Núm. 27 Tercer trimestre 2002

Sobre la primavera
Ferran Escoda

Per què publiquem un conte sobre la primavera al setembre? Hi ha dues raons. La primera és que en l’anterior número de la revista no hi cabien tots els articles, per tant ens vam haver de cruspir aquest. La segona, que aquesta és una revista lliurepensadora. Està escrit en la Bíblia que un conte sobre la primavera no s’ha de publicar en el número de l’estiu? Ho diu l’Alcorà? Potser, el Manifest Comunista? O, el Llibre verd de Gaddafi o el Llibre roig de Mao Zedong? El Consell de Redacció d’Espai de Llibertat no tenia criteri sobre aquesta qüestió –ni sobre cap altra– i un cop llegits tots els llibres sagrats no hem trobat cap indicació. Per tant hem decidit publicar el conte de primavera al setembre i el de l’estiu a l’hivern... Una altra opció seria no publicar-lo, però qui s’atreveix a fer-li això a un paio que publica en El País?

La primavera ha estat tradicionalment maltractada. Tota una catèrvola de poetes de rodolí l’han massacrada i els publicistes æpoetastres del mercatæ l’han espremuda fins a l’esgotament. Així que el més prudent és no parlar-ne perquè el tòpic és a tocar. Només de pensar en parlar de la primavera m’agafa al·lèrgia, una picor que em recorda l’emoció més falsa i espectacular. No, no, no vull parlar de la primavera perquè és la més cridanera de totes les estacions, que en definitiva són una convenció meteorològica, un invent. La humanitat, la que no és tropical ni àrtica o antàrtica, es veu engrescada per un rebrot de la naturalesa, per aquesta florida cíclica que és una de les justificacions per ordenar la nostra vida en anys, pura casualitat del desordre universal. Em nego a deixar-me endur per aquesta empenta natural. El porter de la cantonada fa dos dies que té el nas vermell i la mirada catastròfica producte de l’aire i la medicació.

La primavera per a molts és temps d’al·lèrgies: d’irritacions, picors, mocs i llàgrimes. La natura esclata i ens arriba la metralla de pòl·lens diversos. Passo fred i calor durant el mateix dia. La primavera és indecisa. Quan fa sol crema, quan hi ha lluna refresca. Primavera inquieta –com titulava Martínez Ferrando–, i és ben bé com explicava l’escriptor valencià, la primavera no para quieta, en poca estona et fa un resum de l’any. Però si una cosa té és que és molt agraïda visualment, avances pel camí i els colors s’afermen i varien amb una esplendor que exalta. Després arriba l’estiu i ho crema tot. Però abans la primavera ens ha ofert tot el mostrari natural, tota la bondat de la natura en expansió.

Encara recordo la feixuga tristesa de les "setmanes santes" de la infantesa –que sovint queien en primavera–, quan qualsevol soroll que fessis era considerat una col·laboració en la crucifixió de Jesucrist. Tot era rígid i silenciós i la música clàssica –llavors una tortura– era l’única que se sentia a totes les emissores de ràdio. I l’única que es podia posar en el pick-up. A la televisió tot eren pel·lícules amb barbuts bíblics i que se t’escapés un somriure era motiu de pecat. Mentrestant, pels carrers es desplegaven processons de tambors i llàgrimes i uns individus descalços i disfressats del kukux-klan, avançaven entre gemecs i el flamenco que cantaven des dels balcons. Particularment passava una mica de por. Ara a la ciutat el silenci és gairebé el mateix, però per causa de l’èxode –no pas dels jueus sinó dels assalariats. La setmana santa s’ha convertit en la vacança laica de primavera i la quaresma en una excusa gastronòmica per menjar bacallà, que per cert ja no és un peix de pobres. Però la televisió (dictadora moral de la diversió domèstica) continua amb barbuts trets de la Bíblia i amb processons d’esgarip i penitència. Això sí, el fill de la veïna escolta la seva discografia de tecno-house a tot drap i no té consciència del pecat ni de cap altra mena (ni consciència de classe, diria jo).

Amb les primeres caloretes de la primavera ens agafa neguit per sortir i relacionar-nos i s’organitzen sopars per tot arreu. Deu de ser la pol·linització. L’altre dia, en un sopar de coneguts que es busquen afinitats i compromís, em van dir, encara no enllestida l’amanida, que tenia veu de tenor dramàtic. En aquesta vida, que no és llarga ni curta, i en aquests sopars, que també són com són d’elàstics, me n’han dit de tots colors i jo també he col·locat tantes floretes i mocs com he pogut, però tendim a la repetició i el tòpic, així que quan te’n diuen una de nova, la forquilla queda a mig camí, s’alcen les celles i el mig somriure i repeteixes amb sorpresa interrogant: "tenor dramàtic, què vols dir?". Si l’epítet no sona a malèvola clatellada t’hi rabeges i l’apuntes a la llibreta de l’ego. Si te la foten de manera inèdita, la melsa supura i desitges un mal de ventre a la concurrència que ha fet el gest de riure la ironia. Però normalment els sopars transcorren sense massa adjectius, el "purparlé" s’apodera de les tovalles i ningú no gosa sinó a descriure els seus malets i victòries amb una meticulositat infantil. "Tenor dramàtic?", continuo barrinant en silenci, desconec les característiques d’aquesta classificació musical, tot i que alguna cosa en puc imaginar, encara més, puc sentir-me projectant un pinyol dolgut i deixant l’audiència amb la pell de gallina. M’agrada, però no passo d’afirmar que potser plourà i que aquesta tarda el cel tenia el color rogenc d’una fruita japonesa, que és tant com no dir res i esperar que arribin les postres. Llavors especulo, no seria millor un "baríton còmic"?, i un "baix solemne"? Callo. La fullaraca social ens omple d’aproximacions momentànies, d’impressions de cafè i d’il·luminadores definicions per part d’aquell que mastega més a poc a poc. El problema és que al final descobreixo la veu d’una soprano eròtica i volent impressionar-la se m’escapa un gall que l’audiència no perdona.

"L’hormona i la primavera", aquest podria ser el títol d’un ballet; frenètic, això sí. Ple d’irrefrenables estímuls químics dansant al voltant d’una primavera florida i mig marejada. El cos té raons que la raó no coneix. En canvi, hi ha primaveres no tan consagrades i que passen desapercebudes, quatre pluges i l’estiu, que encara ha d’arribar als calendaris, ja ho arrasa tot.