Núm. 33 Primer trimestre 2004

Oriol Illa, president d’Acció Escolta de Catalunya
Jordi Serrano. Gemma Martín. Espai de Llibertat

Oriol Illa ha estat president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (2001-2003). Cofundador d’Avalot i militant d’ERC, és llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB. Va participar activament al Moviment per la Pau, antiga Associació d’Objectors de Consciència.

— Què és Acció Escolta de Catalunya?
— Acció Escolta de Catalunya constitueix una proposta d’educació en la llibertat des de l’Escoltisme; una escola de ciutadans actius, democràtica, oberta, progressista i catalana. Vol contribuir a la formació de ciutadans lliures i compromesos disposats a transformar la societat i construir un món millor i més just.

— Què representa Acció Escolta en el panorama català?
— Més de 100 infants i joves, al voltant de 300 caps i responsables associatius i 15 agrupaments, ubicats, sobretot, a la ciutat de Barcelona i a la primera corona, és a dir, l’àrea metropolitana. És una entitat petita, però que abasta tot el ventall d’edats en tots els agrupaments, des dels castors, que tenen 6 anys, fins als ròvers —el clan— que poden arribar fins els 20. D’altra banda, Acció Escolta és una entitat molt jove que volem que, així com diem que l’Escoltisme és un reflex de la societat, s’adapti també als canvis que s’hi produeixen. En el 1r Congrés que hem fet a Vilanova i la Geltrú s’ha tancat una etapa de fusió entre dues entitats, cadascuna amb la seva personalitat (Germanor Escolta de Catalunya i Scouts de Catalunya), i s’ha adoptat un discurs molt més renovat. Això vol dir replantejar el projecte educatiu, el rol que juga l’Escoltisme avui a la societat, i quina és la proposta metodològica. I el Congrés ha suposat una revolució interna bastant important en l’Escoltisme català, perquè Acció Escolta presenta una proposta de renovació ideològica, i per això ens hem de definir com a progressistes o no, com entenem el fet espiritual, si som confessionals o laics, quina proposta fem a la societat: si té sentit que infants i joves facin servei a la societat o parlem de transformació social.

— Com valores el resultat del Congrés en el que has estat escollit president?
— Tenia un cert neguit, pel fet que plantejàvem i sotmetiem a debat elements que han estat molt claus en el moviment escolta, però crec que hi ha hagut una resposta molt bona, amb molt debat, il·lusió, amb més unió de la que ens esperàvem. N’hem sortit molt reforçats: ara tenim un projecte educatiu que abans no teníem configurat del tot, amb unes ponències aprovades, amb una manera renovada d’entendre l’Escoltisme, i amb ganes de créixer, d’arriscar com a entitat. N’estic molt satisfet, perquè s’ha vist que l’associació i els agrupaments escoltes —que n’hi ha de prou grans, amb més de cent infants i joves en algun cas— van pel mateix camí. S’hi ha viscut un ambient formidable. Només han marxat tres agrupaments que no compartien el projecte majoritari d’Acció Escolta. I això ni s’ha d’amagar ni és negatiu, perquè vol dir que ens creiem la direcció cap a la qual tendim.

— Què ens dius de la ponència 0 del Congrés?
— Es tracta de l’apropament al Moviment Laic i Progressista —l’MLP—, perquè ens semblava que podíem compartir aquest mateix espai i adquirir el compromís d’integrar-nos-hi, tant per l’ideari com per la concepció associativa que defensa. No volem estar-ne al marge com a entitat i pensem que aquest compromís pot servir, també, per enfortir Acció Escolta i l’Escoltisme a Catalunya. És un dels temes que van generar més debat i es va concloure que la Junta rebia el mandat d’apropar-se a l’MLP i d’anar trobant-hi complicitats.

— Explica’ns una mica el programa educatiu en el que esteu treballant.
— Hem decidit renovar el programa educatiu i actualitzar-lo, obrint aquest debat i posant-lo a l’abast de cadascuna de les unitats i les branques que les agrupen. De fet, és una demanda dels caps, que es discuteix a les diferents unitats i branques. Es discuteix absolutament tot i es vol que hi pugui haver instruments útils per a l’autoformació d’infants i joves, com ara sis guies que serviran per als que, un cop acabada la seva etapa de formació, vulguin esdevenir caps. Tot això s’aprovarà el juny d’aquest any. Hi haurà unes guies de treball per a les diferents unitats, per franges d’edat (dels 6 als 20 anys), potenciant el treball en equip. Els components simbòlics escoltes ens fan més fàcil identificar això: dins el grup dels petits, els castors, per exemple, les comunitats o equips són les llúdrigues, i es tracta que els infants fan treballs amb altres i escullen ells mateixos un determinat projecte. Per als més grans, els pioners, l’empresa (en el sentit d’un objectiu) és, per exemple, un projecte d’intercanvi internacional, de reconstrucció d’un alberg,... La formació és contínua, adaptant el mètode al treball en petites comunitats i mantenint el moll de l’os escolta: la promesa —un compromís lliure i personal de l’infant o jove— i la llei —un ideari compartit.

