Núm. 28 Quart trimestre 2002

Gonzalo Puente Ojea.
Ambaixador d’Espanya

Gonzalo Puente Ojea. Ambaixador d’Espanya. Exsubsecretari d’Afers Exteriors. Autor, entre altres obres, de Ideología e Historia; Fe cristiana, iglesia, poder; El mito del alma. Va ser un dels ponents de les Jornades sobre la laïcitat a Espanya, objecte del monogràfic d’aquest número. La forta personalitat d’aquest militant del laïcisme ofereix manifestacions plurals que poden sorprendre al lector: ja sigui el rigor acadèmic de la seva contribució a les Jornades, la suavitat dels plantejaments de l’entrevista concedida a La Vanguardia o, finalment, la radicalitat sense concessions de les seves respostes a Espai de Llibertat. L’ambaixador fa ús del seu dret a considerar que la nostra revista fa honor al seu nom. Els mateixos entrevistadors, innegablement "tocats" per algunes afirmacions, en donen fe. Literalment, paraula per paraula, Gonzalo Puente Ojea tal com ell és...

– És concebible una societat plenament democràtica sense una cultura laica comuna?
– No és concebible, atès que ambdues nocions –societat democràtica i cultura laica– comparteixen un referent bàsic i comú: la genuïna individualitat de la consciència lliure i la seva efectiva protecció jurídico-política en un pla d’estricta igualtat. És el primer principi del laïcisme.

– Per tal d’assolir aquest model de societat ¿cal una feina fonamentalment política o més aviat una tasca de "divulgació cultural" o de desenvolupament educatiu –amb el benentès que no són, de cap manera, incompatibles–?
– L’exigència per realitzar un sistema de pensament és la prèvia necessitat d’explicar nítidament a la gent el seu fonament i els seus principis; i en el cas del laïcisme, distingir-lo de les seves adulteracions interessades, que ara circulen sota noms com laïcisme modern, laïcitat oberta o laïcitat inclusiva, a l’estil de falsos laïcistes com Gómez Llorente, Peces Barba, Tezanos i els seus adlàters. Els principis del laïcisme sense adjectius fan referència a un sistema d’idees profund però senzill, clar i consistent.

– Quin creus que és l’eix fonamental de sustentació del pensament laic?
– El laïcisme, com tota filosofia de la praxi, es fonamenta en una ontologia individual i social: només la consciència individual en el seu fur íntim conté i processa creences i sentiments, conviccions i compromisos, de caire religiós, els quals conformen l’àmbit de la seva privacitat; i li atorga la seva intransferible entitat com a subjecte de drets. Les societats o associacions humanes no tenen consciència –privativa dels individus per la seva pròpia naturalesa– i el seu únic àmbit d’activitat és la res publica, l’espai convivencial cívic. La seva personalitat jurídica no modifica el seu estatut ontològic, perquè representa tan sols una fictio iuris que les lleis instrumenten per raons únicament pràctiques. Tota associació de Dret comú o institució de Dret públic és mancada igualment de consciència i no té drets per se, sinó només els que són imputables als seus socis o membres. Per tant, les esglésies –inclosa la catòlica– són simples associacions de creients, sotmeses al Dret comú i radicalment excloses de l’espai del Dret públic. El seu tractament jurídic no pot excedir de l’atorgat a qualsevol associació, des d’un club esportiu fins a una lliga d’ateus. Els concordats o pactes entre estats i esglésies són, a més d’aberracions ontològiques, règims de privilegis absolutament incompatibles amb l’estricta igualtat civil i política que correspon a tots els ciutadans sense excepció.

– Quin és el motiu de l’oblit de les arrels laïcistes de l’esquerra espanyola, tenint en compte que el pensament i la praxi del republicanisme i del primer moviment obrer les incorporaven d’una manera prou clara?
– Els partits polítics de l’esquerra espanyola, i específicament el PSOE (amb el suport visible del PCE), es van entregar, amb frau de la seva inspiració històrica laïcista i republicana, a les conxorxes clandestines amb les oligarquies franquistes, ja des del 1974, que van portar les oligarquies de l’esquerra a una transició pseudodemocràtica que ens va instal·lar en un règim a mig camí –dit sense cap mala intenció– entre la dictadura franquista i la partitocràcia que s’anomena democràtica. Entre 1975 i 1978 tot es va dur a terme pràcticament a l’ombra dels despatxos i d’esquena a les masses militants i a l’opinió pública, a part del suport aclaparador dels mass media públics i privats. Pensem en com es va realitzar el referèndum de la Llei, clau, de Reforma Política de 1976, amb una opinió popular manipulada i fins i tot narcotitzada. La passiva actitud del front antifranquista –aquell que tant s’escridassava i gesticulava en el "contuberni de Munic"– va constituir una gran traïció, en la qual el PSOE ocupa un lloc destacat de deshonor. Amb l’Església al front, amb el monarca com a ocult artífex, els poders fàctics –incloses les oligarquies de l’esquerra– van forjar el que avui tenim.

