 |
| Núm. 27 Tercer
trimestre 2002 |
|
|
|
Editorial
No és veritat
No és veritat que nosaltres no existissim. I que, per aquest
motiu, no ens comptessin en els sucosos comentaris estadístics
del Govern i dels seus lacais mediàtics posteriors al passat
20 de juny. Perquè nosaltres, com la gran majoria de la societat
catalana, no vam pas fer d’esquirols el 20-J, jornada d’una
vaga general que, a part del component sindical de defensa del relatiu
sistema de protecció social dels aturats i d’oposició
a la mesura autoritària de retallar-ne, encara més,
les condicions de la prestació, tenia una intencionalitat
clarament política. No és veritat que no fos legítim
que una jornada de reivindicació de drets laborals no pogués
tenir, a més a més, aquesta segona intenció,
de crítica profunda a la càrrega regressiva i ultraconservadora
de l’actual majoria governamental. No és veritat que
gairebé no es notés. A Catalunya, la gran majoria
vam plegar. La manifestació d’aquell dia va tenir una
dimensió insospitadament satisfactòria per a les expectatives
que s’havien suscitat. No és veritat que la consciència
de molta gent, doncs, estigui endormiscada o resignada davant la
inexorable fatalitat d’una política agressiva, antidemocràtica
i antisocial. No és veritat que no sapiguem que no ens n’hem
de refiar, de les manipulacions de molts mitjans d’informació,
no tan sols els més directament vinculats a l’administració.
No és veritat que només hi hagi una sola versió
de les coses. No és veritat, doncs, que només existeixi
un sol mètode per gestionar correctament i amb eficiència
la societat contemporània, com no es cansen de repetir moltes
veus, com ara la de Joseph E. Stiglitz, premi Nobel d’Economia
2001, gens sospitoses de fer de portaveus de cap radicalisme estèril
pretesament antisistema. Això ja ho sabia Keynes, que l’economia
requeria, com la política, d’una direcció democràtica.
Que les xifres macroeconòmiques no poden ser llegides amb
trampa. Que la inflació no es combat principalment amb la
contenció de la massa salarial, perquè el salari forma
part de la demanda, no pas dels costos, condició essencial
per al creixement. No és veritat que no hi hagi exemples
des de l’esquerra que demostrin que això pot fer-se
bé i amb una finalitat redistributiva: s’ha de créixer,
per tal de poder distribuir i finançar millores socials,
augmentant l’ocupació i evitant despeses produïdes
per la manca de cohesió social. Ho estaven fent a França,
ho continuen fent a Suècia, a Finlàndia (no és
veritat que, després de la sortida d’en Jospin per
l’error divisionista dels pretesos alternatius ens hàgim
quedat sense referent europeu!)... No és veritat que no se
sàpiga que potser caldria vigilar més els augments
de preus indiscriminats, tant de productes com de serveis, i no
pas queixar-se tant. No és veritat que tot funcioni millor
ara que abans, ni que sigui més barat perquè s’hagin
reduït els impostos. No és veritat que rebaixar les
tarifes de l’impost sobre la renda signifiqui incrementar
la capacitat de consum o d’estalvi de la gent, perquè,
paral·lelament, augmenten els impostos indirectes i els preus
dels serveis indispensables oferts per les companyies subministradores
privatitzades que, ara, ningú no controla. I això
perjudica molt més les capes de la població de renda
més baixa. No és veritat, per tant, que privatitzar
equivalgui a liberalitzar, perquè aquestes companyies actuen
com a oligopolis i el públic usuari no n’ha sortit,
en absolut, beneficiat (pensem en l’electricitat per a usos
domèstics, per exemple). No és veritat que sigui millor
desfiscalitzar les relacions financeres i els mercats de capitals
i reduir la inversió pública per tal d’arribar
a l’objectiu del dèficit zero. Això no és
més que dogmatisme, pensament tancat, no precisament liberal,
entestat a llegir la realitat des d’unes ulleres excessivament
ideològiques –i de cul de got– que no serien
del gust dels defensors d’una societat oberta ni en la versió
del mateix Popper. Potser sigui un dogmatisme fruit d’un dèficit
crònic de laïcitat, no gens estrany, d’altra banda,
des de Bush fins a l’Aznar. Només cal veure l’augment
exponencial de la delinqüència, de la sensació
d’inseguretat ciutadana (real o explotada amb perverses intencions)
que no és culpa de la immigració, sinó de la
desinversió en serveis públics de seguretat. Pensem
en l’exemple dels Estats Units, màxim paradigma desregulador,
on més d’un 3% de la població adulta masculina
és a la presó o en llibertat condicional, i cada pres
costa, pel cap baix, més de trenta mil dòlars, sense
comptar els costos de la seguretat privada. A més desinversió
pública, menys cohesió social, més malestar,
més inseguretat, a més a més, més despeses...
i, per tant, més facilitat manipuladora per obtenir una reacció
de por (que sempre és conservadora) per part del públic.
No és veritat que Espanya estigui al marge dels corrents
xenòfobs i autoritaris que sorgeixen, com a conseqüència,
arreu d’Europa. Aquí, els tenim a dins. Ja són
al Govern.
No és veritat tampoc que en aquest país s’hagi
assolit cap sanejament econòmic ni cap bé social positiu:
aquí, hi ha hagut un increment brusc de la delinqüència
des de 1996, per molt que Espanya sigui el segon país d’Europa
amb més població empresonada –després
de Gran Bretanya, seguint el model nordamericà i fent abstracció
de les xifres de població–, la tendència a la
desfeta del sistema públic d’ensenyament, la caiguda
de la inversió en formació i en investigació,
els retalls a la cooperació per al desenvolupament, el suport
indiscriminat a l’escola catòlica d’elit i l’augment
de les partides pressupostàries destinades a compensar l’escàs
èxit autofinançador de l’Església. I
les mentides contínues del Govern. No és veritat que
il·legalitzar Batasuna, amb la nova llei de partits, serveixi
per combatre el terrorisme; ben al contrari, els seus partidaris
es presenten com a víctimes i obtenen nous suports. No és
veritat que l’esquerra no hagi de ser capaç d’unir
els seus projectes i d’evitar la fractura, davant la unanimitat
d’interessos de la dreta mentidera, manipuladora, dogmàtica,
autoritària, neofranquista, que ens ha tocat patir. Ja no
tan sols per raons d’higiene democràtica i de solidaritat
social, com en altres ocasions hem afirmat. Es tracta de simple
higiene mental.
|
 |