Núm. 33 Primer trimestre 2004

Gabriel Alomar, el precursor desconegut
Vicenç Molina, Professor d’Ètica Empresarial

Quan Joan Maragall va intentar oposar-se públicament a la condemna a mort de Francesc Ferrer i Guàrdia, després dels fets de la Setmana Tràgica de juliol de 1909, Enric Prat de la Riba, cap de la Lliga Regionalista, president de la Diputació i director de La Veu de Catalunya, li va impedir publicar La ciutat del perdó en aquest diari, l’òrgan més prestigiós i difós de la burgesia conservadora catalana. Però un altre home de lletres i intel·lectual políticament compromès, en Gabriel Alomar, sí va poder fer-ho a les pàgines de La Campana de Gràcia, un dels portaveus del republicanisme catalanista popular.

I això que Gabriel Alomar poc havia viscut les circumstàncies prèvies a aquells dies, per tal com havia estat a Madrid, fent oposicions a càtedra d’institut que, de moment, va suspendre...

A més de ser considerat catalanista (tot i ser mallorquí) i d’esquerres, el tribunal que el va rebutjar després que ell considerés haver tingut molta sort amb el tema que li havia tocat —Carducci i D’Annunzio—, va comentar d’ell: "¡Tiene vasta cultura, pero vaya unas ideas peregrinas!" ...

Gabriel Alomar s’havia destacat, des de ben jove, per defensar un humanisme complet que, tant en els aspectes polítics i socials com en els més filosòfics i espirituals, considerava la vida com el bé a tractar amb absoluta dignitat, amb una visió còsmica que potser avui consideraríem un tant orientalitzant, oposant-se a tota mena de violència. Era, per tant, un ferm publicista contrari a

l’existència de la pena de mort, en tots els casos, quan això no era gens habitual ni massa admès pel sentiment popular, i un constant crític implacable de qualsevol ús del terror com a mètode d’acció. Va aixecar la veu, a més del cas Ferrer, quan van ser assassinats Francesc Layret —amic i col·laborador polític seu—, Salvador Seguí —el noi del sucre— o el tinent Castillo (just abans de l’esclat de la guerra civil). Els seus textos més combatius es van incloure en l’assaig que té per títol, justament, La pena de mort, presentat com a ponència en el Congrés de la Llibertat de 1912.

Havia nascut a Mallorca el 7 d’octubre de 1873 i la seva infantesa va estar marcada per la mort de la mare i els trasllats del pare fora de l’illa, per motius professionals —era oficial administratiu de l’exèrcit— així com per la inquietud literària i l’esperit crític que se li van desvetllar a l’Institut de Palma on va fer el batxillerat i on anys més tard seria professor.

A Barcelona es matricula a Dret i a Filosofia i Lletres el 1888 (s’estudiava més de pressa —els pocs que ho podien fer— i l’ensenyament mitjà durava menys!), però la mort de son pare el va fer seguir com alumne lliure tan sols els estudis de Lletres, deixant els de Dret i començant ben aviat a col·laborar en la premsa de banda i banda del mar. A Mallorca escriu a La Almudaina, El Ideal, El Obrero Balear, El Felanigense, Almanac de les Lletres, i, ja en temps de la República, a El Día. En el cas de Barcelona la seva feina periodística es desenvolupa, fonamentalment, a El Poble Català, diari que el dóna a conèixer en l’ambient de l’esquerra catalana de l’època i en el que va col·laborar-hi més temps, fent servir, de vegades, el pseudònim de "Fòsfor". Però va escriure, també, a Catalònia, L’Esquella de la Torratxa, Revista Jurídica de Catalunya i, fins i tot, La Veu de Catalunya, i als diaris de Madrid El Imparcial i El Liberal, ambdós considerats més o menys progressistes.

De 1901 a 1909 va ser professor auxiliar de l’Institut de Mallorca, on havia estudiat, i, després del primer "fracàs", va obtenir la càtedra de l’Institut de Gijón el 1911, aconseguint el trasllat a Figueres l’any següent. Havia obtingut prèviament un cert reconeixement literari per la publicació del seu text El Futurisme, el 1905, que recull una conferència seva de l’any anterior, en el que exposa un concepte de creació artística i literària avantguardista, empeltat d’un cert romanticisme i amb una càrrega d’innovació i individualisme modernitzador, quatre anys abans de la publicació del molt més famós Manifest Futurista de Marinetti. Fins al 1919 alterna la càtedra amb la vida política i cultural barcelonina, col·laborant, amb Marcel·lí Domingo i Francesc Layret, a la fundació del Bloc Republicà Autonomista i, amb els mateixos més Lluís Companys, a la del Partit Republicà Català, el 1917. Escollit diputat per Barcelona el 1919, va ser durament atacat pels sectors més conservadors de la societat mallorquina, fortament impregnats d’un ruralisme decadent i clerical que va prou més enllà del tòpic literari i contra el qual Gabriel Alomar havia oposat un ideal estètic ciutadà, modern i regeneracionista que tenia punts evidents de contacte amb el modernisme català però anticipava ja la idea urbana i civilista de la generació noucentista següent. Alomar no havia tingut massa manies mai a denunciar aquell caràcter tancat i caciquil d’un cert regionalisme mallorquinista, al qual ell hi oposava l’esperit d’un catalanisme obert, europeista, segurament afrancesat i completament imbuït dels valors d’una ètica civil progressista que —ja a la primera dècada del segle XX!— identificava amb una certa Barcelona liberal i obrera. Però ningú no resta exempt de dèries espirituals que esdevenen, també, personals... Per això es va oposar, com a diputat, a la subvenció estatal al Diccionari del canonge Alcover, personatge clarament identificat amb l’integrisme més carca, amb la sorpresa dels qui veien en Gabriel Alomar un dels exponents de la cultura catalana de les Illes Balears i malgrat la validesa lingüística de l’obra. És clar que això no quedaria així... Perquè l’any següent, el mateix canonge Alcover va aconseguir prou suport contra la idea de la Diputació d’encarregar a Gabriel Alomar una Història de Mallorca, projecte que, òbviament, no va poder ser dut a terme.

