Núm. 27 Tercer trimestre 2002

Les vessants del Pedraforca.
David Horts, Esplais Catalans

Aquell matí vam intentar pujar al Pedraforca. Quan, després de caminar un bon tros, vam comprovar que encara ens faltava molt, que teníem gana, que estàvem cansats i que només un monitor seguia entossudit a pujar-hi, el grup sencer va decidir que girava cua i se n’anava cap al refugi, just a sota d’on s’acabava la tartera de la muntanya.

Érem a l’estiu del 95. Havíem sortit feia dos dies de Guardiola de Berguedà. El grup de joves de l’esplai en ple. Allà vam deixar la resta de nens i nenes a la casa de colònies i ens vam posar a caminar per la carretera que passa per Saldes i, més enllà, per Gósol. El dia que vam arribar a aquest encantador poblet encara no sabíem que ens quedaríem sense conquerir el Pedraforca. En un dels seus comerços vam omplir les motxilles de queviures suficients per acabar de fer la ruta i tornar a la casa. Tot i que era diumenge, la propietària de la botiga va tenir la paciència i l’amabilitat (i nosaltres la gran sort) d’obrir i fer-nos un grandíssim favor. No sé què hauríem menjat al dia següent si no haguéssim comprat aquella tarda. Anàvem massa confiats pensant que als pobles tenen les botigues obertes a totes hores i tots els dies de l’any.

El cim del Pedraforca, entrevist des d’aquella perspectiva, ens oferia una cara desconeguda. Sempre l’havíem vist des de l’altre costat, en fotografies i en la realitat. Durant els dos primers dies de travessa, mentre caminàvem per la carretera, havíem anat donant la volta a la muntanya, contemplant-la lentament al ritme que ens permetien les nostres passes. A mesura que ens havíem anat endinsant en aquella contrada i ens hi apropàvem, la immensa mola s’havia anat transformant. L’anàvem assaborint a poc a poc, somniant amb poder gratar el cel des de les seves punxes.

Però mentre que no arribava el moment de la conquesta, la festa era entre nosaltres: ens havíem aturat en un bar de Gósol, on vam aconseguir veure l’Indurain en la seva arribada a no recordo quina meta. Era juliol, es disputava el Tour de França i nosaltres ens el perdíem com cada any, perduts entre arbres i turons. Això sí, l’home anava de groc. Al mateix temps que uns quants del grup seguien les incidències del ciclista, a fora del local, uns altres fèiem ostentació de magnífiques butllofes als peus, mentre uns pots de plàstic, també grocs, anaven de bòlit ajudant a alleugerir les molèsties, juntament amb les gases i l’esparadrap. A tot això, algú començà a repartir xocolata, formatgets, pa... Hi havia moments que no sabies si et menjaves l’esparadrap i curaves amb crema de formatge perquè l’enrenou era majúscul, amuntegats enmig d’un mercat de bosses, motxilles, sacs, botes, samarretes suades, cantimplores i cinquanta coses més.

La primera nit l’havíem passat a Saldes. El segon vespre, un cop alleugerides les molèsties dels peus, vam sortir de Gósol en busca d’un recer on menjar i descansar. Aquella segona nit vam dormir perduts entre suaus turons, amagats sota el gegant del Berguedà i la Serra del Cadí. Un d’aquells petits cims s’anomenava Pedra Roja. Aquest sí que el vam conquerir. En llevar-nos el tercer matí, després d’esmorzar i recollir, vam enfilar cap al Pedraforca. L’atac es va quedar en intent, havent superat el petit Pedra Roja. Ens va agafar de camí. Més tard ens vam inventar el conte que havíem pujat al Pedra... Bé havíem d’impressionar la resta de l’esplai d’alguna manera.

Però la nit veritablement màgica va ser la tercera. Després d’haver claudicat davant el repte principal de la ruta i després de visitar el refugi de muntanya vam voler passar una nit més al ras. En comptes de baixar cap a Saldes i aixoplugar-nos sota uns porxos com la primera nit, vam recular i vam anar a buscar el camí que portava a Gisclareny. Era aquell un camí preciós, de terra, vorejat el seu primer tram de boscos d’arbres enormes i clapes d’herba. Després d’una estona de marxa vam arribar a una certa alçada, des d’on dominàvem visualment un paisatge de conte de fades. De tant en tant ens aturàvem i giràvem el cap: anàvem deixant enrere el Pedraforca, ara un altre cop mirat des del seu perfil conegut: la punxa grossa a la dreta, la petita a l’esquerra. Es feia fosc i vam buscar un indret on dormir.

