Núm. 27 Tercer trimestre 2002

Josep-Lluís Carod-Rovira.
Filòleg. Secretari general d'ERC. Diputat al Parlament de Catalunya. Candidat a la presidència de la Generalitat

– Per què en l’esquerra d’aquest país no hi ha més presència del pensament de Josep Narcís Roca i Farreras, d’en Francesc Layret, de Pi i Margall, d’allò que seria la tradició del republicanisme laic i lliurepensador i que sembla que forma part, també, del rerefons cultural d’Esquerra Republicana?
– Segurament ens hauríem d’esforçar a fer una reivindicació més estricta d’aquesta tradició, però això va molt en paral·lel al desdibuixament progressiu d’algun dels perfils de l’esquerra catalana. Entre altres coses, perquè la tradició de la mateixa Esquerra Republicana prové molt més de la tradició llibertària que no pas d’altres, com per exemple la marxista, tot i que en l’actual direcció d’Esquerra Republicana hi hagi gent que sí que pot provenir d’aquesta tradició. Jo crec que els senyals d’identitat de l’esquerra catalana són el laïcisme; el republicanisme, no només com antidinastisme, sinó com a la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans i ciutadanes per accedir a qualsevol lloc d’elecció popular; el federalisme –com diria aquell– "ben entès", com un pacte entre iguals; la lluita contra la discriminació de gènere; la importància de l’educació com a instrument d’alliberament personal i per sortir de l’amenaça de l’exclusió social; l’antiautoritarisme, l’antiestatisme, la importància del què en podríem dir el moviment societari –això, òbviament, en el segle XXI és una mica més complicat d’articular. Aquests senyals d’identitat queden molt desdibuixats per part de les esquerres majoritàries, tant la que ho va ser en els anys del franquisme com la que ho és en els anys de la democràcia. Ara des de la modèstia de les nostres posicions, jo crec que som els únics que tenim en compte determinades efemèrides, sobretot per part de la Vicesecretaria d’Estudis i Programes que porta el senador Carles Bonet. Hem commemorat, per exemple, el Noi del Sucre, en Francesc Layret, l’aniversari de la Unió Socialista de Catalunya, el mateix Pi i Margall...
Hem estat els únics que ho hem fet, però, evidentment, com més ho reivindiquem, millor.

– Aquí hi ha algun problema, potser, de comprensió col·lectiva, perquè quan es parla de federalisme, de vegades sembla que es parli d’una figura simbòlica i, de vegades, s’oblida que gent com en Roca i Farreras, que és dels primers en declarar-se independentista, assumia també el federalisme, partint del principi d’autodeterminació individual. Això ho explica molt bé en Toni Strubell, col·laborador de la revista...
– I militant d’Esquerra Republicana! ... Bé, jo crec que aquí hi ha dues coses. Una, greu, és la pèrdua de memòria històrica de l’esquerra catalana... Jo recordo una època, per exemple, en què un dels meus llibres de capçalera eren aquells dos volums que havia preparat el Benet per a les Edicions Catalanes de París, Marxisme català i qüestió nacional catalana... Ara mateix, no fa gaires dies, he pogut anar a Bonança, a la casa on va néixer en Joaquim Maurín, que era, juntament amb el Nin, un dels meus referents personals, juntament amb altres tradicions polítiques. Però, pel que he pogut tastar en els contactes amb altres militants de forces d’esquerra, i membres del Parlament, hi ha un gran desconeixement de la pròpia història de l’esquerra catalana. N’hi ha que deuen conèixer més la història de l’esquerra a la Unió Soviètica, Cuba o Nicaragua que no pas la d’aquí... Això ja deu ser una tradició nacional, perquè recordo que, o bé la Federació Comunista Catalano-Balear, o bé el Bloc Obrer i Camperol, un dels primers llibres que van treure era un sobre el problema del blat a Manxúria... que devia ser alguna cosa de necessitat vital per als objectius estratègics de les classes populars catalanes... com també un dels primer llibres que va fer l’Esquerra Catalana dels Treballadors a Catalunya Nord era la versió catalana del Llibre roig de Mao, que, déu n’hi do, les petites dificultats pràctiques que tenia per aplicar-lo a Perpinyà...!
Ara, una segona cosa és la qüestió del federalisme. Això no es pot inventar, jo ho veig factible en els països de tradició federal, però això no s’inventa. Podria servir per articular un espai de convivència amb el País Valencià, les Illes i l’Aragó... Aquesta voluntat de compartir un espai polític, jurídic, en peu d’igualtat, amb altres pobles, jo crec que, fora d’aquí, no se la creu ningú. Quan vaig parlar amb el Joaquín Almunia, quan era secretari general del PSOE, em va dir que això s’ho creien els catalans, que eren els qui s’ho havien inventat, els de les Illes –devien ser les Balears– els valencians, alguns bascos i alguns madrilenys... Però són poquets. Quan es parla d’això és com aquell que diu: "Em caso", i se li diu: "Felicitats, amb qui?" ...i et contesta: "Home, no ho sé, de moment encara no he trobat ningú...". Jo no conec ningú que digui que es vol federar amb nosaltres, me l’haurien de presentar. D’altra banda, la tradició del federalisme català sempre havia estat iberista, amb la voluntat de reincorporar Portugal a un mateix àmbit de decisió política. Penso que l’última oportunitat de convertir Espanya en un Estat federal es va perdre als anys trenta. La independència potser sigui un objectiu utòpic, però, en definitiva, si volem, depèn de nosaltres... Ara, el federalisme encara pot ser més utòpic perquè és una cosa, com a mínim, de dos i jo no sé qui és l’altre...

