Núm. 32 Quart Trimestre 2003

La construcció europea i la laïcitat necessària
Joan Carles Marset, geòleg i editor. Vicepresident d’Ateus de Catalunya

"La Unió està fundada sobre els valors indivisibles i universals de la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat, i es basa en els principis de la democràcia i de l’Estat de Dret".
Preàmbul de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Els valors i els principis recollits en el Preàmbul de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, aprovada pel Parlament Europeu, el Consell de la Unió Europea i la Comissió Europea al desembre de 2000 durant la cimera de Niça, són sens dubte compartits per una àmplia majoria dels ciutadans europeus i, presumiblement, per tots els estats membres de la Unió. Són els valors sobre els que s’ha edificat la nostra cultura actual, valors que suposen una contribució indiscutible a la convivència pacífica i al progrés de la societat, i per aquesta raó sembla inqüestionable que el nostre món hagi de regir-se per ells.

Però la configuració de la nostra cultura entorn d’aquests valors no s’ha produït de manera fortuïta, més aviat al contrari, tan sols després d’una llarga història de desunió i d’enfrontaments hem aconseguit fer nostres aquests valors. Per això, analitzar l’assumpte de la procedència dels valors o de les "arrels" d’una entitat sociopolítica tan complexa com Europa, just quan es debat el seu marc constitucional, provoca un cert recel, perquè els valors d’Europa, els "nostres" valors, procedeixen de tradicions culturals i ideològiques diferents i resultaria difícil, sinó impossible, voler destil·lar les seves essències per determinar-ne un origen cultural químicament pur.

Manifestada aquesta prevenció no hi ha cap motiu per no reconèixer que hi hagi hagut "alguna" aportació de la religió, del cristianisme i en menor mesura del catolicisme a la cultura europea i, en definitiva, a la construcció d’aquests valors "comuns"; encara que això mateix podria atribuir-se a altres tradicions com l’hel·lenística, la romana, el judaisme -"arrel" del cristianisme-, l’islam, la il·lustració, el lliurepensament o els socialismes de diversa factura. Totes aquestes tradicions i moltes altres no enumerades aquí estan en major o menor grau emparentades amb les nostres arrels més profundes i algunes, no ho oblidem, també han jugat en ocasions un paper execrable. Davant d’aquesta constatació obrir un debat per establir en quina mesura ha contribuït cadascuna d’elles a la construcció d’Europa i, en conseqüència, fins a quin punt cadascuna s’ha enfrontat a aquest mateix procés, a més de resultar inoportú, és probable que deixés a algunes "tradicions" en una situació poc o gens afavorida…

Que la Constitució europea ha d’estar fonamentada en una sèrie de valors, patrimoni de tots els ciutadans, és quelcom que està fora de discussió. Sobre quins han de ser aquests valors és sobre el que val la pena cercar un consens el més ampli possible, però polemitzar sobre quin és l’origen o la procedència d’aquests valors, si han d’anotar-se en el compte d’una o altra tradició, només pot encobrir un propòsit: reclamar un reconeixement específic per poder exigir més tard un rendiment insolidari, per justificar privilegis en base al que tots "devem" a una o altra tradició o ideologia concreta, per fer esclatar la cohesió ciutadana que hauria d’estar en el fonament de tot projecte democràtic.

Europa és una entitat plural on haurem de conviure ciutadans de cultures diferents amb creences diferents o sense cap creença. El marc legal de la Unió no hauria doncs d’ocupar-se de les creences dels ciutadans, sinó solament de garantir la llibertat de poder escollir i professar-ne, o no, alguna d’elles. L’únic objectiu legítim en base als nostres valors comuns és enfortir la convivència i les llibertats, i això solament podrà aconseguir-se impulsant el caràcter laic de les institucions. Les confessions cristianes, i en especial l’Església Catòlica, demanen, en canvi, un reconeixement a la "seva" contribució i reclamen posar per escrit aquest compromís en el text constitucional. Això ens porta a reflexionar sobre les raons de la seva actitud, perquè un desequilibri en aquesta qüestió podria comportar un greu daltabaix per als drets i les llibertats dels més de 450 milions de ciutadans que, en menys d’un any, quan s’acabi la projectada ampliació, acabarem formant part de la Unió Europea.

