Núm. 26 Segon trimestre 2002

Editorial
Memòria i esperança

Potser sembli mentida, però alguns dels esdeveniments més actuals del context internacional ens fan recuperar una part de la memòria i, al mateix temps, ens fan tornar a tenir una mica més d’esperança. Comencem amb l’esperança que, ens agradi o no reconèixer-ho, no sempre és fàcil i, de segur, sempre és nova.

Alguns dels corrents més crítics –o més conscients?– de l’esquerra s’han atrevit a intentar allò que és indispensable: proposar un programa polític per gestionar la mundialització des d’una perspectiva humanista i progressista. Proposar actuacions de fiscalització de les grans empreses, especialment les multinacionals, de garantia dels drets de la part més feble de la població, d’incentiu de la transferència de recursos cap al món no desenvolupat i de fre a l’increment del deute que, dia a dia, impedeix el creixement dels recursos educatius, sanitaris, de desenvolupament humà, de bona part de la humanitat. Però no a canvi de no res. No es tracta de finançar cap règim corrupte, per molt indígena que pugui ser, ni d’apuntalar cap mena de govern militarista. Es tracta de donar sortida a la veu –fins fa ben poc oculta– d’aquells que tenen coses a dir per evitar l’actual situació de caos d’una aparent globalització sense mesures de control ni regles de joc. I això no pot ser sense democràcia, com molt bé sap el premi Nobel d’Economia Amartya K. Sen. Per això, sis ministres francesos han assistit al Fòrum de Porto Alegre, alternatiu al Fòrum de Nova York que, aquest any, ha substituït el tradicional de Davos, en què es reuneixen els màxims representants del poder mundial (i on, segurament, també cal anar, a veure què diuen i què es cuina) .. Què més voldríem que les nostres esquerres –les que siguin– s’assemblessin més al que representava en Jospin, i no es miressin tant en el mirall anglosaxó! Aquí sempre hem tingut més confiança en el model d’una esquerra plural, que s’atreveix a generar alternativa i que, per tant, arrisca. Això d’arriscar, per cert, no era un valor liberal? En tot cas, la posició d’algun dels corrents més autènticament progressistes en el món del socialisme democràtic hauria de ser especialment animada des de les mirades més crítiques. No tenim, tampoc, massa més opcions.

Es tracta, també, d’una esperança que, cada cop més, alguns dels economistes acadèmics de prestigi fins i tot en el món anglosaxó –Paul Samuelson (un altre premi Nobel d’Economia) o Jeffrey D. Sachs– plantegin que ja és hora que els països occidentals més rics –que ingressen beneficis anuals d’uns 25 bilions de dòlars– transfereixin una petita part dels seus recursos –entre 50.000 i 100.000 milions de dòlars a l’any, cosa que és menys que els seus pressupostos militars que en sumen 500.000– (1) per afavorir la lluita contra la pobresa i l’exclusió, que és l’única garantia d’una pau internacional de debò. Tot això ho sap tothom que vulgui gaudir de l’avantatge de l’accés a la informació que –diuen– és una de les meravelles d’aquesta societat. I ho saben més des que s’ha produït el cas de les grans empreses que han acumulat tants beneficis (Enron, General Electric, Global Crossing) mitjançant l’anomenada comptabilitat creativa que consisteix a enganyar els mateixos propietaris de les empreses, que són els accionistes, i els encarregats de fiscalitzar-les i de cobrar els impostos, que són les administracions públiques, els governs i les seves agències de control dels mercats de valors. No hi ha llibertat real sense regles de joc ben clares i auditades externament –és a dir, que el jutge no pot ser part interessada, com s’ha vist quan els auditors s’han dedicat a emetre informes favorables per als seus clients, que eren les mateixes empreses auditades...– Potser no sigui casualitat que la companyia elèctrica Enron hagués pagat moltes de les despeses de les campanyes de Bush (ja quan es presentava a les eleccions per al govern de Texas) o que José Mª Aznar aprengués els miracles de la comptabilitat creativa, moll de l’os dels pressupostos sense cap dèficit –el dèficit zero!, no us sona?... els comptes públics en què es restringeix la despesa a canvi de deixar sense recursos el sector públic, que, encara que no del tot, era l’únic de què es podia beneficiar el conjunt de la societat: escoles, hospitals, infraestructures, transport, investigació, ciència...– Aquí també tenim el sucós –malauradament– exemple de les tèrboles i familiars relacions entre Gescartera i la Comissió de control del mercat de valors. Tots obeïen la consigna del clientelisme més antic, més sòrdid, més incapaç de generar respostes positives que no siguin les de l’egoisme del curt termini, a canvi de la sostenibilitat del conjunt del teixit social. A canvi de la pau.