– I els gallecs del Bloque, no en parlen, d’això?
– Sí, però jo no parlo de gallecs, ni de bascos ni de catalans, parlo dels altres, dels que no són cap d’aquestes tres coses. La gran majoria d’iniciatives federalistes, a Espanya, sempre han sortit d’aquí. A la Primera República, eren gent d’aquí els que van haver d’anar a organitzar allò. Qui és l’exponent del federalisme a Espanya avui és el Pasqual Maragall. És des d’aquí que s’ha imaginat que això d’Espanya podia funcionar d’una altra manera, més presentable, més democràtica, més plural. I amb això hi ha un problema greu, que també li vaig comentar amb una entrevista amb el Zapatero, que és que a Catalunya el diàleg és un element constitutiu de la cultura política, mentre que a Espanya ho és una certa al·lèrgia a la diversitat, i això porta a l’anticatalanisme, i és un repte per als socialistes, si són prou valents com per fer-se càrrec d’aquesta diversitat a risc de perdre certs suports en alguns llocs... Ara, també tinc clar que, en algun moment, farà falta una nova versió del Pacte de San Sebastián els partits democràtics de la perifèria plurinacional algun dia s’hauran de trobar amb algun partit espanyol d’esquerres que els vulgui escoltar. Si no fos que la frase l’ha feta servir l’Aznar en un llibre i, per tant, ja queda maleïda per a l’eternitat, seria anar cap a una segona transició. Si és que és possible. I si no, doncs, passi-ho bé i cadascú cap a casa seva...

– Això de no trobar partenaires, ni massa referents a la resta d’Espanya que ho entenguin, tot i que n’hi havia hagut (internacionalistes, republicans federalistes, moviments populars cantonals...) és fruit del franquisme o d’una incapacitat de recollir tot aquest món que afecta la perspectiva pròpia de les esquerres?
– Si som una comunitat nacional hem de tenir els nostres propis referents. En tant que comunitat nacional, Catalunya té també un sistema de partits polítics propi. Aquí –i és l’únic cas a l’Estat– tots els partits, sense excepció, porten la C –el CAT–, inclòs el PP. Però aquí hi ha hagut timidesa a redefinir un projecte nacional pensat des de l’esquerra, com si ens haguéssim de veure en una actitud subsidiària. Per exemple, quan jo vull saber què pensa l’esquerra, no miro què pensa el PSOE –home, una mica sí que m’ho miro– però jo tinc interès a saber què diuen els socialistes portuguesos, que encara que s’hagin equivocat en alguna cosa, han fet aportacions molt interessants, i els demòcrates d’esquerra italians, i molta gent del partit socialista francès, i d’una altra tradició, la dels radicals d’esquerra francesos. Ara, aquí, com diu el Salvador Cardús, hi ha gent que Catalunya els ve petita, però el món se’ls acaba a Espanya... Aquí, de vegades es diu que en Pujol i Convergència s’han apropiat de Catalunya. I això és veritat, però, entre altres coses, perquè el Partit Socialista els l’ha regalada. No han fet una crítica al Govern de la Generalitat des d’un discurs nacional d’esquerres, sinó en un cert to anacional... I amb això, passa com el que vaig veure en la darrera campanya electoral al País Basc, que una parella de mitjana edat parlaven amb un candidat de la llista d’Ibarretxe i li deien que el votarien, i potser no ho tornarien a fer mai –no ho havien fet mai abans– perquè eren bascos socialistes i s’havien sentit agredits com a bascos –no com a socialistes– al llarg de la campanya... I aquí hi ha hagut molta timidesa, quan sempre, abans, havia estat l’esquerra la capdavantera de la política nacional. S’ha deixat a Convergència el patrimoni simbòlic d’una política cultural que ha estat un autèntic desastre... Penseu què significa això que ha succeït a l’aeroport de Barcelona, que la llengua pròpia del país no s’utilitza perquè produeix contaminació acústica...! A Madrid, si a algú se li acut de fer una cosa d’aquestes amb la llengua pròpia, és que l’executen a la Plaza Mayor, o a la Puerta del Sol... Aquí l’esquerra hauria hagut de bastir un projecte nacional basat no tant en un passat –que no és comú perquè no tots el compartim, venim d’orígens diversos– sinó molt més civil, de benestar, d’adscripció voluntària, perquè ser català valgués la pena. I per fer certes coses, jo crec que no ens serveix ni la dreta d’aquest país ni una esquerra que sigui subsidiària d’una altra. I per això, aquí, la feina a fer és immensa.

