Núm. 35 Tercer trimestre 2004

Homenatge als lluitadors antifeixistes

Paranimf de la Universitat de Barcelona, 11 de maig de 2004

Joan-Francesc Pont, catedràtic de Dret Financer i Tributari (UB)

La Universitat de Barcelona, com a resultat de la iniciativa i el compromís personal del rector Joan Tugores (veure Espai de Llibertat 34), en complir-se el XXVè aniversari de la Constitució va voler commemorar aquest fet amb una lliçó de Felipe González i un homenatge a Jordi Solé Tura, presentat per Miquel Roca. Però, al mateix temps, va honorar en un acte emotiu i solemne els lluitadors antifeixistes, simbolitzats en els sobrevivents catalans dels camps de concentració nazis. La nit anterior, una làpida que esmentava el general Franco a l’edifici històric va ser substituïda per una altra que proclama l’honor i la glòria dels combatents per la llibertat. Aquest és el text de la presentació de l’acte, a càrrec de Joan-Francesc Pont, delegat del rector de la UB per a relacions amb la societat.

Amb la solemnitat pròpia de la Universitat de Barcelona rebrem d’aquí a uns moments, moralment, vint-i-vuit dels nostres conciutadans, en realitat, vuit en la seva representació, que van patir confinament als camps de concentració nazis desprès d’haver hagut d’abandonar el seu país on havien defensat la causa republicana. I durant l’acte segur que en algun moment ens posarem dempeus per demostrar-los-hi el nostre respecte, la nostra admiració i el nostre homenatge. Ens posarem dempeus, també, com un símbol de reconeixement del que ells van patir perquè nosaltres no haguéssim de romandre de genolls. La llibertat que gaudim avui no és gratuïta, no és un regal ni fruit de l’atzar, està —certament— construïda sobre l’art polític d’una societat madura, però troba les seves arrels —i sense arrels els arbres es moren— en el combat de molts herois anònims contra la barbàrie i contra els enemics de la humanitat.

Potser us costarà de creure, però aquest mateix paranimf —un temple consagrat a la llibertat laica de la ciència— va ser profanat un dia pels signes del nazisme transformat en senyor d’Europa. Va ser escenari de la dominació franquista sobre les consciències i encara no ha pogut alliberar-se del tot d’algun signe de l’aliança ignominiosa entre el poder totalitari i la religió imposat per un rector feixista, el professor Luño Peña. Mostra de la lenta transició des del feixisme vers la llibertat política i la llibertat de consciència, no ha recuperat encara el Paranimf la seva plenitud laica que en la tradició liberal requereix que ocupi el capdamunt de la representació política de la societat organitzada. Anit, però, el Rector de la UB va fer esborrar una làpida que al vestíbul d’aquest edifici esmentava el dictador Franco i la va fer substituir per una altra que honora els lluitadors per la llibertat, i que porta, precisament, la data d’avui. Perquè l’acte d’avui és, d’alguna manera, una purificació, una reparació històrica, una mirada introspectiva dels membres de la Universitat envers les grandeses i les misèries de la vida humana i, sobretot, és un homenatge a 28 persones bones, prenyat del reconeixement del seu valor i de la necessitat de demanar perdó. Perdó, per l’amnèsia col·lectiva d’un país que vol gaudir del present bo i obviant el reconeixement que aquest no seria possible sense els sacrificis del passat. Perdó, per l’oblit i l’abandonament dels combatents antifeixistes que haurien d’haver gaudit des del primer dia de recuperació de les llibertats d’un estatut social i econòmic garantit pels poders públics. Perdó, per la solitud en la que molt sovint han hagut de sentir-se els antics internats de Mauthausen i dels altres camps davant la incomprensió dels seus conciutadans.

Contra tots aquests greuges, els sobrevivents dels camps han compromès la seva vida en explicar a les noves generacions els horrors del nazisme, en colpejar les nostres consciències adormides amb el record de com l’home ha estat un llop per a l’home.

