 |
| Núm. 34 Segon
trimestre 2004 |
|
|
|
Editorial
Doncs sí que sabíem qui érem!
El 15 de febrer de 2003 vam sortir al carrer, vam ocupar pacíficament
moltes ciutats Barcelona, sobretot per manifestar la
nostra oposició a una guerra injusta, il·legítima
i pensada en contra de la gran majoria de lopinió pública,
però, això sí, ben orquestrada amb els cops
de cap del senyor Piqué davant den Bush. Daquelles
mobilitzacions se nha mantingut una memòria viva en
la dinàmica de les reivindicacions socials i de les alternatives
polítiques a lautoritarisme oligàrquic del PP.
I alguns es pensaven que allò ja era aigua passada. Però
és que allò no anava sol. Veníem de lús
autàrquic i autista duna majoria parlamentària
ultraconservadora, lliurada als interessos dels sectors més
reaccionaris de la gran empresa financera i de la Conferència
episcopal. Veníem de Gescartera, del repartiment del poder
entre els amics de lAznar en grans empreses com Telefònica,
Ibèria, Endesa, Argentària, Repsol... Veníem
de la LOCE i de la reinstauració de la religió obligatòria,
de Perejil, de la repressió contra la joventut, contra la
immigració, contra el pensament, contra la cultura. Veníem
de lespeculació immobiliària i la precarietat
laboral. Veníem de lofensiva irresponsable contra el
govern de Catalunya. Veníem de linsult com a únic
argument i de locupació dels mitjans de comunicació.
Veníem de lofec, el cansament i el fàstic. I
havíem mantingut aquella memòria, just quan sintentava
tornar a enganyar i a manipular lopinió pública
jugant amb la mort de cent noranta-un innocents assassinats a Madrid.
Laznarisme posava en perill la democràcia. I nosaltres
tenim memòria. El 14 de març els hem fotut al carrer.
Havia valgut la pena mobilitzar-se. Aquesta ha estat la clau de
la revolta democràtica contra el PP. Valdrà la pena
col·laborar a construir una democràcia més jove,
més viva, més valenta. I per fer-ho cal atrevir-se,
sempre, a no perdre la memòria.
|
 |