— Com s’organitza Acció Escolta de Catalunya?
— La Junta permanent és l’organisme de direcció de l’associació. Els equips associatius són responsables de cadascun dels àmbits de la Junta —pedagògic (en què hi ha els responsables de cada branca), exterior, territorial, i de gestió— i són formats per caps. El Consell Nacional el composen els equips associatius i la Junta permanent. I els Consells d’agrupaments són la direcció de cada unitat, formats pel cap i el segon de cada agrupament. Hi ha una Assemblea un cop a l’any, a la que hi poden assistir tots els caps escoltes.

— Què és la Federació ASDE?
— Acció Escolta de Catalunya és una associació sobirana que està federada a nivell estatal amb ASDE, amb la que hi ha una coordinació orgànica. Internacionalment, les federacions escoltes reconegudes són de caràcter estatal, amb l’excepció de la Federació d’Escoltisme i Guiatge de Catalunya, de la que en formarem part en un termini breu, segons els acords internacionals. D’altra banda, la FCEG s’integra a la Federació d’Escoltisme a Espanya. El que és important és que hi hagi una entitat escolta i catalana que estigui reconeguda internacionalment, perquè l’Escoltisme català té trets diferencials i, a partir d’aquí, és imprescindible tenir relacions de caràcter internacional, sense que això impedeixi establir vincles federals.

— S’ha acusat el mètode escolta de ser molt militaritzat...
— Aquest és un tòpic que s’arrossega pels orígens de l’Escoltisme i per la percepció que el moviment és uniforme... És clar, Robert Baden-Powell, el fundador, era militar, però un militar que, havent viscut les guerres, va creure que l’Escoltisme podia servir per educar ciutadans més lliures, per tal d’evitar, justament, les guerres. Això fou a principis de segle XX, i aquest fet pot provocar que l’uniforme pugui semblar arcaic, però té a veure amb aquesta arrel. A part, l’Escoltisme és una organització mundial que aplega 30 milions de persones i lògicament, té matisos importants, la situació no és la mateixa a tot arreu. És cert que el programa educatiu pot ser diferent i no a tots els països la visió social és tan progressista com ho pot ser a Catalunya.

— La gran paradoxa, potser, és que l’Escoltisme neix de l’aplicació del lliurepensament al lleure, amb un gran encert: inventa l’educació en el lleure, de forma explícita. Ho fa, en part, a partir de la influència de la maçoneria anglesa, i això fa que el Vaticà s’hi oposi en molts països... Tot i que, després, pugui haver semblat que l’Escoltisme queia sota hegemonies confessionals...
— Totes les escoles de lliurepensament, com la maçoneria o l’Escoltisme, sempre han estat atacades per determinades formes de pensament uniformista. És comprensible que determinats corrents catòlics, conservadors o neoliberals vegin una amenaça en qualsevol mena de lliurepensament. Sempre veuran amb mals ulls qualsevol escola de formació de ciutadans lliures i d’esperit crític amb el seu entorn, i aquest és un objectiu de l’Escoltisme, ja que això amenaça determinades formes de poder de la societat. En aquest cas, l’Escoltisme, com la maçoneria, és una escola de formació d’individus lliures. Això espanta als poderosos, als autoritaris, als dogmàtics. No els convé que els nanos i els joves, futur de les nostres societats, demostrin capacitat crítica, i això és justament el que nosaltres volem fer.

— L’Escoltisme, com altres organitzacions, té els seus propis elements rituals. Quin és el paper de la llei i de la promesa escolta?
— Jo diria que més aviat són cerimònies participatives en les quals el nano agafa un compromís públic, envers la seva comunitat. Es tracta d’assumir l’ideari comú de ser solidari amb els altres, de respectar el medi, mitjançant uns lemes o fórmules que ajuden el nen en el seu procés de formació. Pot semblar, de vegades, desfasat, perquè està molt estigmatitzat qualsevol acte cerimonial i públic, però en una societat com l’actual és més necessari que mai. Quan es parla de valors el que s’està dient és que falta compromís envers la col·lectivitat i ens interessa formar ciutadans que hi estiguin implicats. També pot servir l’exemple dels representants públics quan prometen els càrrecs.

