Núm. 28 Quart trimestre 2002

Laïcitat i construcció de la pau.
Santi Castellà, degà de la Facultat de Ciències jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili

De fet, els laics hauríem de sortir de l’armari i, deixant enrere el resistencialisme i la timidesa culpabilitzadora a què ens han condemnat les contínues agressions que pateix la llibertat de consciència –i, per tant, la dignitat humana–, passar a l’ofensiva en la defensa d’un dels valors clau de la modernitat –la llibertat de consciència–, consolidant la laïcitat com el mecanisme per excel·lència per gestionar la pluralitat i la diversitat dels espais públics, incloent-hi l’espai internacional en el qual es produeixen les complexes relacions entre estats i entre aquests i els altres actors de la societat internacional.

Si dibuixem l’actual situació del món, ens trobem amb un mapa mundial i un mapa mental explosius: subdesenvolupament, violència global, conflictes locals, devastació ecològica i cultures civilitzadores enfrontades. Enmig de tot això, un occident reduït, envoltat d’enemics, entestat a defensar els seus "valors", amb fronteres tancades a la silenciosa invasió de la immigració, fortament armat, militaritzat contra el terrorisme, protegit amb el paraigües antimíssils... Aquesta és la foto que ens volen ensenyar. Aquesta és l’excusa que permet mantenir concentrat el poder en poques mans, imposar retrocessos a la llibertat, pervertir les democràcies, enfrontar-nos a enemics invisibles, desconfiar de qui no coneixem, refugiar-nos en la placidesa burgesa de casa nostra...

Repensem des de la laïcitat una pel·lícula diferent, en què el reconeixement fraternal de l’altre ens dugui a rebutjar les seves miserables condicions de vida, en què la recerca individual de la pròpia felicitat exigeixi unes condicions mínimes de vida digna per a tothom, en què s’estableixin espais per al diàleg intercultural, en què la diferència sigui percebuda com a riquesa, en què l’ésser humà afirmi la riquesa de les seves múltiples identitats (sexuals, laborals, ètniques, de creences, religioses...) tot negant-se a reduir-les a una bandera o a un símbol absolut i omnicomprensiu. La revolució laica és principalment una revolució personal, basada en la llibertat de consciència, en el lliure examen, en què cada ésser humà afirma la seva radical diferència com a base per al reconeixement dialogat de l’altre.

Un pas definitiu, en el qual penso que hem de comprometre els esforços del lliurepensament modern, les energies i sinèrgies laiques, és la transformació d’una Societat Internacional en una Comunitat Internacional. Hem d’assistir a la mort de l’obsoleta Societat Internacional d’Estats, basada en simples relacions de coexistència, en el recurs arbitrari a la violència, en l’escassa institucionalització, on s’imposa el poder imperial del més fort, una societat sense espai públic, sense instàncies democràtiques, una suma de societats nacionals tancades en elles mateixes. I hem d’ajudar a la naixença d’una Comunitat Internacional, d’allò que m’atreveixo a denominar, amb tota la complicitat del llenguatge i dels símbols, la República Mundial: un espai públic internacional, en què participin en el disseny i en la gestió, a més a més dels estats, les organitzacions internacionals, les organitzacions no governamentals, els pobles i les persones; una comunitat de valors, capaç de globalitzar la democràcia i el respecte als drets humans, un espai progressivament institucionalitzat, amb instàncies de poder reals i efectives i amb una ciutadania mundial global i postnacional, crítica i activa.

La pluralitat i diversitat de la Societat Internacional la converteix en el marc privilegiat per tal que la laïcitat, en tant que norma reguladora de la convivència, hi trobi el seu ple desenvolupament, atès que la seva acceptació no significa sinó l’assumpció d’unes normes mínimes de Dret internacional que possibiliten la participació de tots en l’àgora internacional. Però no n’hi haurà prou amb fer-ne pedagogia, dissortadament. Segurament, hi haurà irreductibles que no entendran que la democràcia i la llibertat són idees inexcusablement unides a la de la dignitat de la persona. I aleshores, potser, no tindrem cap altre remei que recórrer a la força. Però hem de tenir molt clar, tal com va dir Jean Paul Sartre, que: "Abans de morir per la democràcia, és preferible estar segurs de viure-hi".

Algunes línies d’acció possibles passen per assumir que l’emergència del principi de respecte als drets humans i l’afirmació de la seva universalitat s’han imposat a la restrictiva visió dels qui preferien la no intervenció en els afers interns dels estats, i progressivament van obrint pas al principi democràtic que porta implícit un alt component de laïcitat. La defensa de la universalitat dels drets humans, el seu desenvolupament progressiu, la creació d’instàncies de vigilància i control de la seva realització, la seva promoció i la seva pedagogia es converteixen, així, en un enorme potencial transformador.

Potenciar i recolzar la feina de les instàncies internacionals, defensar-ne la competència i legitimitat, és un altre eix important. La recent entrada en funcionament del Tribunal Penal Internacional n’és un exemple paradigmàtic, que necessitarà de tots els nostres esforços per consolidar-se. Però també les Nacions Unides, que, amb totes les seves limitacions i errors, són preferibles a la unilateralitat estatal dels imperis.

També hem de saber organitzar la participació del lliurepensament en les instàncies consultives de les organitzacions internacionals. Les religions, en especial la catòlica, són presents a les conferències mundials de les Nacions Unides. I l’aliança entre l’Estat del Vaticà i els Estats islàmics, per exemple, aconsegueix fer callar la veu de la lògica científica en alguna de les darreres cimeres sobre població –com la del Caire–, impedint la difusió de mètodes de control de natalitat en el Tercer Món i condemnant genocidament a la sida a milions d’éssers humans a l’Àfrica negra.

El manteniment de la personalitat jurídica de la Santa Seu i de la Sobirana Orde de Malta, reconegudes per poc més d’una desena d’estats –entre ells, el nostre– suposa una desigualtat de facto amb altres creences, religioses o no, i distorsiona el model de relacions interestatals.

L’existència de l’Estat de la Ciutat del Vaticà és també clarament qüestionable. És l’únic Estat del món que no pertany a les Nacions Unides. El seu escàs territori, la concessió arbitrària de la nacionalitat, la confusió del poder político-territorial amb la seva pretesa universalitat espiritual, el seu origen en els Pactes del Laterà entre Mussolini i l’Església catòlica... fan que siguin qüestionables la seva sobirania i existència com a Estat.

La potencialitat pacificadora i regulativa de la laïcitat per a la convivència internacional, la seva capacitat transformadora permanentment activa, com també el seu impuls dignificador de l’ésser humà, fan necessari que desenvolupem les nostres capacitats pedagògiques per fer que un món que avui és fracturat i convuls pugui esdevenir la pàtria de tota la humanitat.