Núm. 29 Primer trimestre 2003

Gaza, octubre 2002
Francesc Freixa, director de Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona

You can check out any time you like
But you can never leave

Eagles. Hotel California.

Punt de control d’Erez, el punt d’entrada a la franja de Gaza venint de l’aeroport Ben Gurion de Tel Aviv. A la porta de l’edifici principal en què els visitants internacionals passem el control de passaports, un vehicle de Nacions Unides que surt de Gaza, amb les portes obertes de bat a bat té posat a tot volum el disc dels Eagles amb la cançó Hotel Califòrnia, que ressona a tot el control. Ens fem l’ullet amb els passatgers del vehicle de l’ONU. Tots comprenem que la cançó és una metàfora de Gaza i que fer-la sonar és una forma de protesta: You can never leave, ‘no en pots sortir mai’. Els soldats israelians no diuen res. Seriosos, poc amables, però correctes compleixen amb els tràmits. Fet i fet, hi ha tan poc trànsit al punt de control que no deixem de ser una distracció en la seva rutina. Els internacionals no els som simpàtics, però almenys no suposem cap risc.

Arribar al punt de control és senzill, des de l’aeroport Ben Gurion les carreteres són bones i només cal seguir les indicacions que duen cap a Ashkelon, senyalitzades en hebreu, àrab i anglès. Arribant a Ashkelon apareix el primer cartell que indica que falten 20 km per a la ciutat de Gaza. Aquest indicador ja és més difícil de veure, és considerablement més petit que els que es troben habitualment i del text ha desaparegut l’anglès. A partir d’aquest punt la carretera també disminueix, com el cartell.

S’arriba a un espai caòtic de tanques metàl·liques que delimita una zona d’aparcament a l’aire lliure. Actualment no hi ha cap vehicle estacionat. D’aquest punt surt una carretera especial que condueix als assentaments jueus del nord de la franja. A l’igual que a Cisjordània, hi ha doble xarxa de carreteres, els palestins (amb matrícula blanca) no poden circular per les carreteres israelianes. El control té dos accessos, l’únic freqüentat actualment és el de vehicles i personal internacional (inclosos els palestins de Jerusalem que tenen un carnet diferent i condueixen vehicles amb matrícula groga com els israelians). Excepte per l’abundància de soldats equipats amb armilles antibales, el punt de control presenta el mateix aspecte de qualsevol duana, això sí equipada amb arcs detectors de metalls i escànner per als equipatges similars als dels aeroports. Aquest control sobre individus, maletes i vehicles (si es passa amb vehicle, cosa que tan sols poden fer els organismes internacionals reconeguts) només es fa al sortir. En entrar simplement es comproven els passaports i es segella el full d’entrada que fa funcions de visat turístic. No es segella el passaport ja que, malgrat la duana, no estàs entrant en cap altre Estat. Òbviament, en els ordinadors israelians queda enregistrat que has entrat a Gaza, cosa que et serà recordada al Ben Gurion la propera vegada que hi vagis, sia per sortir, o per tornar a entrar en el futur. Sabem de cooperants –també de delegacions nombroses– a qui els hi ha estat denegat l’accés a Israel. Nosaltres de moment no hem tingut problemes.

En sortir de l’edifici (abans era un minúscul barracó, amb sostre d’uralita; d’un temps ençà la construcció és més sòlida i espaiosa i ha perdut la imatge de provisionalitat), on t’han mirat el passaport, queden uns tres-cents metres a peu o una emocionant ziga-zaga en cotxe entre blocs de formigó i barreres punxa-pneumàtics. Al final es troba la barrera palestina que s’obre tan aviat com arribes amb una salutació. Ja a la franja, algun taxi palestí mata les hores esperant una improbable clientela. Policies palestins fan guàrdia darrere de barricades de sacs de terra, que estrenyen una carretera ja de per sí estreta i mal mantinguda. Al llarg de la carretera fins a la ciutat de Gaza, es troben més barricades d’aquest tipus, tan aparents com inútils quan penetren els tancs israelians.

Des d’aquest accés al punt de control a penes es veu, però darrere d’una alta paret de formigó es troba un estret passadís amb sostre d’uralita que s’allarga en una inacabable ziga-zaga. És l’accés per als palestins i no permet el pas de vehicles. Jo l’havia conegut amb el govern Netanyahu, quan començaven les restriccions de treballar a Israel per als palestins. No es destaca prou, però encara no havien passat dos anys dels acords d’Oslo i la renda palestina havia caigut un 50%. Si abans d’Oslo seixanta mil ciutadans de Gaza anaven cada dia a treballar a Israel, després d’Oslo la quota es va limitar a deu mil i encara no tots els dies ja que el tancament de fronteres va començar a ser utilitzat com a represàlia col·lectiva. En aquell context, recordo les cues de palestins sota una calor insuportable, caminant per l’inacabable passadís per sotmetre’s a la rifa en què el soldat israelià de torn decidia qui passava i qui no amb un criteri arbitrari (el Calígula de Camus ja ensenyava que el veritable poder ha de ser arbitrari). Avui ja no passa ningú. El pas està tancat per als palestins. L’atur a Gaza és superior al 70%.

