Núm. 31 Tercer trimestre 2003

Editorial
A gaudir que són dos dies

Doncs no. No és veritat que tot ens ho hàgim de prendre amb un excés de seny, ni tampoc no ho és que la reflexió, la crítica i el desig d’agitació cultural i política hagin d’estar allunyats del plaer. No. Perquè, tot i que de vegades costi, l’única manera de generar energia constructiva és a partir d’una radical situació positiva. Que es tracta de ser feliços, vaja.

Vivim en una Catalunya que voldríem despujolitzar perquè no se senti tan petita. Vivim en una Catalunya una mica ensopida, entristida i mediocritzada perquè n’hi ha que han volgut oblidar una de les seves tradicions: la de les bullangues i rebomboris, la dels ateneus obrers i les festes republicanes, la de l’alegria marinera de la Barceloneta (i no és que no estiguin prou bé els ametllers de Sarrià... però, és clar...) Vivim en un país que han volgut disminuir tant com han pogut en les seves expectatives socials i intel·lectuals, que han somiat de pa sucat amb oli i per això n’han fet ensucrament televisiu. I que és molt més plural i ric del que s’imaginen. Vivim en una societat en què moltíssims no tenen més remei que oblidar-se de tot el que no sigui la preocupació per la precarietat laboral i pel preu de la hipoteca... en la que molta gent jove no pot ni atrevir-se a pensar en com assolir aquestes dues menes de preocupacions. I, per si faltava poc, l’autoritarisme prepotent, la indecència especuladora i el repartiment del poder real entre els oligopolis de l’aznarisme, amb les mentides sobre unes armes que eren mentida, mentre que els morts sí que han estat veritat... Doncs, no. Malgrat tot, encara hi som, volem viure i fer-ho tan bé com poguem. Ens atrotinen una mica l’ànima, volen desmoralitzar-nos, però no aconseguiran que renunciem als plaers del cos, que és el que voldrien, per fer-nos perdre l’esma i la capacitat de raonar. Doncs, no. Donem al cos allò que les velles morals del dolor no li reconeixen.

A gaudir, que són dos dies... i de vegades els passes plovent.