— Doncs és com l’expressió pública d’un sentiment personal que es vol fer palès als amics, a la família... Tothom fa certs tipus de rituals, als aniversaris, a les festes, als congressos dels partits quan es canten alguns himnes... Quan es renuncia a això, es deixa el cerimonial només en mans dels poderosos, com si no hi pogués haver rituals laics, amb les dificultats que això ha comportat, de vegades, en els casaments civils, per exemple, per fer-ho amb dignitat, poesia i alegria.
— D’acord. A més, em sembla que no seria bo renunciar a aquells components que et donen una identitat, per molt que el ritual pugui modificar-se i ser adaptable a la circumstància.
En aquest sentit, tenim una eina que ens identifica —que també està en discussió— que és un fulard i una camisa, no pas un uniforme, que voldria dir que tots estem uniformats i això no és així, perquè som plurals i diversos. L’objectiu no és pas uniformar, en el sentit clàssic del terme, sinó igualar, evitar les diferències econòmiques, socials. D’altra banda, és un instrument perquè l’infant o jove, amb el fulard i la camisa, s’identifiqui com a escolta. El fulard t’identifica com a agrupament, i es fa servir per jugar, i la camisa t’identifica amb l’associació, i els distintius amb el país, el moviment escolta, el teu petit grup...Això també passa en molts àmbits de la nostra vida: els advocats porten una toga, els futbolistes la seva samarreta per diferenciar-los de l’equip contrari... Els castellers, els diables, també duen aquests elements d’identificació, però no hi ha la tradició ni els tòpics que recauen sobre l’Escoltisme. Ara, això està obert: si convé canviar algun element d’identificació, substituir la camisa per un jersei, per exemple, se’n pot parlar, perquè no es tracta de cap uniformitat imposada i inamovible, sinó d’una eina. Sí que és cert que hi ha agrupaments que provenen d’una tradició més clàssica i porten més eines d’identificació, i d’altres que no en porten. Un vestit escolta, com a tal, no hi és. Pantalons iguals gairebé ja no se’n porten, ni capell o boina... Tu pots anar vestit com vulguis, perquè una cosa és la teva indumentària i una altra aquestes eines d’identificació, que ens sembla que són útils. No sempre anem amb la camisa i el fulard, de vegades no els portem. El dia que això deixi de ser útil no tindrà cap sentit portar-ne. Insisteixo que no es tracta d’uniformitat. Les colles castelleres s’identifiquen pels colors de la seva colla, i en l’Escoltisme passa el mateix. Potser sí que el veritable uniforme és el de la roba de cada dia, el de les modes "neohippies" que molts joves porten i que els fan semblar tots idèntics...

— Robert Baden-Powell ho justifica des del sentit comú, en funció de l’activitat que s’hagi de fer, però, és clar, ho fa des de la seva època...
— I per això l’uniforme és arcaic vist amb ulls d’avui, com ho seria la indumentària civil quotidiana de principis de segle...

— En la proposta escolta, l’assumpció de responsabilitats es realitza per etapes, per temps que es porta en una determinada unitat?
— No, això ha canviat. No és per veterania, ni per capacitat, sinó que els mateixos infants i joves escullen els responsables i portaveus del petit grup, és a dir, és més aviat per voluntat lliure i "popular". Infants i joves de cada equip identifiquen els qui creuen que han d’assumir responsabilitats en cada comunitat. Això fa que l’equip sigui molt més eficaç i és més democràtic perquè així aprenen a repartir-se tasques. Això és més clar i més evident a mesura que es fan grans... En aquestes comunitats s’integren tots i comparteixen l’espai, afavorint la integració de tots els infants i joves, encara que tinguin ritmes diferents de socialització. Un cap escolta és un educador, és una persona que ha acabat la seva etapa de formació per poder exercir la tasca educativa. Són com monitors: adults que porten un grup d’infants i joves. Entre caps no hi ha jerarquia. Els mateixos caps escullen la franja d’edat a la que es volen dedicar. El cap d’agrupament és el responsable i coordinador de l’entitat... Això sí que moltes vegades no s’escull, sinó que es fa per eliminació: com que requereix molta dedicació, ho és qui ho vol ser, qui té el temps i la il·lusió per dedicar-s’hi. El Consell d’agrupament és l’òrgan que governa l’agrupament, d’aquí surt el cap de l’agrupament que, lògicament, és, sovint, una de les persones amb més experiència. Tot i que el funcionament és assembleari, també hi ha adjunts d’agrupament que, sovint, ajuden a la coordinació quotidiana de l’agrupament.

