Núm. 33 Primer trimestre 2004

Ser mujer en el Opus Dei
Isabel de Armas, Foca, Madrid, 2002.

Isabel de Armas, periodista en actiu, explica ara, en forma de cartes a una jove de divuit anys que s’interessa per l’Opus Dei, la seva experiència de nou anys de militància en aquesta organització de l’Església Catòlica Romana, entre 1966 i 1974. L’interès d’aquest llibre rau en diversos factors: la distància intel·lectual i afectiva que dóna el temps transcorregut, les conviccions cristianes de l’autora i la seva adscripció "de base" a la institució en la que no va ocupar càrrecs rellevants, així com el fet de centrar-se en la part femenina de l’Opus Dei, notòriament desconeguda. Isabel de Armas subtitula el treball com "tiempo de recordar" i, en efecte, se submergeix en una època del país i de la seva trajectòria vital força diferents a l’actual. A diferència d’altres obres més superficials i anecdòtiques, el conjunt de "enormes minucias", en paraules de l’autora, que són explicades críticament, posen de relleu que el mètode opusdeístic es basa en la completa destrucció de la personalitat, en la supressió de l’autonomia moral i en la subjecció completa a l’autoritat dels superiors. Existeix un doble llenguatge sempre en allò que diu l’Opus Dei: la llibertat, la veritat, la religió, la "santa coacció", el suposat pluralisme... són sempre valors subordinats a l’obediència a una estructura plenament jerarquitzada, en la que ja no impera la violència física dels monestirs sinó la brutal anihilació de l’esperit. L’Opus Dei, calvinista en reconèixer en la "recompensa econòmica" un signe d’elecció divina, és radicalment anti-luterà [i, per tant, antimodern] quan condemna, sobretot, el lliure examen.

L’obra d’Isabel de Armas, oportuna en un país en el qual els col·legis de l’Opus Dei —pedrera dels nous i joves militants— han accedit al finançament públic, ha d’ajudar al coneixement dels perills gravíssims que l’Opus Dei comporta per a l’educació en llibertat de les noves generacions, atès que persegueix per tots els mitjans la "mort" intel·lectual dels seus neòfits i la seva transformació en dòcils instruments de la maquinària burocràtico-religiosa més poderosa del món.

(JFP)

Contra el PP
Manuel Trallero, Ediciones Península, Barcelona, 2003.

Aquest és un llibre per als que estan en contra del Partit Popular: des del bodorrio de la nena fins als problemes del TGV, des de la invasió de l’illa Perejil fins a la catàstrofe del Prestige i les tones de fuel vessades, des de la guerra fins a la seva capacitat per tornar a guanyar. Aquest llibre recull les frases fetes, les estupideses sense fi, les mentides de tota mena, els improperis, les xuleries, les invencions, les escopinades que els senyors i les senyores del Partit Popular han vomitat a la societat espanyola i al món.

Cada declaració del PP, raonada amb agudesa i contundència, justifica perquè l’autor està en contra del Partit Popular.

Manuel Trallero és periodista, i columnista de La Vanguardia.

(EdL)

Las invasiones bárbaras

Denys Arcand, el director quebequès de La caída del imperio americano, torna a proposar una reflexió al voltant de la interiorització d’alguns dels valors de la cultura progre del 68. Desfet el somni de la revolució, ha arribat l’hora de mirar cap endins, de fer que l’alè de la ruptura somogui les consciències de la quotidianitat. I de fer-ho emocionalment, malgrat tots els cinismes de la bona vifda per la qual han optat els hereus d’aquell mes de maig. Un cant a l’amistat, a les velles i belles amistats capaces de continuar xerrant i estimant quan som molt a prop de la fi. Un cant a les relacions personals i un manifest poètic de la bona mort amb dignitat. Una crònica sentimental del dret a l’eutanàsia activa i a la comprensió entre persones, encara que siguin pares i fills.

(V.M.O)

Ser i tenir (Etre et avoir)

Una pel·li francesa de 2003, dirigida per Nicolas Philibert, que resulta ser un poema pedagògic (sense pensar en Makarenko necessàriament). No hi ha més senzillesa possible, ni més renúncia a la transmissió de missatges especials, que rodar un documental (cinéma-verité) al voltant de les vivències de les persones que conviuen en una escola unitària d’una zona rural del centre de França (l’Auvergne). No hi ha res més que el transcurs del temps que comparteixen el mestre (Georges López, fill de l’emigració espanyola) i els seus alumnes, de diverses edats —fins que poden anar a la secundària. El pas del temps, la mirada permanent en els ulls dels altres, l’intercanvi, l’aprenentatge, el compromís, el desig de contribuir al creixement personal, la possibilitat de comprendre’s, el ritme pausat de les coses que es fan de la millor manera possible sense que es mengin el món interior de les persones que les fan... Ah! I els recursos dels quals disposa, malgrat la feina que comporta el fet de tenir nanos de diferents edats i cursos barrejats,, aquesta escola, digna hereva de la millor tradició pedagògica de l’ensenyament públic republicà. I és que, en això, també el cinema i l’escola són diferents. És un bon cop d’ull, bonhomiós i molt proper, a una altra de les realitats del fet (de l’art?) d’educar.

(V.M.O)