Aquell 1920 va poder aconseguir el trasllat a l’Institut de Mallorca, on faria classes de llatí i de literatura, establint una bona relació personal amb un alumne, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, posteriorment poeta de considerable abast i del qual va prologar la Imitació del foc l’any 1938. El mateix Alomar era també un poeta reconegut —tot i que la seva obra no té l’interès de la del seu antic alumne— amb una actitud que combinava un cert classicisme formal amb una opció entre romàntica i simbolista. La seva poesia es reuneix en La columna de foc, del 1911, prologada per Santiago Rusiñol. En castellà va publicar diferents assajos literaris com Verba, del 1919, amb un pròleg d’Azorín i reflexions polítiques i filosòfiques com La guerra a través de un alma, El frente espiritual, La formación de sí mismo i La política idealista.

Políticament continuava treballant per la modernització de l’esquerra catalana, amb una visió prou avançada i, de ben segur, vinculada al seu plantejament futurista: "Jo em demano si és possible, avui, la constitució d’un nou partit en la política de Catalunya. Responc: un partit no s’improvisa. Jo crec que el partit nou, en cas de néixer, ha de ser un catalanisme obrer, un catalanisme de tercer moment, completant l’escala de catalanismes que comença en el catalanisme dels rics, o de la Lliga, i segueix en el de les classes mitges o nacionalisme... Jo veig el catalanisme com una de les mil aspiracions de llibertat que falta per implantar a Espanya; però no ja com l’única d’elles." És per això que havia publicat, també, Catalanisme socialista, un recull d’assajos i conferències polítiques, i que el trobem, pocs mesos abans de la dictadura de Primo de Rivera, en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya, amb Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, partit del qual el mateix Gabriel Alomar va ser escollit president. Al llarg d’aquella època augmentaria el seu prestigi, bàsicament per les seves col·laboracions en la premsa liberal de Madrid, al mateix temps que el seu aïllament a Mallorca, on era quan es va proclamar la República. Va ser escollit diputat en les eleccions legislatives de juny de l’any 1931, per Barcelona —per la Unió Socialista de Catalunya, coaligada amb l’Esquerra— i per Mallorca —per la Conjunció Federal-Socialista—, renunciant a l’acta de Barcelona i sent diputat per l’illa (evidentment, el sistema permetia presentar-se un mateix candidat en més d’una circumscripció, però no podia obtenir-se més d’una representació). Va intervenir en les Corts Constituents de la República, presidint la Comissió Permanent d’Instrucció Pública. En aquesta etapa ens trobem amb una aparent paradoxa alomariana: la seva completa oposició a un projecte d’Estatut d’autonomia de Mallorca... perquè ell defensava l’absoluta catalanitat de les Illes i la seva integració en el marc de l’Estatut de Catalunya, i perquè, probablement, no li feia massa gràcia la possibilitat que la futura autonomia pogués ser governada per les teranyines clientelars i caciquils de la dreta rural mallorquina. Per contra, ell preferia l’annexió al cosmopolitisme d’una Catalunya-ciutat... Una altra visió idealista, segurament, però molt anticipadora del futur.

Entre 1932 i 1934 fou nomenat ambaixador a Roma i professor de la nova Universitat Autònoma de Barcelona, però va optar per reincorporar-se a l’ensenyament secundari i tornar a l’Institut de Mallorca, després de fer un viatge a Itàlia l’any 1935, pensionat per la Junta per a l’Ampliació d’Estudis.

Molt poc temps després esclata la guerra civil i Gabriel Alomar, que en aquell moment era a Madrid, veu com s’enfonsen els seus somnis de civilitat democràtica, il·lustrada i pacífica. Algun d’aquests ideals, més de caràcter que no pas de convenciment, li impedeixen seguir el procés de la Unió Socialista cap a la fusió amb forces d’origen comunista i opta, malgrat que no pot reagrupar la seva família, que era a Mallorca, per anar-se’n —amb un fill i la dona d’aquest— a Egipte com a ministre plenipotenciari de la República, el juliol de 1937. Evidentment, perd el càrrec en acabar la guerra i no té més oportunitat que la de continuar a El Caire, fent classes de literatura a la Universitat de Gizeh i escrivint a Le Journal d’Égypte, diari en el que va signar amb el pseudònim Albert de Beaurocher, que els estudiosos interpreten com un gest d’irrevocable enyorança envers l’illa de Mallorca (el perfil de les roques en la llunyania...). Gabriel Alomar s’extingeix, molt cansat tant físicament com espiritualment, com un personatge de l’Alexandria de Kavafis, el 7 d’agost de 1941, ferotgement colpit per les conseqüències de la guerra d’Espanya i per la present guerra mundial. Un monument en record de Ferrer i Guàrdia, causalment, no pas casualment, projecta ombra sobre la seva tomba egípcia. És hora de recordar el seu somni, que, curiosament, és tan barceloní...