Però hi ha símptomes esperançadors que cada cop hi haurà més capacitat de resposta. Amb esperança. I amb fermesa. Ens podem servir, a més, d’una part de la memòria dels clàssics:

"Mitjançant l’explotació del mercat mundial, la burgesia va donar un caràcter cosmopolita a la producció i al consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris, li ha tret a la indústria la seva base nacional. Les antigues indústries nacionals han estat destruïdes i són destruïdes contínuament. Són suplantades per noves indústries, la introducció de les quals esdevé una qüestió vital per a totes les nacions civilitzades, per indústries que ja no fan servir matèries primeres indígenes, sinó matèries vingudes de les més llunyanes regions del món, i els productes de les quals no tan sols es consumeixen en el mateix pais, sinó a tot arreu del globus. En comptes de les antigues necessitats, satisfetes amb productes nacionals, sorgeixen necessitats noves, que reclamen per a ser satisfetes productes dels països més apartats i dels climes més diversos. En comptes de l’antic aïllament de les regions i nacions que s’abastaven elles mateixes, s’estableix un intercanvi universal, una interdependència universal de les nacions. I això pel que fa tant a la producció material com a la producció intel·lectual. La producció intel·lectual d’una nació es converteix en patrimoni comú de totes. L’estretor i l’exclusivisme nacionals esdevenen cada dia més impossibles; de les nombroses literatures nacionals i locals es forma una literatura universal.

Gràcies al ràpid perfeccionament dels instruments de producció i al constant progrés dels mitjans de comunicació, la burgesia arrossega al corrent de la civilització totes les nacions, fins i tot les més bàrbares. Els baixos preus de les seves mercaderies van constituir l’artilleria pesada que ensorra totes les muralles de Xina i que fa capitular els bàrbars més fanàticament hostils envers els estrangers...

La burgesia ha sotmès el camp al domini de la ciutat. Ha creat urbs immenses; ha augmentat enormement la població de les ciutats en comparació amb la del camp, sostraient una gran part de la població a l’idiotisme de la vida rural. De la mateixa manera que ha subordinat el camp a la ciutat, ha subordinat els països bàrbars o semibàrbars als països civilitzats, els pobles camperols als pobles burgesos, l’Orient a l’Occident.

La burgesia suprimeix cada vegada més el fraccionament dels mitjans de producció de la propietat i de la població. Ha aglomerat la població, centralitzat els mitjans de producció i concentrat la propietat en unes poques mans. La conseqüència obligada d’això ha estat la centralització política. Les províncies independents, lligades entre elles per llaços molt febles amb interessos, lleis, governs i tarifes duaneres diferents, han estat consolidades en una sola nació, sota un sol govern, una sola llei, un sol interès nacional de classe i una sola línia duanera"
Marx, K. Engels, F. Manifest comunista, 1848.

Potser l’esquerra s’adonarà que, en alguna mesura i sense que vulguem recuperar cap dels vells fantasmes que en algun moment es van pensar que recorrien Europa, algunes eines per interpretar què estava passant amb el procés de concentració de la riquesa i del poder d’aquesta globalització no gestionada (ja no mal gestionada, sinó simplement no gestionada) les podíem tenir a l’abast des de fa uns cent cinquanta-quatre anys. I avisaven, amb algun excés retòric molt vuitcentista, tan industrialista i tan etnocèntric com el model capitalista que es pretenia criticar ("burgesia, idiotisme, bàrbars, civilitzats"...) que anàvem cap on hem anat, cap a l’imperi d’un mercat no regulat i en mans d’unes quantes companyies.

Però som a temps d’intentar arreglar-ho. Intervenint, participant, aprofundint en la democràcia i activant els corrents més agosarats de l’esquerra europea. Fixem-nos en les propostes, no perdem l’esperança i no perdem el nord. Per cert, per a nosaltres el nord és, casualment, a França. I precisament d’allà ens ha arribat l’ensurt i la sotragada de les eleccions presidencials, que ens torna a remetre a la tensió dialèctica entre memòria i esperança. La manca de memòria històrica que ha fet dividir l’esquerra plural i que ha fet oblidar l’autèntic perill de la demagògia populista dels feixistes. La manca de memòria d’una autoanomenada esquerra alternativa de teòrica matriu "trotskista" que ha contribuït al fraccionament divisionista del vot progressista, sense recordar que era precisament Trotski qui recomanava als seus partidaris que "entressin" (d’això se’n va dir "entrisme") a reforçar l’ala esquerra dels partits socialistes –portant la contrària, per exemple, a l’Andreu Nin–. L’esperança que, malgrat tot, l’exemple de Lionel Jospin no s’oblidi, en assumir la seva part de responsabilitat des de la primera hora de la derrota, tot i ser un dels únics polítics de governs europeus que s’ha caracteritzat per la honestedat en l’aplicació del seu programa i per l’obertura de molts estímuls de progrés, cridant a la unitat republicana contra el feixisme i a la renovació de l’esperit de l’esquerra per construir el futur. Des d’aquí volem retre l’homenatge que ens identifica amb la seva mateixa esperança, sabent que, en aquests darrers anys, ha estat amb Lionel Jospin amb qui hem pogut identificar-nos en la complicitat i en la defensa dels mateixos valors

1. Sachs, Jeffrey D. "Los ricos deberían cumplir su palabra". A: El País, 3 març 2002.