Núm. 30 Segon trimestre 2003

Una Europa amb gust de què?
Vicenç Molina, professor d’Ètica Empresarial

Ampliar la Unió Europea a base d’afegir-hi presumptes traïdors?...

M’agradaria haver-me de retractar d’aquí a poc temps, però les coses estan com estan. Sembla que som davant d’una trampa perversa que no obeeix més interessos que el desig del govern imperial, del gran entramat financer, mediàtic i corporatiu nordamericà, de posar pals a les rodes a la unió política europea. Perquè només una Unió Europea que ho sigui de debò pot contrapesar una mica l’hegemonisme unilateralista que condemna el món a un caos desigualitari, violent i dirigit, només, per mesquineses economicistes, i del qual n’extreuen beneficis, fonamentalment, les dues-centes quaranta-tres grans fortunes patrimonials que controlen la majoria de la riquesa del món. De les quals, més de dues-centes vint rauen als Estats Units. És per això que el govern de Bush ha pressionat tantíssim, i tan descaradament, els estaments polítics europeus per tal que afavorissin, de pressa, de pressa, el procés d’ampliació de la Unió Europea, fent-hi entrar, d’una sola tacada, deu països més. I defensant, aferrissadament, per exemple, la candidatura de Turquia. Una Europa ampliada sense haver reforçat, abans, les seves estructures polítiques i haver-ne garantit i augmentat la seva dimensió social, el seu compromís amb el model europeu d’Estat de benestar i amb la defensa dels drets humans i civils, serà una Europa disminuïda en el seu potencial i en la seva projecció internacional. Si ja costava de trobar una Europa amb una sola veu que pogués representar un puntet de racionalitat il·lustrada en el context internacional, molt més costarà a partir d’ara, quan s’hagin incorporat països que pertanyien directament a l’antiga Unió Soviètica o que eren dins l’antic bloc de l’Est i que, per això i per l’inevitable balanceig pendular, s’emmirallen en el model americà i, massa sovint, n’adapten els seus esquemes de capitalisme dur, agressiu, salvatge. I es senten obligats a fer veure que els agrada tot allò que procedeix de Hollywood, des del menjar-escombraria fins a l’increment de la despesa militar i tecnològica amb finalitats repressives. Una ampliació d’aquesta mena no serà allò que volem que sigui els que defensem la idea d’una Europa política, una Europa dels valors més que no pas de la geografia, de l’ètica cívica democràtica, de l’humanisme.

I, per acabar-ho d’adobar, tres dels "responsables" polítics d’aquests països candidats a la integració –Polònia, Hongria, República Txeca– s’han apuntat de seguida a la traïció antieuropea i tan intel·lectualment lamentable de l’Aznar, en Blair i en Berlusconi, amb el suport de dos altres governs de dretes –Portugal i Dinamarca– per tal d’arrenglerar-se amb l’ofensiva militarista de Bush davant la crisi d’Iraq, signant la tristament famosa "carta dels vuit" inspirada pel Wall Street Journal. Si tenen tanta pressa a fer la pilota a l’Administració nordamericana, per què no li demanen a ella els fons europeus que esperen rebre quan entrin a la Unió?

És el que succeeix, també, amb el paradigmàtic cas turc. Una Turquia fortament autoritària, militarista, amb una dèbil vida parlamentària, amb un escàs i no sempre creïble sistema polític de partits –tot i que hi ha hagut darrerament una alternativa... ara bé, cap a la dreta–, amb greus dificultats per portar a la pràctica les llibertats civils i els drets fonamentals, amb presos polítics condemnats per activitats pacífiques, amb una gairebé total restricció dels drets de la minoria kurda (les eufemísticament anomenades "províncies del sud-est") i que conserva un règim titella d’ocupació militar al nord de l’illa de Xipre... ¿ha d’entrar a la Unió Europea? És clar, així ho volen els americans, que la consideren un soci indispensable per defensar els seus interessos militars –comercials, energètics– a l’Orient mitjà i, de fet, en tot el seu procés d’expansió per l’Àsia central. El problema de Turquia no és, de cap manera, de caire religiós. Precisament, és dels pocs països constitucionalment laics, amb una presidència de la República encarregada de vetllar pel manteniment d’aquest tret constitucional. Que tingui, ara, un govern islàmic, no la fa diferent dels països occidentals amb governs anomenats democristians. No és més fonamentalista l’islamisme que ha arribat al poder a Turquia com a conseqüència del desgast dels polítics tradicionals, d’una greu crisi econòmica, i de la legitimació social que aconsegueix quan es presenta com una possibilitat d’estabilitat i de protecció social "caritativa" per als més desvalguts, per als més desesperats, probablement per als més desinformats, que la dreta conservadora occidental, vinculada a l’Opus Dei en molts casos, que voldria introduir referències al cristianisme en el futur text constitucional europeu i aprofitar, així, per retallar algunes llibertats i drets ja assolits per part dels ciutadans de determinats països. No és, doncs, un conflicte entre laïcitat i religió.

El cas és que sembla que tot això busca debilitar Europa. Ampliar geogràficament sense enfortir-ne la fibra i la musculatura política, sense reforçar-ne la identitat, equival a diluir en un simple marc econòmic de lliure canvi –allò que volen els anglosaxons des de sempre– el que hauria de ser una estructura política unida amb criteris federalistes. Potser alguns dels habitants dels països que s’integraran a la Unió Europea viurien pitjor si els seus respectius estats s’haguessin d’esperar més abans d’entrar-hi, però el conjunt dels pobles del món, especialment de les zones més mancades de tot tipus de desenvolupament i més sotmeses a l’expoliació per part de les grans companyies transnacionals, que són la meitat dels habitants de la Terra, en sortirien guanyant. Perquè només una Unió Europea més forta, més cohesionada, més sòlida i més política pot reequilibrar les relacions de poder i oposar-se al predomini d’un model deshumanitzador i ferotge. Em sap greu, però, en aquest cas, em sembla que és el primer cop des de fa vint-i-tres anys que coincideixo amb en Pujol. La solució és més Europa, no una Europa més engrandida però més dèbil i més incapaç d’assumir models de cohesió social i d’energia política. Probablement, no hi hauria d’haver cap problema amb els casos de Malta i Xipre (que s’ha d’alliberar de l’ocupació turca) que poden mantenir una vocació neutralista ben matisada i explicable per la seva situació geogràfica i el seu context històric i cultural, però la resta s’haurien d’esperar fins que la Unió Europea fos conscient de ser allò que els federalistes europeus han volgut des de bon començament: una federació profundament democràtica, solidària, progressista i socialment avançada, amb un sol govern i un Parlament amb poder d’intervenció i de control, capaç de parlar de tu a tu amb els Estats Units i de no deixar-se arrossegar. I, mentrestant, potser es podria pensar en algun veto a l’ampliació, el de França, per exemple, com ha proposat Alain Duhamel, analista polític del diari Libération, l’endemà mateix de la gran diada de participació cívica per la pau del 15 de febrer.

Per una Europa més kantiana, crítica i dialògica, més que no pas hobbesiana, autoritària i impositiva, com reconeix que són els Estats Units el mateix Robert Kagan –teòric neoconservador (com si pretenguessin conservar de nou alguna cosa que no fossin els privilegis dels poderosos...), assessor de la Casa Blanca. Més Europa, en definitiva, més gran políticament encara que trigui més en ser més gran geogràficament, per a un món més habitable.