Núm. 30 Segon trimestre 2003

Europa a la cruïlla
Toni Castells i Duran, doctor en Economia

La integració de l’Estat espanyol a la Unió Europea (UE) i la posterior adopció de la moneda única –l’euro– constitueixen les transformacions més importants del marc econòmic que ha experimentat l’Estat espanyol en els darrers 45 anys, com a mínim.

Aquestes transformacions, tot i que han tingut lloc en un règim polític que s’autodefineix com a democràtic, s’han portat a terme sense facilitar als ciutadans la informació necessària i sense cap debat ni consulta, és a dir, de forma impositiva i no democràtica.

A més, la construcció de la UE solament ha avançat en l’aspecte econòmic i, darrerament, en el policíac-repressiu, però no en l’aspecte polític, en què el dèficit democràtic és escandalós, tal com encertadament reflecteix l’acudit que circula pels despatxos de la UE: un país amb l’estructura política de la UE no podria entrar a la UE per no ser democràtic; ni tampoc en l’aspecte de la defensa, en el qual la UE no té una política pròpia i és controlada militarment pels EUA, per mitjà de l’OTAN, el que li impedeix tota independència política.

Considero que aquestes són algunes de les principals raons que han donat lloc a que, darrerament, en determinats cercles, proliferin les conferències, debats i articles en què es planteja quina Europa volem. I, en aquest sentit, respon a una preocupació del tot legítima. Però, al mateix temps, al meu entendre, en presentar-se com la pregunta central, és enganyosa per incompleta i parcial.

En primer lloc, perquè obvia una sèrie de preguntes i respostes prèvies com, per exemple, la de si volem la unió europea i quins països l’han de formar. Per què la unió europea i no la mediterrània o l’euroasiàtica o la mundial? I per què la volem?, ¿per afavorir l’establiment d’unes relacions de col·laboració més igualitàries?, ¿per poder competir millor amb els EUA i el Japó?, ¿per construir una fortalesa de països econòmicament rics enfront dels econòmicament pobres?

En segon lloc, perquè dóna per sobreentès que, a partir de l’actual UE, la realment existent, es pot construir l’Europa que volem, la qual cosa és, en el millor dels casos, força discutible. Tal com és conegut, la UE té el seu origen en la creació, l’any 1957, del Mercat Comú, que neix, com el propi nom proclama, per constituir un mercat més gran fruit de la suma dels mercats dels Estats membres i afavorir així el desenvolupament i la racionalització de la producció de les seves empreses. Es tracta d’un projecte econòmic, no polític, que té com a objectiu potenciar i fer més competitiu el capital europeu. En el transcurs del temps s’ha ampliat amb nous Estats i ha evolucionat d’acord amb els canvis experimentats pel capitalisme mundial, que ha passat del model keynesià, amb Estat del Benestar inclòs, al model neoliberal, sense perdre en cap moment el seu caràcter original de projecte econòmic, propi del gran capital europeu.

Aquesta és la UE realment existent, realitat que, com qualsevol altra, es pot transformar, però no ignorar o prescindir-ne. Si volem construir una Europa diferent cal substituir el projecte en què es basa la UE per un projecte nou, amb totes les seves conseqüències, entre les que es pot donar el desmembrament de l’actual unió.

A més, sobre aquesta realitat, han incidit darrerament dos factors de signe contrari que poden capgirar-la. Un, és l’agressió militar anglonordamericana contra l’Iraq, que ha comptat amb el recolzament incondicional del govern espanyol. Agressió que constitueix, fins avui, l’últim acte de l’actual política dels EUA, que, basant-se en la seva indiscutible supremacia militar, té com a eix central el desenvolupament de la guerra global per garantir els interessos dels amos, davant les dificultats econòmiques i la contestacíó social i política amb que es troba la imposició de la globalització neoliberal.

Amb l’agressió a l’Iraq EUA persegueix diversos objectius, dels que se’n poden destacar tres:

1) Mostrar al món, de forma inqüestionable, la voluntat i decisió dels EUA d’assumir unilateralment la direcció dels assumptes mundials, comptant tan sols amb un cert recolzament de la resta de països anglosaxons –Anglaterra, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda–, el que comporta la destrucció de les relacions i organismes multilaterals que s’havien anat establint a partir de 1945.

2) Incrementar el control dels EUA sobre les reserves mundials de petroli, font d’energia de la que, entre d’altres, la Unió Europea n’és clarament deficitària.

3) Impedir que els principals països exportadors de petroli que formen part de l’OPEP utilitzin l’euro en comptes del dòlar en les seves transaccions petrolieres, tal com ja havia fet l’Iraq a partir del 6 de novembre de 2000 (aquesta data ha estat molt més decisiva que la de l’11de setembre de 2001 per l’atac contra l’Iraq). Aquest canvi del dòlar per l’euro, perfectament factible, tindria uns efectes devastadors per a l’economia i la supremacia EUA, per trencar la supremacia del dòlar com a moneda patró mundial i la seva supremacia financera que, juntament amb la militar, formen la base en què es recolza el seu control i domini mundials.