– Els privilegis legals de l’Església catòlica a Espanya ¿s’expliquen tan sols en virtut de les transaccions obligades pel nostre procés de transició a la democràcia?
– Afirmo, cada dia més, amb millors dades, que en contra de la voluntat política decidida de les formacions que lideraven l’esquerra hauria estat impracticable per al franquisme, conduït pel seu gran beneficiari Joan Carles de Borbó, mantenir el nexe de continuïtat i evitar la ruptura institucional –maliciosament presentada davant del poble com a violència amb sang i retorn al 18 de juliol de 1936, un impossible per a una dictadura esgotada i ideològicament amortitzada. El Concordat de 1953, vigent encara avui, els Acords entre Estat i Església de 1976 i 1979, més la Llei de Llibertat Religiosa de 1980 –en la qual cínicament es va suplantar l’expressió de Llibertat de Consciència, excloent així els agnòstics i els ateus– la seva normativa de desenvolupament, cada vegada més invasiva, han de ser urgentment abrogats, per no tornar mai més a concordar res amb l’Església catòlica després de la denúncia formal, d’acord amb els drets de sobirania de tots els estats en el seu territori com a fonament del Dret Internacional.

– La dreta ¿ha perdut el lleu rubor que va tenir en alguns casos, després de la dictadura, o és que no ha deixat de mantenir, coherentment, la seva autèntica tradició?
– És un fenomen tristament prou general, però que en aquest país històricament ha adquirit, i continua presentant, un grau tan alt d’agressivitat que resulta d’una gravetat esfereïdora.

– S’ha de continuar sent anticlerical, per tal de ser veritablement demòcrates? ¿Aquest és un fenomen pròpiament hispànic, o de l’Europa catòlica en general?
– Absolutament, sí. La Segona República va establir un laïcisme estricte, i la gran majoria de l’opinió pública ho va acceptar de seguida i sense problemes seriosos. No és veritat que Azaña i la seva coalició republicano-socialista haguessin segellat la seva desfeta amb aquelles normes constitucionals. És indubtable que la minoria catòlica, liderada per una Església inquisitorial i intolerant –i sanguinària quan calia–, va posar-se en peu de guerra contra la República des del mateix 14 d’abril; i també queda clar que aquesta Església va ser el centre ideològic aglutinador dels partits polítics i de les classes socials que acumulaven privilegis i es defensaven numantinament contra el més petit projecte o indici que pogués perjudicar la seva explotació dels desheretats. Una dreta despullada de tot projecte que apuntés a nivells més grans de justícia efectiva tan sols podia refugiar-se en una Església ancestralment aliada o promotora d’aquesta dreta, oferint així una molt eficaç cobertura a un poble manipulable i ignorant. Però el 1978, un govern realment democràtic no hagués trobat obstacles insalvables per imposar un laïcisme en la línia de la Constitució de 1931, en especial davant l’escandalós comportament de l’Església en la seva simbiosi amb la dictadura de Franco.

– Quines mesures caldria adoptar per tal de situar l’Església en un pla d’igualtat amb qualsevol altra associació?
– Cal denunciar ja, i sense reserves, els convenis concordataris de 1953, 1976 i 1979, i derogar la Llei de 1980; renunciar per sempre a cap concordat, perquè no són més que verins letals per al laïcisme; i reduir les facultats d’acció de l’Església a les que corresponen a una simple associació de creients, com les que posseeix qualsevol associació privada de Dret comú.

– És més fàcil treballar per la tolerància activa i la igualtat de drets entre tots els individus i creences en altres contextos culturals?
– Sens dubte. Un règim concordatari amb una entitat religiosa que proclama urbi et orbi que és l’única que posseeix la Veritat absoluta, infal·lible i definitiva en nom d’una suposada i inversemblant Revelació sagrada, instaura de fet i de dret una atmosfera pública de dominació i d’intolerància.

– És compatible la monarquia amb una societat autènticament laica?
– La monarquia és històricament, i ho continua sent, el gran referent polític de les esglésies en la tradició cristiana, però en els sistemes democràtics es tracta d’una institució supèrflua i redundant que viola, com a mínim, el que declara amb caràcter vinculant el principi bàsic que recull l’article 14 de la nostra Constitució de 1978.

