Núm. 34 Segon trimestre 2004

Por
Xavier Bretones, llicenciat en Psicologia

Por! I quina por que fa la pròpia paraula per ella mateixa quan és dita. Si no, feu la prova, i digueu en veu alta: POR!. I si, tot i així, no ho acabeu de veure clar, acosteu-vos per darrera a la vostra parella estimada i, gairebé a cau d’orella, digueu la maleïda paraula: POR. Això sí, retireu-vos ràpidament. No fos cas que la reacció defensiva, de la vostra parella, resultat de la por provocada per la paraula pronunciada pels vostres llavis, es giri en contra vostra d’una forma indefinida, descontrolada i difícil de predir. Per això, es recomana anar amb compte no fos cas que la resposta nervioso-muscular innata, present en qualsevol membre de l’espècie animal (no cal que sigui racional, perquè aquí la raó no hi fa res), se us torni en contra, podent sortir-ne mal parats.

O sigui, la por és la cara i la creu d’una mateixa moneda. Dit ras i curt, la por ens salva la vida, i la por ens l’amarga. Sense aquesta sensació, la nostra esperança de vida baixaria moltíssim, tant que potser fins i tot no existiríem. Perquè el mecanisme de la por és un mecanisme defensiu, d’autoprotecció. És aquell mecanisme que ens fa aturar-nos, anar en compte, callar, posar uns estalvis sobre la taula després de treure l’olla del foc... tot per evitar desgràcies sobre l’entorn, però especialment sobre nosaltres mateixos. És un dels mecanismes de supervivència dels que disposem. No és l’únic. S’aconsella i es recomana que els nostres mecanismes de defensa (sempre primaris i molt sovint automàtics) vagin ben acompanyats pel coneixement, la raó i, si voleu, la raó de causa. Atès que la por és un mecanisme nerviós que s’activa després d’un determinat estímul, el qual porta associat una determinada reacció, sense passar per les anomenades estructures superiors del sistema nerviós, allà on resideix la capacitat de consciència superior sobre un mateix i allò que l’envolta, i sobretot, allà on se situa el centre de control de la nostra estimada Raó o capacitat de raciocini.

Però per no confondre, aclarirem que la por no és la reacció a l’estímul sinó que la por és el que origina la resposta, la por és un mecanisme del propi sistema nerviós que li diu al centre responsable de les nostres funcions superiors, el discerniment, la cultura, l’associació d’idees o, com diem més amunt, la raó, que, aquest tema, per motius de seguretat, a aquesta qüestió no li toca, i per tant, s’activa un sistema d’emergència d’autoprotecció que consumeix molta energia interior i provoca una gran angoixa, tanta que estar-ne sotmesos durant llargs períodes pot derivar en estrès o depressió. Aquest sistema d’emergència actua provocant-nos una resposta d’evitació o fugida en uns casos, o d’immobilització en altres. Si evitem la por és senyal que tenim un coneixement del que ens espera: si faig això passarà allò que no m’agrada o no desitjo, ni per a mi ni per a ningú, per tant no ho faig i me’n vaig a una altra cosa. Si fugim és que hem fet tard i l'única solució és allunyar-nos tant com sigui possible del que ens amenaça. I si ens quedem immòbils és perquè la por és tan gran, que el nostre sistema nerviós central i no central queda col·lapsat de tal manera que no troba cap sortida viable a la situació, cada centre de control autònom dicta la seva resposta, que es contradiu i compensa amb la d’un altre centre, amb el que el resultat no és cap altre que el de la criofixació, quedar glaçat de por, immòbil, esperant que allò que ens passa sigui només un mal son, o que misteriosament ens tornem invisibles, o acabem assumint la situació, normalitzant el que passa fruit d’una altra sensació anomenada indefensió (no tenir o creure no tenir habilitats i/o recursos per canviar la situació).

Així, doncs, la por es manifesta de moltes maneres i també responem de diferents maneres. Per això, és important saber com funciona mínimament el seu mecanisme per poder dominar-la o acabar amb l’arrel del problema, i saber discernir entre si quelcom ens fa por objectiva, o sigui per una qüestió externa a nosaltres, o és una por subjectiva fruit de la pròpia interpretació com a persones del que ens envolta.

És important i útil conèixer com funciona la por perquè també es propaga i s’encomana. I si jo tinc por, i te la transmeto, tu tens por, i així successivament , amb l’ell té por, nosaltres tenim por, vosaltres teniu por, ells tenen por, i d’aquesta manera tenim por.