Núm. 28 Quart trimestre 2002

El laïcisme, filosofia de la llibertat.
Henri Pena-Ruiz, professor de Filosofia Política

El laïcisme és un ideal universal d’emancipació humana, que és l’únic esdevenidor possible per al planeta. És l’obertura envers tres valors positius. El primer, la llibertat absoluta de consciència, fonamentada en una emancipació de la consciència individual proporcionada per una escola laica. La finalitat de l’escola laica és produir homes lliures, autònoms, que siguin sobirans dels seus pensaments, com deia el filòsof Kant a Què són les Llums? "L’autonomia és la facultat de cada ésser individual...". Coneixem bé els perills de la noció d’identitat col·lectiva. A l’antiga Iugoslàvia hem vist com el concepte d’identitat col·lectiva és nitroglicerina. Ho veiem, també, quan en nom d’una pretesa tradició cultural d’una religió, es nega la llibertat a l’individu que vol ser diferent d’aquesta tradició cultural. Voldria recordar, amb emoció, la mort, per assassinat, de Kathia Benganah, en un poble prop d’Alger, per negar-se a posar-se el vel. Tenia disset anys, i malgrat el que deien els seus pares i les amenaces dels islamistes, ella va afirmar que mai no es posaria el vel, que volia ser una dona lliure. La van matar una setmana després. Va pagar amb la vida el fet d’assumir la seva llibertat de persona individual... I l’escola laica és una conquesta –no és un producte cultural, els ideals no han crescut igual que creix l’herba– contra la tradició obscurantista de l’Occident cristià... El laïcisme és una filosofia de la llibertat. Llibertat d’una consciència que té, per si mateixa, els mitjans de la seva pròpia llibertat; d’una consciència edificada per una educació racional, amb la cultura universal com a referència de la seva llibertat.

El segon valor, indissociable del primer, és la igualtat estricta de tots els ciutadans individuals, sigui quina sigui la seva opció espiritual. Introdueixo el concepte d’"opció espiritual" per remarcar que el fet que algú es dediqui a la creença religiosa, a l’agnosticisme o a l’humanisme ateu és una opció de l’individu... És evident que aquesta estricta igualtat no és coherent amb el fet de mantenir privilegis per a una Església o una religió. Tampoc no ho seria amb el fet de mantenir-ne per a un ateisme oficial. Per exemple, a l’època stalinista de la Unió Soviètica, quan l’ateisme materialista va ser proclamat gairebé com una convicció estatal, tampoc no es respectava la laïcitat. La laïcitat exclou tota mena de preferència envers una opció espiritual, sigui la que sigui. Potser podríem dir que Marianne –la República– no s’ha de preocupar més que del que és d’interès comú, i la creença religiosa no és pas d’interès comú. El que és d’interès comú és lliurar la cultura universal a tots els homes per tal que puguin ser mestres del seu judici i del seu pensament.

El tercer valor del laïcisme és la universalitat de l’esfera pública, la res publica, del bé comú. Més enllà de les nostres diferències, som iguals. En comptes d’entestar-nos en les preteses diferències, s’ha de conrear allò que és comú a tots els homes. Universalitat, doncs, d’una llei comuna destinada a tots i que ens proporciona dos béns fonamentals: la cultura universal i racionalista que emancipa el judici, i la justícia social que permet als homes viure, en l’àmbit social, tenint els mitjans materials de la seva pròpia llibertat. Continua vigent la crítica marxiana dels drets formals, perquè ¿què podem dir d’una llibertat formal, proclamada, si no es proporcionen als homes els mitjans de la seva pròpia llibertat? ¿Quina és la llibertat d’un home sense feina, per firmar o no el contracte que se li proposa o imposa? En aquest context de liberalisme capitalista salvatge, que somia tornar al segle XIX, quan es feia treballar els nens per no res, es vol recollir per la geografia allò que el capitalisme ha perdut per la història: al Pakistan, nens de tretze anys treballen setanta hores a la setmana, fabricant Adidas, per cinc-cents francs al mes...Tal com deia Marx, la religió és el suplement d’ànima d’un món sense ànima. Avui, ha tornat una forma d’humanitarisme caritatiu, en comptes de justícia social, associat a l’explotació sense vergonya de l’ésser humà per l’ésser humà. Davant d’això, l’ideal laïcista ha d’afirmar la funció de la República com a comunitat política que només es justifica pel bé de tots. El que interessa al laïcisme és la llibertat, la igualtat, el bé comú. Però hi ha qui, en comptes de llibertat, vol credo imposat, en comptes d’igualtat, discriminacions positives per a les religions.

Per acabar, voldria referir-me a les implicacions d’aquesta idea: Quines són les condicions jurídico-polítiques que permeten assolir aquest bell ideal del laïcisme?

Primer, una separació estricta de l’Estat i de les Esglésies. Separació estricta i no consideració del pretès paper social de la religió. La religió no és un factor de cohesió social. L’únic factor de cohesió social és la justícia social i els drets de l’ésser humà que proporcionen l’autonomia de cadascú. La resta és facultatiu, pertany a l’àmbit privat i s’hi han d’encarregar les associacions de dret privat comú.

La segona condició és el reconeixement d’una distinció estricta entre l’esfera pública i la privada. La configuració de les relacions socials fa que molts individus vegin qüestionat el seu estatut d’individu com a únic subjecte jurídic de drets. Amb aquest pretext, els clergues introdueixen un cert antiindividualisme i volen restringir la llibertat de l’individu, amb l’excusa de donar-li la solidaritat de la col·lectivitat. Ho va estudiar Gilles Kepel a La revenja de Déu: quan, a Gran Bretanya, Margaret Thatcher va destruir els drets socials dels treballadors, les comunitats islamistes van créixer en ciutats obreres com Liverpool i Manchester. L’islamisme prospera, doncs, perquè ofereix donar escalfor als homes –tot i que és una escalfor mistificadora– a qui el capitalisme dóna fredor. I per això cal lluitar en dos camps, sense confondre les coses. D’aquí, la lluita per la justícia social. És a dir, que jo diria que l’ideal laïcista ens ha de dur a afirmar, simultàniament, que l’individu és l’únic subjecte de drets, sense cap pretext que hàgim de reintegrar-lo en la seva suposada comunitat d’origen, i, al mateix temps, lluitar per tal que existeixi justícia social. I és importantíssim mantenir la idea que una associació, de creients o d’ateus, no pot demanar per a ella mateixa cap privilegi públic... Per tal que ningú no sigui un ciutadà de segona, no hi ha d’haver privilegis de cap mena, ni encara que es disfressin sota la màscara de la memòria cultural. No hi ha d’haver cap privilegi per a cap opció espiritual.

Quan, en l’última polèmica europea, els democratacristians (Romano Prodi, Helmut Köhl) van pretendre imposar el terme "herència religiosa" a la carta magna dels drets fonamentals, França s’hi va negar, afirmant que no es podia subscriure un text que situava la religió en el fons de la norma com a referència obligada. Els creients pretenen tenir una posició espiritual, però després volen inscriure els seus privilegis en el més profund de la norma. Aquí hi tenim un terreny de lluita comuna: impedir que en els textos jurídics de referència de la futura Europa la dimensió religiosa hi tingui un privilegi normatiu.