Núm. 30 Segon trimestre 2003

Recomanacions

La patria lejana
Juan Pablo Fusi. Taurus, Madrid, 2003

Aquest estudi històric de Juan Pablo Fusi, catedràtic de la Complutense i director de la Biblioteca Nacional entre 1986 i 1990, finalitza amb una frase de lord Acton segons la qual la "nacionalitat" no aspira ni a la llibertat ni a la prosperitat, sinó que, si li és necessari, no dubta en sacrificar ambdós valors a les necessitats imperatives de la construcció nacional. La patria lejana no és un assaig de ciència política, sinó un exercici d’història comparada, una anàlisi transversal del nacionalisme arreu del planeta durant el segle passat que dóna molta informació per conduir el lector a una comprensió global del fenomen. Certament, les pròpies característiques de la recerca no permeten aprofundir en cada nacionalisme concret, però és que l’objectiu consisteix a donar una visió de conjunt. La tipologia dels nacionalismes que proposa Fusi és també metodològicament atractiva: el nacionalisme autoritari, el nacionalisme d’alliberament nacional, la crisi dels nacionalismes lligada a la construcció europea, el nacionalisme ètnic i el nacionalisme del post-comunisme. Òbviament, queden fora d’aquest ventall el nacionalisme liberal del segle XIX (Mazzini, per exemple) i les altres ideologies lligades a la construcció de l’Estat nacional.

La meva impressió personal desprès de llegir el llibre de Fusi és que qualsevol nacionalisme -fins i tot aquells pels que es pot sentir més simpatia com els anti-colonialistes- porta en el seu si la llavor de la preeminència de la nació -representada pel partit que s’identifica amb ella- sobre la societat i sobre l’individu. El nacionalisme és, però, una realitat amb la que coexistir, fins i tot amb la que conviure, bo i mantenint una tensió permanent des del lliurepensament en la direcció de desacralitzar la nació i reivindicar l’autodeterminació moral dels ciutadans. O dit d’una altra manera, l’esquerra laica, que no pot acceptar la nació com un dogma, no oposa al nacionalisme un altre nacionalisme, sinó que explora les vies del postnacionalisme possible centrades en l’equilibri de valors de la república i en la intel·ligència constructiva del federalisme.

La patria lejana mereix un bon lloc entre els llibres de capçalera per comprendre els interrogants del món contemporani.
[JFP]

Brocheta de carne
Javier Otaola. Editorial Hiria, 18. Madrid, 2003.

L’autor ha volgut recrear una investigació sobre uns estranys crims sexuals ocorreguts a Bilbao en els quals es veuen implicats una coneguda tertúlia bilbaina, un pastor luterà, un tinent d’alcalde, una arrelada família xinesa i un distingit club lèsbic de la Vila. Per dur a terme el seu relat, Javier Otaola compta amb Felicidad Olaizola, una atractiva inspectora de l’Ertzaintza, que es veu compromesa d’una manera molt personal en la persecució de l’assassí, que mata les seves víctimes amb una originalitat macabra.
[EdL]

Crónicas (1944-1953)
Albert Camus. Alianza Editorial. Barcelona 2002

Som davant d’un recull d’articles escrits entre l’alliberament de París i 1955. Són articles de combat -així es deia el diari on escrivia en aquells dies-, mordaços, implacables, contundents i brillants. És un dels llibres que m’agradaria haver llegir quan tenia 20 anys. El que més sorprèn és l’actualitat de la seva reflexió i la perenne vitalitat del pensament lliurepensador d’aleshores.
En Vicenç Molina sempre diu que està tot escrit. Llegint aquest recull d’articles, per força li he de donar la raó. Em considero de la pàtria d’Albert Camus.
[JSB]

El carretó dels gossos. Una Catalana a Ravensbruck
Mercè Núñez Targa. Ed. 62. Barcelona 1980.

El títol és ben explicatiu, es tracta d’una catalana de la Resistència que detenen a França i condueixen a un camp de concentració. Només uns petits fragments són més colpidors que tot el que us pugui relatar d’aquests increïble llibre:

"Unes quantes SS mirant-nos amb cara de fàstic, envoltades de Kapos, ens obligaren a despullar-nos totalment. Ens ho arrabassaren tot, absolutament tot, fins els mocadors i les tovalloletes higièniques. Vam quedar igual que quan les nostres mares ens dugueren al món. Quan els semblava, obligaren una presonera a suportar un escorcoll íntim". (pàg. 41)

"Amb un gest de la mà assenyalà dues noies.
- Mira’ls les cames. Les cames de les dues noies tenien dues llargues i fondíssimes cicatrius en sentit vertical.
- Què és això? Experiències científiques dels metges nazis. Els han extret el moll dels ossos. Són els conillets d’índies del bloc 32: Sovint els fallen les cames i cauen. Estan espatllades per tota la vida." (pàg. 45).

"Ara es tractava de sortir totalment nues (...) Grups de SS seguits de gossos voltaven per allí, amb la tralla a la mà". (pàg. 49).

"Es tractava d’una primera selecció per a la cambra de gas. Eliminades les velles. Les que tenien defectes físics, mutilacions o malalties visibles. Fora! Al gas, al crematori: El Gran Reich no volia boques inútils" (pàg. 50).

"... les dones que esperaven un fill eren sistemàticament conduïdes a la cambra de gas (...) Als nens els feien formar com a les seves mares". (pàg. 51-52).
[JSB]