– En dos llibres recents, El malestar de la globalització de Joseph Stiglitz (exvicepresident del Banc Mundial) i Bienestar insuficiente, democracia incompleta de Vicenç Navarro, sobre els dèficits en sanitat, educació... fa la sensació que hi ha un cert segrest de la política, i que això ens impedeix construir un veritable estat de benestar...
– És que aquí ens ha fet molt de mal tenir una classe política dirigent que, des de la mateixa transició, ha sortit tocada, hipotecada i condicionada, profundament reprimida. A Catalunya, a part, ens ha destrossat la idea que som un país petit... I un país petit només pot fer coses petites. Per tant, aquí tot és petit: és petita la despesa en inversió pública en tot el que fa referència a l’Estat de benestar, l’educació, la recerca. Tenim un condicionant, que per a mi és determinant, que és el dèficit fiscal, que és d’unes dimensions tan extraordinàries que desmenteixen contundentment la idea que Catalunya és un país de seny, en què la pela és molt important. Segur que no és així, perquè si ho fos, ja fa anys que s’hauria convocat una vaga general, aquí, contra el dèficit fiscal. Com a comunitat nacional, Catalunya hauria pogut prendre mesures molt avançades, similars a les dels països escandinaus. Per exemple, afavorint la incorporació plena de la dona al mercat de treball, atès que, en aquests països, està demostrat que, per cada dona que s’incorpora plenament al mercat de treball, es creen dos llocs de treball nous, en dos àmbits molt concrets, el de la restauració i el de les bugaderies, tintoreries, perquè algú ha de fer allò que abans només feien les dones; i també en l’àmbit de les prestacions socials, perquè bé s’ha d’espavilar l’estat per fer front, amb inversió, a la població malalta, discapacitada, envellida, o a la canalla mateix, dels qui abans se n’encarregaven les dones.. El mateix Vicenç Navarro assegura que, si a Catalunya hi hagués les prestacions de l’estat del benestar dels països escandinaus, no hi hauria atur, perquè això implicaria que el 13% de la població activa –el 13%!– estaria ocupada en aquest tipus de prestacions. Aquí hi ha una tradició democràtica que encara sobreviu, fins i tot més enllà del que és específicament progressista, en alguns tics de la mateixa Convergència i Unió: en aquest Parlament de Catalunya hem arribat a ser pioners d’algunes mesures en aquest sentit: la llei de la unió estable de parelles, el tractament de l’homosexualitat... Però a nosaltres el que ens interessa és que se’ns compari amb el que succeeix a Holanda, a Dinamarca, a Suècia... No entestar-nos en la idea de la Catalunya petita. I, en relació amb aquests casos, aquí, la inversió pública està molt per sota del que hi ha a nivell europeu. Si no volem convertir aquest país en una simple reserva de mà d’obra barata –i no ens en sortiríem, perquè sempre n’hi haurà de més barata– hem d’invertir molt més en recerca. La pràctica totalitat de la recerca es fa a les universitats. El govern hauria de posar les condicions perquè fos l’empresa, que és qui fa beneficis, qui posés una part d’aquests beneficis a ocupar gent fent investigació, recerca científica, perquè aquí sí que els nivells estan sota mínims.