La inflexibilitat dels EUA per aconseguir aquests objectius ha provocat que bona part dels estats de la UE, entre els que es troben els seus principals impulsors –França i Alemanya– amb altres estats com Rússia i Xina, s’oposessin clarament a la política d’agressió USA; ha obert una profunda divisió al si de la UE; i ha esberlat l’OTAN, l’instrument militar i polític de control d’Europa per part dels EUA.

Tot plegat, fa que al gran capital europeu li sigui pràcticament impossible continuar la construcció de la UE amb el cúmul de dependències i ambigüitats que ha mantingut fins avui. A partir d’ara, si vol tirar-la endavant, li caldrà definir més clarament quin és el seu projecte d’Unió Europea, que pot anar des d’un simple apèndix, totalment dependent, tant políticament i militarment com també econòmicament i tecnològicament dels EUA, fins intentar aconseguir una major autonomia, en especial en el camp militar i polític, respecte als EUA, i mirar d’establir noves aliances estratègiques amb d’altres estats com, per exemple, Rússia. Segons quina sigui l’opció pot també produir-se el trencament de l’actual UE en dos blocs, o bé que Anglaterra, que encara conserva la seva pròpia moneda, se’n separi.

L’altre factor és el que han posat en evidència les grans mobilitzacions que s’han produït a tot el món contra l’agressió militar a l’Iraq, en les quals els ciutadans dels països de la UE n’han estat capdavanters. Aquest factor és l’emergència i progressiva extensió d’una oposició ciutadana, nascuda a partir del creixent malestar d’una part important de la població pel deteriorament de les condicions econòmiques i laborals, i per l’actuació governamental incompetent i corrupta, alhora que cada cop més restrictiva dels drets i llibertats dels ciutadans.

Oposició que ja fa un cert temps que ha començat a expressar-se, tant per qüestions mundials, amb les mobilitzacions contra la globalització neoliberal, com per qüestions locals, amb mobilitzacions particulars com poden ser, en el cas de l’Estat espanyol, el Pla Hidrològic Nacional, la Llei d’ensenyament, el "Decretazo", el "chapapote", etc.

Oposició que ha sorgit i s’ha desenvolupat al marge dels partits i sindicats institucionals, que els ha qüestionat com a instruments vàlids de participació, i que exigeix noves vies, procediments i institucions que permetin fer efectiva la participació dels ciutadans en les decisions polítiques.

És a partir del coneixement i d’una àmplia discussió sobre aquest conjunt de qüestions que adquireix sentit un debat sobre la UE. Perquè actualment, més que en cap altre moment, es troba en una cruïlla, tant per la necessitat del gran capital europeu de redefinir el seu projecte enfront de l’unilateralisme dels EUA, com per les exigències que planteja la nova oposició ciutadana respecte al tipus de societat en què vol viure, sigui de l’àmbit que sigui: català, espanyol, europeu, mediterrani, mundial...

Exigències que, tot i plantejar-se a partir de motius diferents i en formes diverses, es refereixen, bàsicament, a dues qüestions estretament relacionades entre si: l’establiment d’unes relacions més lliures, justes i igualitàries entre els components de la societat, i que els assumptes públics, els assumptes que afecten la col·lectivitat, siguin decidits de forma democràtica, és a dir, pel conjunt dels ciutadans.

Per a la realització d’aquestes exigències cal , al meu entendre, avançar cap a la instauració d’una societat que tingui les següents prioritats polítiques:

– La formació de ciutadans autònoms, amb esperit crític, és a dir, capaços de valorar i decidir sobre qualsevol qüestió lliurement, amb criteri propi. Això implica un gran i constant esforç educatiu.

– L’establiment de les normes i condicions jurídiques i econòmiques que facin possible i promoguin la llibertat i la igualtat dels ciutadans, dos conceptes que tot sovint se’ns volen presentar com a oposats quan, en realitat, són complementaris. No poden existir l’un sense l’altre. Els ciutadans no poden ser lliures si no són iguals en capacitat i poder de decisió, doncs, en cas contrari, els que disposin de més poder impediran la llibertat de la resta; i tampoc no poden ser iguals si no són lliures, doncs sense ser lliures, uns estaran sotmesos als altres, amb el que no seran iguals.

Això significa que cal eliminar les diferències que comporten un major poder, com són les derivades de la concentració, en unes poques mans, de la riquesa, les armes, el coneixement, etc. i, alhora, salvaguardar les altres diferències, com són les que es deriven del color de la pell, del sexe, de la cultura, de les creences, de les preferències sexuals, etc., impedint la seva manipulació per convertir-les en elements de discriminació que impedeixen la igualtat i llibertat de tots els ciutadans.

– La construcció dels espais, vies i institucions necessàries per a la resolució democràtica dels assumptes públics, és a dir, per establir l’àmplia participació dels ciutadans en la presa de decisions sobre els afers col·lectius, de forma directa sempre que sigui possible –cal que la presa de decisions es realitzi al nivell més proper al ciutadà– o per delegació, mitjançant representants revocables en qualsevol moment pels electors i amb mandat imperatiu.