Núm. 28 Quart trimestre 2002

Ateisme i laïcitat
Joan-Carles Marset, geòleg

L’ateisme s’evidencia per una única proposició que es concreta en l’absència de dimensió sobrenatural, d’un déu o, en definitiva, d’un esperit en el qual es trobi l’origen i el sentit de la nostra pròpia existència.

L’ateisme no és, tanmateix, una construcció monolítica. Abasta una àmplia gamma d’opinions que van des de l’afirmació més o menys explícita de la inexistència de Déu fins a la consideració de la idea de déu com una hipòtesi innecessària; des de la posició dels qui defensen que és possible demostrar formalment la inexistència de Déu fins a la dels qui, tot i considerar impossible aquesta demostració, troben elements de judici suficients per trobar la seva inexistència com l’opció més plausible; o fins i tot la dels qui davant l’absència de motius per considerar l’existència de Déu com una hipòtesi necessària opten senzillament per prescindir-ne. Totes elles coincideixen en la idea que no hi ha necessitat d’un déu per tal d’explicar el món, en la inutilitat de l’oració, en el fet que només l’home pot escoltar i ajudar l’home.

La construcció d’un model completament profà per a la interpretació de la realitat deriva de l’anàlisi racional de les dades experimentades per l’individu i del seu posterior debat, de l’argumentació, i exigeix, per tant, que es doni una condició: l’acceptació que, per aproximar-se a la realitat, cal que no hi hagi impediments que coartin o condicionin el resultat de les nostres investigacions, és a dir, l’existència innegociable de la llibertat de pensament.

La llibertat de pensar comporta la possibilitat de qüestionar les veritats acceptades i l’ordre social establert i això ha estat i és un motiu d’incertesa per als qui controlen els mecanismes de poder en la societat, que temen perdre els seus privilegis. La religió, en aquest sentit, ha actuat amb freqüència com a legitimadora del poder polític que, al seu torn, hi ha trobat l’aliat ideal en què sostenir el seu principi d’autoritat. De manera que la llibertat de consciència no sorgeix generalment de forma espontània, sinó com a conseqüència de la ruptura d’un model social en el qual política i religió van ben agafades de la mà.

La lluita entre clericalisme i anticlericalisme és el fruit d’una època en què s’enfronten dues concepcions del món: una que pugna per sortir a la llum i l’altra que es resisteix a ser escombrada per la història. El clericalisme, entès com a model d’estat confessional, es fonamenta en un esquema social en què no hi pot haver llibertat individual, especialment llibertat de consciència i, en conseqüència, tampoc no pot existir-hi l’esperit crític, aquell que pot posar en qüestió les raons que són "més enllà de la raó" que la institució clerical s’encarrega d’administrar.

La laïcitat és l’únic marc coherent possible per a l’organització social i política des d’una interpretació atea de la realitat, entenent per laïcitat no pas un anticlericalisme radical que coarti la manifestació social de la religiositat, sinó l’exigència d’una escrupolosa voluntat de defensar l’espai públic davant l’apropiació que en postula, de forma explícita o amagada, la ideologia clerical. En aquest context, la laïcitat es presenta com la garantia de la llibertat de tots els ciutadans per professar les seves pròpies conviccions, siguin quines siguin, sempre que aquestes siguin capaces de respectar totes les persones i els seus drets.