Núm. 28 Quart trimestre 2002

Laïcitat: ciutadania i política
Javier Otaola, Síndic del Veí de Vitoria-Gasteiz

Entenc que la gran utilitat del concepte de laïcitat, que per a mi és essencial i consubstancial a la idea de democràcia –n’és el seu mateix cor– és fonamentalment relacional. Per això discrepo fraternalment del meu amic Joan-Francesc Pont i defenso que no es pot viure laicament... Es pot conviure laicament. La laïcitat és una idea per conviure. Si la convertim, en un discurs una mica ambigu que de vegades es defineix en termes de paradigma relacional, de norma jurídico-política, i d’altres en forma de posició filosòfica personal; si la definim, doncs, com una posició filosòfica, com una opció, com una resposta metafísica, encara que sigui negativa, com un humanisme independent de la forma jurídica que es propugna a nivell polític, no estem afavorint gaire la idea de la laïcitat com a punt de trobada, com a espai polític comú en què puguin participar creients, increients, ateus, agnòstics, taoistes, cristians...

Jo crec que, efectivament, la laïcitat té valor en la mesura en què no es defineix com una resposta completa, sinó que es defineix estrictament com una resposta parcial de caire convivencial. Si això ho traslladem a l’àmbit de la vida personal, a una relació vivencial, ja no parlem de laïcitat, sinó d’ateisme, humanisme ateu, immanentisme filosòfic... d’una altra cosa, que penso que hauríem de separar, per tal de no arruïnar el valor de la laïcitat com a espai comú. Per això jo crec que la laïcitat és l’únic marc coherent possible per a una organització social i política democràtica, però tal com diu la paraula, és un marc. I això vol dir que el quadre no és pintat, només són establerts els límits en els quals és convivible, allò que John Rawls anomena les diferències raonables que, malgrat les nostres cosmovisions contraposades, ens poden permetre participar en un interès comú que és l’espai de la Ciutat, sigui quina sigui la nostra opció personal, la nostra cosmovisió o la nostra opinió sobre la transcendència en sentit positiu o negatiu.

Perquè, com deia Pessoa, la vida és molt llarga, hi ha molts dies i un té dies molt estranys... Aleshores, pot tenir opinions per a tots els gustos, i em reservo el dret a tenir-ne.

Jo faig aquesta comparació: per a mi, la laïcitat és com el codi de la circulació, és el conjunt de normes que regulen com hem de comportar-nos per les vies públiques, però no ens diu on hem d’anar. On hem d’anar és una resposta que cadascú haurà de trobar en la seva pròpia opció filosòfica, religiosa o metafísica, atea o no atea. El que sí que és clar és que, anem on anem, ho hem de fer respectant aquest codi de la circulació, aquest codi jurídico-polític, de la democràcia, dels drets humans, que ens permet conviure malgrat les nostres diferències. Per això, jo entenc que hi ha una gran filiació comuna entre la laïcitat i el parlamentarisme, que és una fórmula anàloga per resoldre els conflictes, que no es defineix com una opció política concreta, sinó que és una metodologia de l’exercici del poder comuna a tots els qui accepten les regles del joc d’un poder legislatiu, escollit per sufragi universal i plural, tant si són de dreta com d’esquerra. Aquesta fórmula parlamentària és un metasistema que permet, en el seu si, diferents sistemes que es combinen i que van jugant i transformant-se amb el pas del temps. La laïcitat, en l’àmbit del que és espiritual o filosòfic, té un joc semblant. El mètode maçònic, en l’àmbit de l’activitat o el treball a l’interior de la lògia, funciona amb un esquema anàleg al del principi laic, per això el joc de símbols amb què es treballa en lògia és un metasistema, una espècie de xifra algebraica buida de contingut, perquè no està solucionada en totes les seves incògnites, que cadascú interpreta amb la seva pròpia aportació personal. La maçoneria és, per això, un laboratori en què es pot viure perfectament una convivència fraterna en un univers simbòlic comú que, tanmateix, és descodificat de manera diferenciada per cadascun dels seus participants, des d’un humanisme ateu fins a un espiritualisme d’una o altra mena, però, en tot cas, amb un element comú que és el reconeixement fratern de l’"altre" malgrat la seva diferència, o fins i tot potser per la seva diferència. Penso que la nostra feina és arribar a definir un concepte de laïcitat que es pugui universalitzar, que es pugui realment generalitzar i que s’identifiqui, en darrera instància, amb la idea mateixa de ciutadania política.