La construcció europea va adquirir especial relleu per a les confessions religioses a mesura que el procés d’integració avançava i es feia palesa la necessitat de comptar amb una Constitució que definís, per damunt dels interessos nacionals, un marc comú per a tots els ciutadans europeus. El primer gran repte en aquest sentit va ser el procés de redacció de la Carta de Drets Fonamentals. L’Església Catòlica va tractar des de molt aviat d’influir en la seva elaboració. A mitjans de 1999 el Papa Joan Pau II va efectuar una significativa intervenció davant del Parlament nacional de Polònia en la qual advertia a la classe política dels perills que, segons ell, aguaitaven el continent a les portes del nou mil·lenni. Va cridar a fundar una Europa Unida com una gran "Comunitat Europea de l’esperit" sobre la base dels valors morals cristians i va prevenir sobre la possibilitat que "la democràcia s’aliés amb el relativisme moral i denegués a la persona humana els seus drets bàsics. La democràcia sense valors degenera fàcilment en un totalitarisme obert o camuflat". Malgrat això, durant el temps que va durar la redacció de la Carta, el Vaticà va actuar amb una certa contenció, potser en considerar assegurat un reconeixement preeminent del cristianisme en el nou marc legal. La diplomàcia vaticana aviat es va adonar que la seva arrogància no havia tingut un bon encaix amb el tarannà de l’Europa democràtica.

L’aprovació durant la cimera de Niça de la Carta de Drets Fonamentals sense cap referència explícita a la religió ni al cristianisme en el Preàmbul, malgrat no tenir efectes vinculants, va significar un triomf del laïcisme europeu i de l’esforç per aconseguir la plena igualtat de tots els ciutadans. Aquest esdeveniment va suposar un fort entrebanc per a les expectatives del Vaticà, que va prendre consciència del perill al que s’enfrontava i va optar per incrementar la seva pressió. En un missatge enviat per Joan Pau II al cardenal Antonio María Javierre una setmana després de ser aprovada la Carta, amb motiu de la commemoració del XII centenari de la coronació de Carlemany com emperador pel Papa Lleó III, podia llegir-se "l’Església ha seguit amb gran atenció les vicissituds de l’elaboració d’aquest document. Referent a això, no puc ocultar la meva desil·lusió pel fet que en el text de la Carta no es troba inserida ni tan sols una referència a Déu, el qual, a més, és la font suprema de la dignitat de la persona humana i dels seus drets fonamentals". Un mes més tard el pontífex manifestava aquesta mateixa "desil·lusió" als representants del cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu: "És cap a Europa on miren tants pobles com un model en el qual inspirar-se. Que Europa no oblidi mai les seves arrels cristianes que han fet fecund el seu humanisme!".

Una al·lusió explícita a aquestes "arrels" a la futura Constitució obriria les portes a un tractament específic del cristianisme per part de les instàncies comunitàries, establint les bases per a la concessió d’avantatges a les esglésies cristianes en detriment dels altres ciutadans europeus, tant dels d’altres religions com dels no creients, o ateus. A més, aquesta legitimació constitucional permetria a l’Església aspirar també a privilegis en aquells estats on actualment no disposa de cap tracte especial. A l’horitzó cal preveure que l’Església Catòlica, més enllà de buscar nous acords de col·laboració amb estats concrets o amb institucions europees, alimenti l’esperança de negociar en el futur un concordat formal amb la Unió Europea que li permeti estendre a tot el seu territori moltes de las prebendes històriques que ja gaudeix en alguns dels estats membres. Aquesta possibilitat hauria de romandre en suspens fins que les condicions polítiques fossin propícies per dur a terme les negociacions, però no ha de descartar-se en absolut vistos els antecedents. No seria prudent oblidar concordats tan nefastos per a Europa com el signat entre la Santa Seu i Sèrbia el juny de 1914 que, sense menysprear altres circumstàncies històriques, va suposar una clara humiliació per a Àustria just quatre dies abans de l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, desencadenant de les hostilitats entre l’Imperi Austríac-hongarès i Sèrbia que conduirien al començament de la primera guerra mundial.