Gaza és, doncs, una enorme presó de 35 Km en direcció nord-sud per uns 10 km d’ample. En total uns 370 km2 habitats per 1.200.000 persones, el 80% de les quals són refugiats o fills de refugiats. Hi viuen també 6.900 jueus en diferents assentaments, que controlen el 40% del territori de la franja. "L’Hotel California".

Els presoners s’autoadministren, a diferència de Cisjordània on l’ocupació israeliana és permanent i el toc de queda impedeix la vida normal. L’exèrcit israelià intervé de tant en tant (de manera més constant al sud de la franja, a les zones de Rafah i Khan Younis, on a més de la frontera amb Egipte hi ha el gruix dels assentaments jueus) per a actes de punició. D’aquests raids se’n troben diferents mostres: l’edifici de la policia palestina no és més que unes runes, igual que el de la televisió i el de la ràdio, per posar alguns exemples. Però la vida quotidiana està en mans palestines i subsidiada internacionalment.

Hi ha nens pertot arreu perquè Gaza presenta un creixement demogràfic superior al 4%, un rècord mundial. A l’escola, hi van per torns; a cada aula, s’hi fan fins a tres torns diaris ja que falten equipaments i diners per contractar més mestres. Com que no hi ha més transport públic que els taxis, al carrer sempre hi ha nens caminant amb les seves motxilletes. O entren o surten d’escola en algun dels torns. El palestí és un poble alfabetitzat i que creu en la formació, tant per als nois com per a les noies.

La construcció és l’únic sector econòmic que no para. Sobretot el de l’autoconstrucció. Les cases normalment tenen llum, aigua potable i clavegueres. Els carrers, no sempre. L’asfaltat i el sanejament depenen de l’ajut internacional i va per barris. Els israelians proveeixen d’electricitat, que venen a l’empresa elèctrica palestina, que al seu torn la ven amb un recàrrec –no sempre, però, pot cobrar-la. A vegades entre les represàlies israelianes s’inclou el tall del subministrament elèctric, no és freqüent però de tant en tant es produeix.

Els pescadors surten cada dia, però només per a la pròpia subsistència. Els israelians han prohibit que s’allunyin a més de 5 milles de la costa i en aquesta estreta franja de mar quasi no hi ha peix. Si una feina ha de donar per viure, la pesca ja no és, doncs, una feina; però com que tampoc hi ha cap altra alternativa, les barques continuen sortint de matinada.

Nosaltres som aquí per desencallar un projecte de cooperació que tenim en marxa. Es tracta de la construcció d’un parc públic. A la darrera visita ja ens van informar que el projecte no es podia dur a terme en l’emplaçament previst perquè després de la destrucció del seu quarter, la policia palestina s’havia refugiat en diferents punts de la ciutat. Un d’aquests punts de refugi és on havíem de construir el parc. El nou emplaçament ens sembla bé, però no el projecte que ens presenten. Hem vingut, doncs, amb un arquitecte municipal i un projecte alternatiu, més ambiciós i modern. La feina avança satisfactòriament i les nostres idees són molt ben acollides. Per als palestins és més o menys normal comptar amb donants internacionals, el que no és usual són els cooperants: gent que treballi amb ells en els seus problemes i hi aporti solucions des d’altres experiències. Els responsables i els tècnics de la Municipalitat de Gaza estan encantats. L’aïllament els fa valorar especialment el contacte amb altres maneres de fer. Treballem junts acabant de perfilar el projecte.

Els palestins de "l’Hotel California" només poden sortir pel sud, per Rafah, la frontera amb Egipte. Des de la ciutat de Gaza no és fàcil. La franja ha estat dividida en tres zones per l’exercit israelià. Per travessar d’una zona a l’altra cal passar el respectiu punt de control. No sempre està obert. També pot ser que estigui obert i que a tu no t’hi deixin passar. Va com va. Un nen que acaba de venir a Barcelona, per ser operat a la Barraquer, va haver de buidar la seva petita motxilla tretze vegades en altres tants controls que va haver de creuar en els 30 Km des de Gaza a Rafah. Un cop a Rafah, la loteria es torna macabra. El pas de la frontera està restringit a tres-centes persones diàries. Cap vehicle. S’han d’agafar per força els petits microbusos de trenta places. Fa una calor infernal, estem a les portes del desert del Sinaí. Els israelians també han restringit el tràfic a tres microbusos diaris, per tant a cada autobús s’hi amunteguen cent persones. El tràmit duaner pot tardar hores. No tothom ho resisteix: del començament d’any ençà ja hi ha hagut cinc morts en aquest trajecte. No només maten les bales.

