal –és prohibit l’ús de la força per la Carta de les Nacions Unides amb excepció de la legítima defensa o l’autorització del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (veure Espai de Llibertat Núm. 24)– decidida unilateralment pels Estats Units i els seus amics, com a resposta als brutals atemptats terroristes de bin Laden i els seus sequaços.

Segon. La indiferència moral sobre els règims polítics dels amics. Quan cal s’impulsen dictadures militars ferotges a l’Amèrica Central i del Sud (també era un 11 de setembre quan Pinochet ajudat per la CIA iniciava un règim de terror a Xile). Aquí no importen les actituds, importa ser amic del que mana: A Aràbia, per exemple, no importa la manca de democràcia i de respecte als drets humans –fins i tot les dones militars americanes són obligades a les bases dels EUA a Aràbia a amagar-se darrera un vel–; les constants violacions del Dret per part d’Israel han estat premiades pels seus aliats que reaccionen agressivament contra Iraq quan s’envaeix Kuwait (un Estat fictici creat per les petroleres).

Tercer. I per arrodonir el pastís: Guantánamo. Els detinguts talibans han estat traslladats il·legalment, en condicions pèssimes a Guantánamo. Allí reben un tracte clarament cruel, inhumà i degradant, contrari al dret internacional humanitari que s’aplica en temps de guerra tant a combatents regulars com a irregulars. Els Estats Units no poden decidir aplicar o no els Convenis de Ginebra, no poden no aplicar el Pacte de Drets Civils i Polítics i el Conveni contra la Tortura als talibans detinguts, negar l’accés a les garanties judicials i a un procediment penal just: la situació és inexplicable… de total impunitat tan sols imaginable en un govern on es parla de trobar bin Laden "viu o mort".

I tot això pot semblar anecdòtic o llunyà, però té moltes implicacions en el nostre dia a dia: així, progressivament es retallen les llibertats, primer de forma subtil la de premsa, impedint distribuir els vídeos de bin Laden, generant un estat d’opinió que condemni com a complicitat les idees dissidents, establint el pensament únic com a l’únic políticament correcte, etc. Al mateix temps, les nostres possibilitats de lliure moviment s’escurcen ràpidament: S’instaura el poder absolut dels policies –sovint privats– dels aeroports, que multipliquen els escorcolls als que vesteixen "sospitosament", confisquen objectes potencialment perillosos, i decideixen si et deixen viatjar o no… si protestes et quedes a terra o et retornen a casa.

Paral·lelament la repressió policial indiscriminada, gratuïta, desproporcionada i provocadora es generalitza: recordem l’actuació de la policia a Gènova o a Barcelona contra els antiglobalitzadors.

I se’ns presenta com allò més natural del món que les llibertats tan durament i llargament conquistades, siguin suprimides per decret. Així a Gran Bretanya –on va néixer l’habeas corpus– o als Estats Units es prolonga perillosament els temps que un detingut per terrorisme pot estar en mans policials sense passar a disposició judicial –quan és el jutge l’únic que pot decidir si es tracta o no de terrorisme.

Així, paral·lelament a la impossibilitat de fer pedagogia liberal democràtica en el món integrista, hem iniciat en el nostre món, suposadament lliure, una perillosa i accelerada retallada de les llibertats. I és que si no s’hi posa remei: la nostra llibertat està morint a les platges de Guantánamo, on resten agenollats, emmordassats, amb els ulls embenats i les oïdes i el nas obturats els presoners talibans il·legalment detinguts i il·legalment traslladats –o sigui, segrestats– a Guantánamo. I mentrestant, nosaltres, a Europa, veiem com una convenció –amb Fini com a membre– farà una Constitució europea que no serà consultada als ciutadans: EUROPA, una constitució sense referèndum… ho expliquem al segle XVIII i no s’ho creuen.