El mateix podria dir-se de les maniobres que van conduir als Pactes laterans entre la Santa Seu i la Itàlia feixista de Mussolini, que van permetre a l’Església recuperar la sobirania sobre el territori de la Ciutat del Vaticà; o les intrigues per assolir un acord amb Alemanya durant els anys vint, que culminarien al juliol de 1933 amb el concordat signat entre l’aleshores secretari d’Estat del Vaticà Eugenio Pacelli -que anys després ocuparia el soli pontifici amb el nom de Pius XII- i el vicecanceller del III Reich Franz Von Papen, que si bé va comportar importants concessions per a l’Església Catòlica va significar la rendició al nazisme del catolicisme polític alemany i va suposar un ajut cabdal per al règim de Hitler, aïllat internacionalment fins aquell moment. Tampoc hauríem d’oblidar el paper jugat pel Concordat de 1953 amb Espanya, quan la dictadura estava més necessitada de recolzament exterior a causa del seu aïllament polític.

Però l’ambició del Vaticà per estendre la seva influència a Europa no li ha fet descuidar la importància de preservar la situació actual. L’Església és conscient que en molts estats la seva pervivència en els termes actuals seria complicada sense privilegis. L’avenç de la secularització a Europa i el desig d’amplis sectors de comptar amb un marc neutral en matèria de drets i de llibertats, com es va posar de manifest durant la redacció de la Carta, ha assolit una sòlida implantació i disposa d’una força considerable. Davant d’aquesta amenaça l’Església Catòlica ha apostat per blindar el seu estatut a cadascun dels estats membres per davant fins i tot de qualsevol expectativa de possibles nous avantatges. Al capdavall, va ser el mateix Pius XII qui encunyà al 1948 la idea de cristianisme com a "herència cultural comuna", com a recurs per garantir el paper preeminent de l’Església davant la perspectiva incerta d’una Comunitat Europea incipient.

La iniciativa del Praesidium de la Convenció europea d’incloure a la seva proposta de Constitució un article, no previst a l’Avantprojecte, que integra l’enunciat de la Declaració número 11 sobre l’estatut de les esglésies i de les organitzacions no confessionals, annexa al Tractat d’Amsterdam de 1997, que salvaguarda l’estatut nacional de les comunitats religioses, respon fidelment a aquests plantejaments. El resultat és l’actual projecte d’article 51, que diu: "Estatut de les esglésies i de les organitzacions no confessionals. 1. La Unió respecta i no prejutja l’estatut reconegut, en virtut del Dret nacional, a les esglésies i les associacions o comunitats religioses als Estats membres. 2. La Unió respecta tanmateix l’estatut de les organitzacions filosòfiques i no confessionals. 3. La Unió mantindrà un diàleg obert, transparent i regular amb aquestes esglésies i organitzacions, en reconeixement de la seva identitat i de la seva contribució específica." L’addició del tercer apartat, anàleg al proposat al projecte d’article 46 de la Constitució per a les associacions representatives de la societat civil, respon al desig de garantir un diàleg específic de les esglésies amb les institucions.

Es van presentar 35 esmenes al projecte d’article 51, de les quals 15 en reclamaven la completa eliminació i unes altres 5 la del paràgraf tercer. Alguns dels arguments exposats són demolidors, qüestionen que una declaració no vinculant del Tractat d’Amsterdam, que quedarà sense validesa un cop s’aprovi la Constitució, s’hagi d’incloure per "sorpresa" i sense justificació aparent. Sostenen que la Carta de Drets Fonamentals -inclosa al projecte d’article 7.1- ja protegeix les llibertats de tots els ciutadans; que els projectes d’articles 1, 5 i 9 ja contemplen el respecte a les tradicions nacionals; que tractar l’estatut d’organitzacions confessionals dins del Títol VI dedicat a "la vida democràtica de la Unió" és una aberració, perquè aquestes organitzacions estan mancades d’esperit democràtic; i alerten que el paràgraf tercer de l’article 51 atorga a les esglésies un dret "il·legítim" d’intervenir en els assumptes de la Unió, quan el diàleg amb les associacions i amb la societat civil en general ja queda protegit pel projecte d’article 46. Així mateix posen en dubte que la Unió Europea hagi d’assumir competències referents als camps de la filosofia o de la teologia.