– En la teva experiència internacional com a diplomàtic, ¿on has percebut un esperit laic i democràtic més gran, fora dels tòpics? ¿Continua sent un exemple possible el model francès?
– Malgrat les considerables concessions que el govern feixista de Vichy, presidit per Pétain, va atorgar des de 1941 a l’ensenyament privat, la gran Llei de Separació d’Estat i Església de 1905 va implantar a França un rigorós sistema laïcista, que tan bé li ha anat al poble gal i al seu prestigi arreu del món. Els altres països que he conegut no ofereixen res de comparable.
Evidentment, és un exemple possible, si s’eliminen les claudicacions petainistes i el règim excepcional establert per a Alsàcia-Moselle.

– Pots explicar-nos alguna situació controvertida al llarg de la teva etapa com a ambaixador davant l’anomenada Santa Seu? I alguna anècdota...?
– Caldria temps i espai. Explicaré només un fet divertit. En un dinar restringit, a invitació del rector del Collegium Angelicum, el cardenal Willebrands i els ambaixadors de França i de l’Alemanya federal, aquest darrer, en un ambient molt distès, va evocar els grans serveis dels espanyols a l’Església en moments de crisis greus, i va esmentar la fundació de l’OP (dominics), de la Companyia (jesuïtes) i de l’Opus Dei. Vaig observar discretament que jo dubtava de si l’acció d’aquest darrer constituïa veritablement res de positiu per a la fe catòlica, tot i que vaig afegir, de seguida, que, en tot cas, "a l’Església hi caben tots". Va intervenir immediatament el cardenal, vivament i gairebé amb irritació, per dir: "A l’Església sí, senyor ambaixador, però a l’Opus no". Hi va seguir un sonor silenci.

– Si et sembla bé respondre, ¿creus que vas ser entès pels governs socialistes? Per què van ser tan porucs?
– Ni vaig ser entès, ni encara que ho fos, el govern del PSOE –ple d’excapellans, militants d’Acció Catòlica, i, diguem-ne per tal de resumir, arribistes de tota mena, encapçalat per un oportunista educat pel catòlic Jiménez Fernández, estudiant a la Universitat de Lovaina amb una beca de l’HOAC, i que va estar a punt d’ingressar a la DC liderada pel vaticanista Ruiz Giménez (però no ho va fer perquè els seients importants ja eren ocupats)– mai no hauria alterat la seva ferma i coneguda decisió d’evitar tot conflicte amb l’Església. La meva experiència a la Santa Seu –que he descrit puntualment amb textos i documents de suport en el meu llibre Mi Embajada ante la Santa Sede (1985-1986) (maig 2002)– va esvair qualsevol dubte que encara pogués tenir sobre això. Felipe González va arribar, a la primavera de 1987, al més rebutjable grau de submissió pública a l’Església, ni tan sols superat per Franco. Després de l’ofensiva plantada del Pontífex a la Delegació espanyola acreditada pel Rei amb motiu de la beatificació de tres monges assassinades el 1936, el Govern presidit pels Reis, acompanyats pel cap del Govern i dos o tres dels principals ministres, en comptes de presentar una protesta al Vaticà, es va traslladar a la Nunciatura Apostòlica. Això trencava tots els usos diplomàtics establerts. Tot això ordit i afavorit per un polític que invocava el republicà i laïcista Pablo Iglesias!...

– Ens consten els teus vincles personals amb el País Basc. Quina és la teva valoració de l’actual –i trista– situació a Euskadi? Què es pot proposar per tal de garantir la pau i la convivència?
– És un tema delicat per les seves luctuoses conseqüències. Però el criteri inqüestionable per a la solució, en un sistema democràtic, és evident per a qualsevol demòcrata coherent: sotmetre a referèndum plebiscitari de la voluntat de tots els bascos el dret d’autodeterminació i, eventualment, d’independència del poble d’aquell país. Una negativa del govern espanyol a resoldre aquest greu conflicte mitjançant les urnes, en una consulta preparada adequadament, podria obrir la porta a l’exercici del dret a la resistència armada inscrit avui en el codi de drets humans individuals i col·lectius.

– Què recomanaries als joves compromesos amb el treball de formació en el temps lliure des d’una perspectiva laica i progressista?
– No serveixen de res els bons desitjos que es quedin en discursos buits de filantropia social. Cal combatre amb profundes reformes institucionals dirigides a la progressiva, però urgent, eliminació de l’explotació econòmica, la corrupció moral, la intolerància ideològica i política, i el racisme creixent. Parlant clar, el preu d’aquestes dràstiques reformes hauran de pagar-lo, sobretot, les classes dominants i els poders opressius de tot tipus, per mitjà d’audaces polítiques fiscals redistributives i de decisions expropiatòries que corregeixin les inhumanes lleis de ferro del mercat lliure i la violència institucional. Hi ha recursos materials suficients per vèncer la fam i protegir la salut. I el preu de tot això, repeteixo, hauran de satisfer-lo les classes i grups que "en tenen" en favor dels que "no en tenen". És escandalós i repugnant presenciar en el món el creixent abisme entre l’opulència i la misèria.