– Això vol dir que potser és hora de reivindicar, també, un cert keynesianisme d’esquerres. Per què si no es dirigeix fiscalment la inversió, com es fa?
– La solució màgica no la té ningú, però jo crec que, sobretot en el marc de la Unió Europea, on als estats els quedarà un marge de maniobra molt concret i determinat, la fiscalitat és una de les armes més poderoses que queden per corregir els àmbits de desigualtat, o, fins i tot, d’escàndol social que es produeixen. Els governs que disposen dels recursos econòmics suficients per fer-ho, com és el cas del País Basc amb el concert econòmic, per exemple, poden dotar-se de mesures de prestació social i d’al·licients per a empreses, que actuen com un mur de contenció davant el risc de fractura social: és el que ha evitat que allò esclati, en un país amb dos milions escassos d’habitants, amb el cas de la violència... Ara, a part d’adoptar mesures en positiu, algun dia s’haurà de saber, també, si, en aquest país -i no parlo només de la Generalitat, també d’alguns ajuntaments- no hi ha hagut una part significativa dels recursos públics que ha anat directament a finançar partits polítics de manera il·legal, o fins a quin punt hi ha hagut una situació de clientelisme, amiguisme, nepotisme... En l’acte del 14 d’abril, com a candidat d’Esquerra, dèiem què volíem fer si érem al Govern, però també què és el que no volíem. I vam dir –qui ho vulgui entendre que ho entengui– que certs bufets d’advocats, certes auditories, certes consultories, certs despatxos, haurien de deixar de tenir la Generalitat com a objectiu dels seus lobbies d’interessos... Aquí, hi ha hagut, en obra pública i en alguna d’aquestes qüestions que són les que més inversió pública comporten, moltes irregularitats. El més dramàtic és que se sap, que les irregularitats hi són... Una vegada vaig dir, en el Parlament de Catalunya, que, en la concessió d’obra pública hi havia alguns partits que se n’havien embutxacat un percentatge del 2%... Quan vaig acabar la meva intervenció, el portaveu d’un determinat grup parlamentari li va dir al portaveu del meu grup: "Això que acaba de dir en Carod és mentida; no és el 2, és el 4%..." Amb una insolència ètica absoluta, davant de la qual no saps ben bé com respondre...

– Davant de tot això, ens continua sorprenent que, en les prioritats públiques, sembli que ara s’hagi descobert que no s’ha resolt la taxa d’atur juvenil, que els plans que s’hi fan són més simbòlics que no pas reals, que no es fa gairebé res per evitar l’allunyament d’amplis sectors juvenils del món de la participació política... Podríem dir que, fins i tot, des de la modernitat, ens trobem amb una generació de joves que no té expectatives de millora respecte als seus avantpassats immediats. I això és molt fort. Què s’ha de fer?
– Penso que hi ha una preocupant "desorientació vocacional dels joves", sobretot perquè continua havent-hi un sistema educatiu que penso que és molt poc atractiu per a la gent jove i bastant inútil a l’hora de proporcionar-los els mitjans per fer-los aptes per viure en una societat democràtica i per fer-los aptes per al treball no precari. Hi ha una gran desconnexió entre allò que s’estudia i les possibilitats reals d’accés al mercat de treball, i respecte a les mateixes demandes. A Catalunya hi ha comarques, per exemple, amb una important indústria del moble, o agroalimentària, i allà mateix no hi ha cap mòdul de formació professional ni res de cicle superior que hi estigui relacionat. No hi ha relació amb allò que et trobaràs quan acabis. Una altra qüestió és el preu desmesurat de l’habitatge: es calcula que a Catalunya el preu de l’habitatge és vint-i-vuit punts per damunt de la mitjana espanyola. L’edat d’emancipació, doncs, en molts casos, arriba fins als vint-i-nou anys, perquè, on han de viure, amb el què costen els pisos? I no només a la ciutat de Barcelona. És una veritable fortuna. .. Per la ràdio he escoltat que un pis de lloguer a Sant Adrià del Besòs, amb la tèrmica allà davant, valia 300.000 pessetes al mes. Qui ho pot pagar, això? Absolutament ningú. Un dels grans dèficits de les administracions públiques, tant Generalitat com ajuntaments, és la manca d’una política d’habitatge, la pràctica inexistència d’un parc públic de pisos, inicialment de lloguer. Les parelles que volen viure en comú haurien de poder optar per uns habitatges, tipus apartament o estudi, probablement amb alguns serveis compartits, que, després, quan poguessin accedir a un status econòmic més confortable, seria el lloc on altres parelles començarien el seu cicle. A països com Holanda o Dinamarca, la mobilitat en relació a la feina no és cap tragèdia perquè saben que compten amb una bona oferta pública d’habitatge. Torno a parlar del Govern basc que és el que més conec, però allà han fet una política d’habitatge social, de lloguer i de compra, molt territorialitzada, en col·laboració amb els ajuntaments. Aquí no hi ha res d’això.
D’altra banda, la política democràtica que tenim ha estat poc capaç de resultar seductora per als joves, potser perquè es veu molt llunyana... La política de joves "oficial" està protagonitzada per una mena de gent a qui ningú no entén, que resulta distant. Hi ha personatges la professió dels quals és de ser el "jove" oficial, i que potser des dels vint-i-tants anys ja no han deixat el cotxe oficial, la Direcció General... El manteniment del cotxe oficial s’acaba convertint en un objectiu per ell mateix, amb independència del que facin. Tenen molt poca connexió amb el que vol la gent d’avui. Els partits polítics i els sindicats són instruments que necessiten que se’ls obrin les finestres de bat a bat, perquè s’hi fan moltes reunions i poques decisions, i el compromís més actiu dels joves, que també, en definitiva, és de caràcter polític, ve més pel component solidari, ambiental, cultural, antiracista... Potser perquè la rendibilitat del que es fa es veu de manera més immediata.