Ens vam recollir enmig d’una extensió de gespa que s’intuïa molt gran. Gairebé no hi havia llum i no vèiem bé els límits. Vam treure el fogonet, el menjar, l’olla i els estris, i vam cuinar-nos quelcom per sopar. Estàvem tots asseguts al voltant del petit fanalet de càmping, ben abrigats. És curiós, a la muntanya sempre fa fred de nit, fins i tot a l’estiu. Encara que a ciutat s’estiguin "escarxofant" de xafogor, allà dalt, a mil vuit-cents metres d’alçària, sempre fa fresca.

La nit ja era tancada i no se sentia res més que el nostre soroll, que no ressonava enlloc. Semblava que estàvem suspesos en el buit, en un racó perdut i verge, allunyats del món sencer, respirant la frescor que desprenia l’herba. Allà dalt només hi havia la petita llum i nosaltres. I els estels. Un a un ens vam anar entaforant en els sacs. Només trèiem el nas. De tant en tant un braç sortia disparat d’un sac cap a la bossa d’ametlles o la pastilla de xocolata, arrambava amb una bona ració i tornava al seu cau a passar comptes de la seva troballa. Érem tretze. Entre tots formàvem un estel de colors estampat en aquell retall de terra irrepetible, amb els ulls endormiscats observant com la llumeta del fanal s’anava esgotant, igual que les nostres forces. L’Aldo, un dels nois, encara va tenir energia per fer-nos riure per darrera vegada aquella nit en explicar-nos un acudit molt bo i conegut per tots, però mal explicat. Ningú no s’ho esperava i ens va sorprendre. Mentrestant, un lleuger ventet ens llepava intermitent les galtes. Sentíem els nostres músculs com s’anaven relaxant, adolorits i cansats per l’esforç. Però les nostres mirades delataven la satisfacció del moment. Després ens vam quedar en silenci i en pau.

El matí va regalar-nos un ramat de vaques. Tot i que era aviat, el sol ja picava de valent. Mentre anàvem estirant-nos i sortíem dels sacs, les vaques es van anar reunint a cent metres de nosaltres, al fons de l’esplanada. Al principi n’hi havia quatre o cinc. En pocs minuts es va organitzar una autèntica manifestació de quadrúpedes. Teníem la impressió d’haver ocupat el seu territori sense haver demanat permís. Estàvem escampats just al mig del camp i les vaques ens miraven com dient "vaja morro que teniu, esteu aixafant el nostre menjar!!". Molt tranquils no estàvem. Sabíem que no ens farien res, però alguns estàvem neguitosos. En breu, les vaques van començar a avançar cap a nosaltres. Més de cent animals ens van anar vorejant pels dos costats, i, mentre passaven, remugaven, desaprovant la nostra conducta i reclamant més consideració per a la propera vegada. Excepte una vaca jove que s’entestà en passar entre nosaltres. Va voler provar les torrades amb mantega, la llet, el metàl·lic sabor de la bombona del fanal... tot ho llepava. Havia decidit prendre’s les coses d’una altra forma. Amb tota la confiança del món. Si tots teníem gana, devia pensar, per què no compartir-ho, oi? Però nosaltres no acabàvem de veure-ho prou clar. Més que res per les mosques associades a la vaca. No eren benvingudes. Així que vam agafar un sac vermell i vam voler torejar la situació. El vermell era el menys important, crec. La qüestió era cridar l’atenció de l’animal. Després d’uns minuts incerts de marejar la vaca tot el que vam poder, aconseguírem que escampés la boira i seguís les seves companyes. Llavors vam acabar d’esmorzar tranquils. Sense mosques.

La quarta jornada es va reduir a tornar a la casa. Enrere van anar quedant aquells deliciosos paratges i les aventures. Mentre ho vivíem no ens adonàvem que allò que fèiem era únic, i que no tornaríem a viure-ho igual mai més. Dos anys i mig més tard, l’hivern del 97, l’Aldo va morir degut a no sé quina punyetera història del seu cor, que no funcionava prou bé. Els joves i els monitors d’aquella ruta i de l’esplai encara recordem de tant en tant aquells moments, i d’altres, en altres rutes, en altres excursions, en altres indrets també únics, preciosos i inoblidables. Després de tot, haver estat en un esplai no és ni més ni menys que això: haver viscut molt i haver estat molt feliç per moments. I ser conscient d’aquest tresor la resta de la teva vida.

A la memòria de l’Aldo, l’amic desaparegut