Núm. 27 Tercer trimestre 2002

La aventura del tocador de señoras
Eduardo Mendoza. Seix Barral, Barcelona, 2001

La darrera novel·la d’Eduardo Mendoza –l’autor de La ciudad de los prodigios– suggereix al lector mil i un pensaments crítics sobre la Barcelona i la Catalunya actuals. D’entrada, un dels personatges explica sense ser comprès que "empresari català" és un oxímoron –unió de dues paraules de significat oposat i incompatible –a afegir als clàssics "dolça derrota", "intel·ligència militar" o "pensamiento navarro" (amb perdó). L’esmentat empresari, de nom Pardalot, morirà en circumstàncies misterioses i arrossegarà tot un munt de gent darrere la seva caiguda. Només un boig, acabat de sortir d’un manicomi, tancat perquè havia de deixar espai a una promoció immobiliària del propietari, podia ser capaç de treure-hi l’entrellat sense perdre la vida en l’intent, però poc li faltarà. Ivet, el contrapunt femení del protagonista, vindrà de Nova York i hi tornarà –un dels mites barcelonins– i, a més, portarà el mateix nom que la filla d’en Pardalot amb qui coincideix en un internat per a senyoretes i en altres indrets i circumstàncies que originen nombrosos estats d’ànim. Els protagonistes són inversemblants, i, a l’hora, tan propers...
Iconoclasta, desmitificador i antinacionalista, Mendoza fa que la parella de policies encarregada del cas estigui formada per un policia nacional i un mosso d’esquadra, malgrat que tots dos es posaran a tremolar quan es trobin un alt oficial de la guàrdia civil, tot just en un intermedi d’una sessió de sadomasoquisme. O que l’alcalde de Barcelona, soci de Pardalot, aconsegueixi sobreviure a la trama de finançament il·legal de la seva campanya, als seus socis, als seus amics i als seus enemics. O que, per no continuar més, l’heroi de la història sigui un senegalès de maneres exquisides, xofer de lloguer i perruquer de vocació. Els dibuixos de la ceràmica són de La Bisbal o, potser, diu Eduardo Mendoza, d’una altra ètnia. (JFP)

El poder en la sombra. La globalización y la muerte de la democracia.
Noreena Hertz.. Barcelona: Ed. Planeta, 2002.

"La usurpació silenciosa" és el concepte, no gens metafòric per molt que ho pugui semblar, amb què l’autora es refereix al procés de constant invasió del poder real, econòmic, polític, cultural, per part d’algunes grans empreses multinacionals (se n’esmenten unes quantes...), exemptes de qualsevol altre criteri que no sigui el de la visió paleocapitalista (i, paradoxalment, aparentment tan actual!) d’optimització del benefici a curt termini, sense cap mena d’escrúpol ni de fre, per damunt de tot i de tothom. Per això, en un entorn globalitzat per als moviments de capital, aquestes empreses se n’han aprofitat tant dels dogmes falsament liberals –en realitat, ultraconservadors– que alguns governs, fonamentalment els anglosaxons i especialment els Estats Units, han aplicat sobretot per mitjà d’institucions internacionals com l’OMC i el FMI, amb el resultat d’una reducció empíricament verificable de la llibertat de debò -material i espiritual- de la majoria de les persones d’arreu del món. S’ha usurpat silenciosament, amb el control de les estructures financeres i mediàtiques, allò que és l’arrel mateixa del poder: la capacitat de prendre decisions que afecten les persones. I s’ha fet sense cap control públic democràtic, ben a l’inrevés. Per això, molts ciutadans desconfien tant de la política i la viuen com un món del qual els separa un abisme icommensurable. L’autora afirma que només recuperant la voluntat d’acció política pública, d’intervenció, apropant la política als interessos i problemes concrets dels ciutadans, podrà fer-se front a la greu crisi que això suposa per a la democràcia. Val la pena intentar-ho. (V.M.O)

L’oncle Petros i la conjectura de Goldbach
Apóstoles Doxiadis. Ed. B, Barcelona, 2002

Història fabulada d’un matemàtic i la seva aventura al voltant de la conjectura de Goldbach. És una reflexió àcida i alegre sobre la joventut i la maduresa, la ciència i els conflictes humans i divins que hi succeeixen, i sobretot, sobre l’aventura personal que és la pròpia vida, que a voltes és la recerca de la tranquil·litat i d’altres ho és de l’absolut. I, a través d’aquest, obtenir el poder i la glòria que justifiquin la nostra existència, les nostres renúncies i imposicions.
Però a més de la faula moral, hi ha una mirada divertida i fascinant sobre el món de la recerca, i de la recerca matemàtica en particular en la qual s’avança sense guia ni seguretat, a través de la foscor fins a arribar al punt culminant que s’addiu amb el camí seguit però que de vegades no té a veure amb l’objectiu buscat.
És en aquest desballestament de la nina russa, que és tot home, on cada nova figureta ens sorprèn i ens incita a aprofundir en la lectura, amb resultats fascinants i alhora terrorifics. (J.S.C)