No eren els camps de concentració d’una guerra normal —si és que l’internament i la violència poden algun cop ser normals— sinó que eren llocs en els que regnava la mort —aquesta olor penetrant i inesborrable de la que escriu Jorge Semprún—, llocs per a l’extermini de la raça humana, per a la consumació de la més gran atrocitat de la nostra Història, que coneixerem sempre com l’Holocaust. La visita a un d’aquells camps hauria d’estar entre els deures cívics de tots els joves ciutadans al menys un cop a la vida. No tenen raó els que demanen l’oblit, l’oblit és una forma de complicitat. L’acte d’avui vol contribuir, precisament, a fer impossible l’oblit.

Perdó hem de demanar també perquè hem trigat massa. Els vint-i-vuit conciutadans que avui homenatgem són només representats per vuit dels seus companys; els altres no han pogut, per edat o malaltia, ser-hi presents. Però, en realitat, hi són, els tenim al cor i rebran cadascun d’ells la medalla de la Universitat de Barcelona.

Quan acollim amb un gran respecte a cadascuna de les persones que avui han respost la crida de l’alma mater i sentim el relat de la seva trajectòria se’ns hauria d’encongir el cor davant el testimoni de grandesa humana que representa el compromís antifeixista que van convertir en la seva raó de viure. En tenir el privilegi d’abraçar-los, tots els homes i dones de bé, amb independència de les nostres opcions polítiques, serem per uns moments —en l’expressió reiterada mil-i-un cops per Jorge Semprún— rojos españoles i enllaçarem de forma directa la convivència harmònica d’avui amb la lluita contra el feixisme arreu d’Europa durant els anys trenta i quaranta, no finalitzada fins tres dècades després a les dictadures mediterrànies.

La ploma àgil de Jorge Semprún, l’orador convidat d’aquest vespre, qui ha fet un esforç terrible per ser-hi present i qui ho ha fet com compliment d’un imperatiu ètic, prové del seu propi sofriment a Buchenwald, constitueix una de les més imprescindibles contribucions a l’educació política de les noves generacions, perquè la bellesa estètica de la seva literatura convertirà en etern el missatge sagrat que cadascun dels sobrevivents ha jurat transmetre: el camps van existir, els morts van existir i van caure per causa dels seus botxins, els camps no han de tornar a existir i això només pot garantir-ho la pervivència d’una constant tensió antifeixista.

Amb Norberto Bobbio hem de reafirmar-nos que el primer enemic d’un demòcrata és el feixisme. Que n’hi ha d’altres, és cert, amb relació als quals hem d’estar amatents, però que el pitjor perill és el feixisme. És el feixisme el que va anorrear l’esperit liberal d’una Europa bressol de la revolució democràtica, el que va destruir la República i amb ella l’autonomia de Catalunya i els millors professors i estudiants d’aquesta Universitat de Barcelona.

L’acte d’aquest vespre és el reconeixement d’un deute, malgrat que no pot arribar a ser el seu pagament. Mai no podrem complir plenament la prestació de gratitud contreta amb els nostres conciutadans.

Només ens resta continuar el combat contra el fanatisme i l’única arma que existeix contra aquest monstre —deia Voltaire— és la raó: l’única manera d’impedir als homes ser absurds i malvats és il·lustrar-los. Per fer execrable el fanatisme, res més bo que pintar-lo (o escriure’l, afegeixo jo, com fa Semprún, o explicar-lo a les escoles com fan els nostres homenatjats). Deia també Voltaire que només els enemics del gènere humà poden dir "Il·lustreu massa els homes, insistiu massa en escriure la història dels seus errors", però com poden corregir-se aquells errors si no és mostrant-los?

L’acte d’avui, senyor Rector, amigues i amics, és el compliment d’un deure individual, de cadascun de nosaltres, i collectiu, de la institució que ens acull. És l’expressió de fraternitat envers els qui ens van ensenyar el significat de la fraternitat. És també la promesa de ser fidels als nostres conciutadans que ara seran cridats pel seu nom. Com diu la nova inscripció del vestíbul, honor i glòria a ells!