L’aprovació de l’article 51 comportaria encara un perill addicional per a la laïcitat, perquè al "respectar i no prejutjar" per igual l’estatut de les confessions i de les organitzacions no confessionals a les legislacions nacionals consolidaria "de fet" les discriminacions existents a l’actualitat -com en el cas de l’Estat Espanyol-, impedint en el futur qualsevol progrés en l’aplicació del "principi d’igualtat democràtica" recollit pel projecte d’article 44 de la Constitució. El paràgraf segon de l’article 51 deixa així les mans lliures als estats per seguir negant qualsevol reconeixement a les "organitzacions filosòfiques i no confessionals", ja que no consagra la igualtat de totes les organitzacions, sinó tan sols el respecte al seu estatut actual a cada país, sense valorar la situació de partida a cadascun d’ells.

Tal com s’ha formulat la proposta sembla evident que el veritable propòsit del projecte d’article 51 és mantenir intactes els privilegis de les comunitats religioses i deixar obert el camí per a possibles millores en les negociacions bilaterals amb cada estat. En aquest punt, la inclusió d’una referència a les suposades "arrels cristianes" d’Europa en el Preàmbul seria l’argument definitiu per acabar d’aplanar el camí als interessos de les esglésies cristianes i servir de fre a rivals potencials com l’islam, que augmenta entre la població europea lligat al fenomen de la immigració. Aquesta referència també dificultaria encara més la possible adhesió a Europa de Turquia, un Estat laic però de majoria musulmana, ajornada "sine die" des de la cimera de Copenhagen de desembre passat. Un objectiu addicional d’aquesta estratègia seria la contenció del secularisme que amenaça cada vegada més de prop l’hegemonia cristiana a la Unió. De moment, la proposta de Preàmbul presentada pel Praesidium de la Convenció conté una vaga referència a les "herències culturals, religioses i humanistes d’Europa", sense fer menció directa a cap confessió concreta.

La Constitució europea hauria d’establir les bases per acabar amb tota pretensió de privilegi que impedeixi avançar cap a una autèntica cohesió social. El projecte d’article 2 sobre els "Valors de la Unió" consagra els valors de "la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, l’Estat de Dret i el respecte als drets humans" com a fonaments de la Unió Europea. No s’aprecia que aquests valors es derivin ni conservin un deute especial amb la religió, que històricament s'ha oposat a permetre l’avenç de la llibertat i de la democràcia. Actualment 10 dels 15 països de la Unió compten amb un règim de religió d’Estat o bé mantenen en vigor concordats amb la Santa Seu molt avantatjosos per a ella. La Constitució hauria d’esdevenir el revulsiu necessari per superar aquests vestigis anacrònics de l’antic règim. Pel que fa a la Santa Seu, si es tracta d’un estat sobirà aleshores no hauria de tolerar-se la seva ingerència en els assumptes interns de la Unió Europea. Quant a l’Església Catòlica el seu tractament no hauria de diferir de l'atorgat a les organitzacions socials, incloent-hi, lògicament, les altres confessions religioses.

Pel que fa als "drets humans" la contribució de les esglésies és encara més qüestionable. Em limitaré a remarcar que la Santa Seu és una monarquia absoluta amb uns principis bàsics incompatibles amb la democràcia, que continua sense signar la majoria d’acords internacionals sobre drets humans proposats per les Nacions Unides, entre ells alguns tan significatius com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, el seu Primer Protocol i el Segon Protocol destinat a abolir la pena de mort, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de totes les Formes de Discriminació contra la Dona, i així gairebé fins a un centenar de convenis diferents…

La nostra societat no pot resignar-se a ser una simple juxtaposició de comunitats religioses o laiques, ètniques o nacionals, una simple addició de col·lectius amb interessos egoistes, sinó que ha d’aspirar a convertir-se en una entitat inclusiva de ciutadans lliures i responsables disposats a compartir un mateix destí. Això implicarà respectar les diferències, però també garantir els drets i les llibertats de tots els ciutadans i mantenir una estricta separació entre el bé comú i els interessos dels grups particulars. Europa té al seu davant una oportunitat històrica, però necessitarà de la laïcitat per assolir una autèntica cohesió social i preservar els valors que han portat als més alts nivells de progrés, justícia, pau i benestar als seus ciutadans.