– Parla’ns del Pacte per la Laïcitat, que vas plantejar darrerament en un article a l’Avui, i amb el qual ens sentim molt identificats...
– Home, penso que la tradició laica forma part del moviment democràtic progressista català, en un sentit ampli, ja no només de l’esquerra...
De fet, això contrasta amb estats que tenen una religió oficial, com les mateixes Gran Bretanya -poca broma!- o Grècia... No és la situació de França, on la laïcitat forma part del paisatge... Aquí, l’arribada d’una població immigrada extracomunitària pot ser un factor positiu que ens permeti recol·locar totes les peces del factor religiós. Pot ser una oportunitat, perquè es tracta que les persones, tinguin les conviccions religioses que tinguin, puguin practicar-les en l’àmbit estrictament privat però sense que això no pugui convertir-se mai ni en llei, ni en norma, ni en pauta de comportament públic per a ningú, perquè l’únic que és públic i que és de tots és la llei democràtica. Jo crec que això hauria de servir per reconduir i per recol·locar la funció de la religió a casa nostra i, òbviament, també el paper de la religió catòlica i determinats privilegis i prerrogatives de la mateixa Església catòlica. Nosaltres creiem que la religió ha de ser ensenyada a casa, o als mateixos recintes religiosos, però ens sembla increïble que en l’ensenyament públic pugui ser optatiu fer religió o ètica, com si els qui estudien religió no haguessin de ser ètics.... Una altra cosa, que pot ser discutible o no, però a la qual nosaltres no hi seríem contraris, és la possibilitat que s’ensenyi cultura religiosa, en el sentit de tenir accés als elements de distinció dels grans referents religiosos, però una altra cosa és l’adoctrinament, la catequesi... Això només s’ha de fer a les respectives seus religioses, esglésies, mesquites, el que sigui... Crec que tots plegats hi sortiríem guanyant, perquè, com més laic sigui l’estat, més confortables s’hi han de trobar les diferents confessions religioses, perquè cap d’elles no podrà caure en la temptació de convertir la seva norma en una norma general per al conjunt dels ciutadans. De la mateixa manera que, a hores d’ara, ja existeixen acords de la Generalitat amb l’Església catòlica i amb els protestants, jo crec que és urgent que s’hi arribi també amb la comunitat musulmana i amb la petita comunitat jueva que hi ha al nostre país. Es tracta de deixar clar, simplement, que només pot imposar-se al conjunt de la ciutadania la llei humana, que és la que veiem tots, i no pas aquella llei divina que només pot afectar als qui s’hi regeixen... Curiosament, algunes de les persones que m’han dit que els havia agradat molt aquest article són allò que en podríem dir catòlics progressistes...
Penso que la laïcitat és un dels valors de l’esquerra catalana que ha anat quedant progressivament desdibuixat, i aquí de vegades s’ha confós el que és religió amb la tradició o la cultura popular, i veiem l’autoritat política barrejada en actes religiosos, en determinats esdeveniments... Després ens queixarem dels règims integristes de determinats països, però jo quan veia els congressistes nord-americans resant, amb la mà al cor...! Sincerament crec que aquest no és el camí de cap de les maneres...