Ens acompanyen a les zones rurals. La traça dels tancs és notòria. Cada incursió destrueix conreus, principalment les oliveres, els llimoners i els tarongers, els productes que competeixen en el mercat amb els israelians. Cap activista s’amagava darrere els arbres ni el pagès era sospitós de pertànyer a Hamas. Diuen que Sharon no ofereix pau per territoris, ara ofereix pau per menjar. El Creixent Roig palestí ja ha detectat casos de nens amb malnutrició i anèmia.

El debat actual a Israel versa sobre el transfer, un eufemisme. La idea és traslladar i agrupar la població palestina dispersa, sobretot la de les zones rurals de Cisjordània. En el debat també s’inclou l’opció més radical, la deportació massiva a altres països àrabs, per exemple a l’Iraq després de la imminent guerra que ha de derrocar Sadam Hussein. Quasi cap veu s’aixeca per protestar pel fet que propostes d’aquest tipus puguin ser formulades i debatudes. Ens informen cooperants espanyols que la neteja ètnica (doncs això és el que significa el transfer) ja ha començat en mans de colons radicals en zones rurals properes a Nablus. L’assetjament a la població, amb actes de violència i amenaces ha forçat els habitants a abandonar les seves cases. Només hi han pogut tornar gràcies a pacifistes israelians que han organitzat torns per fer d’escuts humans. La situació és molt tensa.

No és habitual actualment tenir delegacions internacionals a Gaza, de manera que ens inviten a una emissió de la televisió palestina internacional. El programa està obert a les trucades dels espectadors. No cal dir que tot gira entorn del conflicte en un continu al·legat contra la política israeliana. Es reben trucades des d’Austràlia, des del Canadà. La diàspora palestina arriba a tot el món. Tot d’una creix l’excitació a la cambra de realització en què em trobo: una trucada de Tel Aviv. Sense més preàmbuls la passen a antena, no hi ha filtres. L’espectador israelià critica els palestins, els acusa de terrorisme, exigeix una condemna per la mort de jueus innocents (és el primer de fer servir aquest mot, els palestins parlen d’israelians, del govern israelià, de l’exèrcit israelià). El presentador replica. Comença un dur intercanvi de greuges mutus i el recompte de les respectives víctimes. El realitzador s’aixeca, agafa una cinta d’arxiu i mentre l’israelià argumenta telefònicament, les imatges que s’emeten són esgarrifoses. Totes corresponen a víctimes palestines del conflicte. Primers plans de nens, dones, vells. Sang, morts, llàgrimes, destrucció, desesperació. No suporto les imatges, que són d’una duresa molt superior a les que podem veure a les televisions occidentals. M’angoixa pensar que també els israelians poden emetre un vídeo pràcticament idèntic. Però ningú no veu mai un vídeo de l’enemic.

Fa escassament un mes i mig, en l’anterior visita, havíem anat a Ramal·la, a la seu de l’Associació Palestina d’Autoritats Locals i a entrevistar-nos amb l’alcalde de la ciutat. En el control d’accés a Ramal·la procedents de Jerusalem, el soldat israelià en veure que érem internacionals ens havia comentat: "què, ja sabeu qui són els bons i qui els dolents?, no és fàcil, oi?" Naturalment, no ens vàrem prestar a aquest debat en aquell moment i en aquelles circumstàncies. Però, penso en el seu comentari mentre assisteixo al programa de televisió, a l’intercanvi d’acusacions mútues. M’agradaria pensar que, almenys aquell soldat, no ens estava fent un retret per prendre partit sinó que expressava, realment, el seu dubte moral. El dret a defensar-se no legitima la humiliació, ni els càstigs col·lectius, ni la violació de drets humans, ni contravenir tots els acords internacionals. Estic convençut que l’única solució al conflicte es troba en mans israelianes. Quan la societat israeliana, a més de parlar de pau, estigui realment disposada a alguna renúncia per fer-la possible, hi haurà una esperança.

PS: Dies després d’acabar de redactar aquest article, llegeixo a la premsa que dos suïcides palestins han estavellat una barca de pescadors contra la patrullera israeliana que vigila el límit de les 5 milles. No justifico en cap cas aquest acte que em sembla rebutjable i, a més, inútil. Però no puc deixar de pensar que, més que una acció de guerra, em sembla un gest de desesperació.