— En l’associacionisme educatiu, doncs, conviuen dos mètodes, el de l’esplai i l’Escoltisme, però, en el fons, potser hi ha més semblances que diferències...
— Jo crec que no hi ha diferències importants per l’objectiu educatiu que persegueixen. A Catalunya comparteixen moltíssimes més coses que no pas allò que els pot separar: la història, la base associativa, la concepció voluntària i gratuïta de la tasca educativa, el treball en petits grups. L’única diferència és l’ús de determinats instruments i de mètode, però l’essencial és molt semblant, malgrat els tòpics.

— A part, els qui han engegat els moviments d’esplai han sorgit de l’Escoltisme...
— Per això no té massa sentit que es qüestionin mútuament. Es tracta de matisos necessaris, normals dins la diversitat de les tasques educatives. Per als profans, us asseguro que, moltes vegades, és molt difícil distingir què és una cosa i què és una altra. Si mirem el projecte educatiu d’Esplac i Acció Escolta de Catalunya no trobarem moltes diferències des del punt de vista ideològic, segurament si que les trobarem en el mètode emprat, i això ja és bo, perquè en definitiva el que volem és contribuir a l’autoformació d’infants i joves amb uns valors comuns.

— En l’article que es va publicar a l’Avui (10/01/04) us declaràveu hereus dels Jovestels de Catalunya que havien sortit del CADCI... Això és molt nou, en el nostre panorama, que algú es reclami d’aquesta tradició...
— Això és, també, fruit de la reflexió del 1r Congrés. Quan definim el nostre ideari i mirem la nostra història ens trobem amb Batista i Roca... Hi ha, en la nostra història, moltes etapes no prou explicades. L’Escoltisme neix el 1907 a Anglaterra i ens vam preguntar què passava fins que el moviment arriba al nostre país de la mà de Josep Maria Batista i Roca el 1927. Hi ha uns precedents arrelats en els moviments cívico-culturals que el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) representa a Catalunya. Així, l’any 1913 es creen dues menes d’agrupaments, de la mà del CADCI, amb una voluntat molt clara d’afirmació nacional catalana, molt arrelada en la tradició progressista dels ateneus, en el concepte de ciutadania del republicanisme. Ens sembla que això havíem de reivindicar-ho i que representa el que vol ser avui Acció Escolta de Catalunya. Encara que els Jovestels duressin poc temps...Tampoc no va durar gaire la República catalana, i no per això en renunciarem a defensar el que va suposar... L’Escoltisme que nosaltres representem vol sentir-se, també, part d’aquesta aventura que van ser els Jovestels de Catalunya.

— A tu, personalment, què t’ha aportat l’Escoltisme?
— És la meva experiència associativa més important. I a mesura que passa el temps, te n’adones que ho és més. Jo recordo que el meu cap d’agrupament em va dir una vegada una d’aquelles coses de les que te’n recordes sempre: escolta per un dia, escolta per sempre... El sentit és que l’escolta no acaba la seva tasca quan s’acaba l’etapa formativa, sinó que s’ha de traslladar allò que s’ha après. És aquest el sentit de l’Escoltisme: ensenyar allò que tu has après.

— Què esperes d’aquest procés d’apropament d’Acció Escolta de Catalunya a l’MLP?
— Personalment hi estic molt il·lusionat. Em sembla que l’MLP representa perfectament el que és el teixit associatiu a Catalunya. D’alguna manera, apropar-se a l’MLP dóna validesa a tot allò que s’ha estat discutint, i això és més clar i més fàcil després del 1r Congrés. Ser part de l’MLP dóna més sentit a tot allò que proposem: es tracta de fer les coses sabent perquè les fem, dins un teixit més ampli i en relació amb tot un conjunt de praxis ideològiques i educatives. Tinc l’esperança que, d’aquí a poc temps, Acció Escolta de Catalunya serà una peça activa a l’MLP.

— Quin consell donaries a la gent jove que fa esplai o que fa Escoltisme?
— Més que un consell, una demanda: que continuïn i que insisteixein en la tasca transformadora i educativa, perquè crec que és una de les potes fonamentals de la cohesió de les nostres societats. Cal una mica de paciència, perquè la tasca que es fa és importantíssima, per molt que es qüestioni, per interès, el fet educatiu. Qui dóna sentit a aquesta tasca, qui la fa possible, qui la vertebra, no és l’Administració, ni l’escola, ni les grans federacions, són els monitors i els caps escoltes.