– Hi ha alcaldes i regidors que assisteixen, en representació del càrrec i no a títol individual, a certs actes religiosos, a festes i commemoracions.... Abdó Terradas, el primer alcalde republicà de Figueres al segle XIX, no anava a cap d’aquestes festivitats i els diners que l’Ajuntament estalviava en efemèrides religioses els dedicava a donar de menjar als pobres... D’on traiem la força pedagògica per explicar que criticar això no és anar contra ningú ni contra cap creença, però que s’han de distingir les dues coses...?
– Sí, jo sé de gent que mai han posat els peus en una església, però que, en canvi, en la processó de divendres sant els veuràs allà, desfilant amb la vara de regidors.... El pes cultural i la influència social de l’Església catòlica és massa fort encara com perquè un simple gest de sentit comú democràtic no sembli un acte d’hostilitat... I això pot afectar alguns representants polítics que tenen una creença diferent de la majoritària, o que són agnòstics o ateus. Hauria de ser al contrari: no anar a aquests actes és la garantia que tothom pot fer lliurement allò que cregui.

– Perquè, és clar, mentre hi hagi dotació pressupostària pública per a l’Església catòlica i s’hi conservin tants privilegis, ¿d’on treus el convenciment i la força ètica per defensar que la religió és un afer privat i que, per tant, també ho és la construcció d’una mesquita...?
– Hi hauria d’haver un acord marc a nivell de Catalunya amb la comunitat musulmana, per exemple, perquè això no ho haguessin de resoldre els ajuntaments en funció de cada situació concreta. Ara, si en comptes de la construcció d’una mesquita es volgués construir una església catòlica, no crec que hi hagués mai cap problema... Com el cas d’aquell col·legi de Madrid en què es va negar l’accés a una noia que duia mocador per part d’una monja, que no és que dugués mocador, és que anava d’uniforme, de cap a peus... És possible que milions de persones que van veure aquelles imatges per televisió no se n’adonessin que qui portava xador –l’uniforme religiós complet– era la monja? ... Però, és clar, això forma part del paisatge que s’ha vist sempre: la norma la dóna la quotidianeïtat, i arribar a considerar com a norma única allò que només pertany a una sola visió de les coses és clericalisme... Tan clericalisme és el cas del catolicisme com a religió d’estat com, per exemple, el d’aquells estats soviètics que tenien museus de l’ateisme en què pretenien demostrar la inexistència de Déu... Home, si Déu no existeix, no cal que ho demostris, cony!
Malgrat tot, les generacions joves em sembla que són molt lluny d’aquestes concepcions, que implicaven aquella percepció en què les funcions del clergue –sigui l’imam o el capellà– afecten tota mena d’afers, no tan sols els de la fe, sinó també els civils, judicials, polítics, i fins i tot sentimentals o mèdico-sanitaris...

– Per acabar, ¿quin missatge donaries a la nostra gent jove, que és activa en l’educació en el lleure?
– Jo els donaria un missatge d’optimisme. Perquè allò que distingeix l’esquerra de la dreta és el doble convenciment, des de l’esquerra, que les coses no són com estan, i que poden ser d’una altra manera, si volem. La voluntat humana és l’únic que pot fer anar les coses de manera diferent, que pot modificar el rumb de la història. Si som conformistes, si desertem de la nostra capacitat d’alterar el ritme de les coses, és com si fóssim morts. Després, amb el pas dels anys, de vegades constates que potser no l’has encertat del tot amb el mètode però no pas amb els objectius... Al contrari del què alguns diuen, que es tornen més conservadors amb els anys, a mi, personalment, i a molta gent que jo conec, de setanta o vuitanta anys, ens passa que, amb el pas del temps, més d’esquerres ens tornem.
No hem de deixar que ningú parli per nosaltres, no hem de deixar als altres la nostra pròpia capacitat de decisió...

– Això vol dir que les persones només ens autodeterminem des de l’esquerra...
Doncs jo crec que sí. I no tan sols... També, potser, des de plantejaments progressistes en els terrenys científic, cultural i il·lustrat. És l’afirmació que tu, com a persona, ets l’únic responsable de les teves decisions i que, si vols, pots rebel·lar-te contra un estat de coses que no t’agraden. Jo crec que això és el que ens converteix, als homes i a les dones, en persones lliures. I això es troba, òbviament, molt més a l’esquerra que no pas a la dreta.