Núm. 27 Tercer trimestre 2002

Ferrer i Guàrdia a Itàlia

Solidaritat i revolta. La mobilització pro Ferrer de l’octubre de 1909
Claudio Venza. Professor d’Història d’Espanya Contemporània, Universitat de Trieste.

La protesta contra l’afusellament de Francesc Ferrer assumeix a Itàlia formes molt diverses, expressions d’un ampli arc de forces polítiques i socials, des dels anarquistes als maçons, dels socialistes als republicans, dels sindicalistes als demòcrata-radicals. Les mobilitzacions proletàries van consistir en vagues generals, sobretot espontànies, amb temptatives d’assalt als consolats espanyols i a les seus eclesiàstiques. Aquestes últimes són considerades pels manifestants com a "coves dels paràsits i dels reaccionaris", és a dir llocs on operen els veritables mandataris de l’assassinat legal que s’ha perpetrat. Particularment fortes són les protestes populars a les metròpolis de Milà i de Roma, on tenen lloc enfrontaments perllongats i violents amb les forces de policia i amb l’exèrcit.

Respecte a les forces polítiques del reformisme institucional, a més de reivindicacions legals (no obtingudes) com la revocació de les assignacions estatals a favor de l’Església catòlica i la supressió dels ordes religiosos, es poden trobar iniciatives simbòliques com ara el canvi de nom d’alguns carrers i places que es dediquen al "màrtir del lliure pensament", com en el cas clamorós del carrer de l’Arquebisbat de Florència. A les protestes gremials i col·legials dels advocats contraris a l’absència de garanties jurídiques pròpies del procés militar que ha tingut lloc a Barcelona i que ha acabat amb la condemna a mort de Ferrer, se sumen les dimissions de respectables personalitats burgeses que tenien el títol de cònsols honoraris espanyols.

Els centres urbans, grans i petits, implicats en les protestes anticlericals són diversos centenars, mentre els manifestants es poden calcular de l’ordre de centenars de milers, amb alguns milers d’arrestos i centenars de ferits referits oficialment. L’àrea on hi ha una virulència més gran sovint coincideix amb les zones que tenen una elevada activitat llibertària, com en el cas de la Toscana.

Aquestes mobilitzacions demostren que, fins i tot a Itàlia, existia una considerable atenció pel que feia a l’Escola Moderna i al seu fundador, interessos i solidaritat que ja s’havien demostrat el 1906 amb motiu del primer arrest de Ferrer. Aquestes protestes revelen, a part, que el sentiment anticlerical estava molt difós en diversos estrats socials i tendències polítiques. D’altra banda, les potencialitats subversives i laiques expressades en l’ona de la rebel·lió mostren una múltiple i sòlida oposició a la gestió elitista i personalista del poder per part de les classes dirigents de l’època de Giolitti (1906-1914) que alternaven projectes reformistes i comportaments repressius amb algunes pràctiques de corrupció.

El moviment interclassista inicialment acompanyat d’indignació moral, en un parell de dies deixa el camp a una diversificació, i sovint contraposició, en les estratègies de lluita: més aviat verbal la dels moderats laics, decididament radical la dels subversius més agressivament anticlericals. En el fons, hi havia elements comuns entre ambdues components: de l’intent de reduir la influència clerical sobre part de la població i de les institucions, a la voluntat de desenvolupar una cultura racionalista i "cientificista" com a alternativa concreta a les supersticions i inèrcies resignades típiques de la mentalitat catòlica i conservadora.

Ferrer es converteix, en l’encesa setmana que segueix el 13 d’octubre de 1909, en un referent ideal i pràctic per a un ampli agregat de forces socials i de propòsits polítics que intenten modernitzar i emancipar la societat italiana d’una tutela, l’eclesiàstica, que, a la pràctica, encara no s’ha fet mai enrere.