Núm. 29 Primer trimestre 2003

Editorial
Quina Constitució per a quina Europa?

S’està discutint, aquestes darreres setmanes, la conveniència o no de dotar la Unió Europea d’una Constitució. I, aprofitant-ho, s’escolten veus que voldrien amagar el debat al conjunt de l’opinió pública i, de passada, introduir-hi elements de marcada càrrega ideològica conservadora, sota el pretext de la fidelitat a una –només una, eh?, que no sigui dit!– de les diverses tradicions culturals d’Europa.

Nosaltres pensem que la validació democràtica d’un text constitucional és indissociable de la participació de la societat civil en la proposició dels seus continguts i que només aquesta participació pot garantir l’efectiva representativitat de la futura Constitució, així com superar l’actual grau de desconeixement i de llunyania de les institucions europees per a una gran part de les societats de la Unió Europea. I creiem que tan sols es pot atorgar legitimitat política a una Constitució si, després del seu procés de redacció obert a la participació ciutadana, es sotmet a aprovació en referèndum convocat en tota la Unió. La futura llei fonamental de la Unió s’ha d’acomodar a la idea d’autenticitat i de legitimitat democràtica que és en l’origen del projecte federalista europeu i, d’aquesta manera, podrà servir com a referent a nivell internacional, per tal com podrà ser un model de cànon d’ordre polític i democràtic que es contraposi a les conseqüències d’incertesa, deslegitimació de la política, desigualtat i marginació produïdes pel procés de mundialització.

També pensem que la laïcitat pot actuar com a eix de vertebració i de cohesió social entre totes les persones, pobles i tradicions culturals dels territoris de la Unió, i garantir-ne els drets en condicions de llibertat i d’igualtat d’oportunitats per a l’accés a l’espai públic, que és el de la convivència pacífica, cívica i democràtica. N’hi ha alguns –una part del Partit Popular Europeu, preferentment– que hi volen incloure mencions explícites al cristianisme com a referent fonamental de les arrels espirituals i culturals d’Europa. Ens fa l’efecte que això perverteix la convivència basada en el respecte al dret de tothom a gaudir de l’espai públic, en la mesura en què una opció determinada, que afecta les consciències privades dels seus seguidors, aspira a obtenir especials reconeixements. Això obre la porta al comunitarisme i a la fragmentació de la societat, i posa greument en qüestió els mínims valors de cohesió de la ciutadania democràtica. En aquest sentit, podríem trobar-nos, també, amb argumentacions partidàries d’incloure-hi referències a la tradició del paganisme grecorromà, el Walhalla nòrdic i la mitologia cèltica, l’humanisme clàssic i renaixentista, el judaisme, l’Islam, la Il·lustració, els valors derivats de la Revolució Francesa, el liberalisme o les diverses tradicions socialistes (que, per cert, són clarament en la base de l’estructura medul·lar de l’Estat de benestar, connotació indestriablement vinculada a l’anomenat model social europeu). Òbviament, cap d’elles no ha de figurar en el futur text constitucional.

Aquesta pretensió, d’altra banda, amaga el desig de retallar, negar o impedir l’exercici de drets actualment assolits per una part dels ciutadans de la Unió en funció de les seves legislacions de caràcter nacional o estatal, com, per exemple, el dret a l’educació pública, laica i universal, el dret a una mort digna, el dret a l’autonomia moral del malalt, el dret a formes de convivència lliure, el dret al reconeixement legal de parelles al marge de la seva caracterització antropològica de signe sexual o el dret a la investigació científica contra malalties genètiques. Mai no s’ha d’incloure, en una llei fonamental de la Unió Europea, cap principi de consciència religiosa o filosòfica privada que pugui retallar o impedir l’exercici de drets.

En el mateix sentit, no s’ha de mantenir cap mena d’acord institucional, pacte polític, protocol de col·laboració o concordat amb cap grup o institució de caire filosòfic, ideològic o religiós, per tal com es tracta d’associacions que s’han de sotmetre al dret comú i no han de tenir cap tipus de subvenció pública o tracte fiscal o educatiu especial. El respecte envers tots ells i envers la seva diversitat i possibles valors comuns és ja ben matisat en el preàmbul de la Carta de Drets de la Unió Europea aprovada a Niça l’any 2000.

Tan sols una Unió Europea que assumeixi els valors del respecte a la diversitat de les consciències i a la riquesa plural de la cultura humana, podrà contribuir a promoure la construcció d’una cultura civil fonamentada en la llibertat, la igualtat d’oportunitats i la relació constructiva i pacífica entre individus i comunitats.

Una Europa de tots on es faci possible la crida espiritual del sufí Jalaledim Rumi, conegut com a Mevlana (segle XIII): "Vine! No importa el que siguis. Pots ser un infidel, un pecador o un idòlatra. Vine! Casa nostra no és la de la desesperació. Tot i que trenquis la teva promesa centenars de vegades, pots tornar-hi".