Núm. 35 Tercer trimestre 2004

Editorial
Ja en som set i anem a més...

La gent d’aquesta casa —i d’aquestes cases— hem suat una mica, també, per ser crítics amb nosaltres mateixos i amb les nostres pròpies opcions. Per ser crítics en la mesura en la que som —aspirem a ser— capaços d’observar amb interès la realitat i de treure’n una certa —de vegades, incerta— capacitat de consciència activa, per tal de contribuir a transformar-la. Perquè una realitat que es desconeix, no pot pas ser transformada.

I ara, els del Moviment Laic i Progressista, conjuntament amb altres sectors del que podríem anomenar els corrents de l’humanisme progressista (..."amb tots los bons qui em trob en companyia...!", com cantava en Raimon), ens trobem amb la necessitat d’enfrontar, amb claredat, nitidesa i contundència, alguns reptes de futur. Hem d’estudiar, per tant.

Començant per la feina d’enfortiment de les nostres eines d’intervenció crítica en la societat. I això vol dir aprofundir en la formació d’educadors en el temps lliure, en la gestió d’infraestructures pedagògiques, en l’anàlisi de la realitat política i de la situació de la gent jove, en la prospecció d’alternatives ecològiques, en l’exigència intel·lectual en els nostres mateixos mètodes, en el seguiment còmplice (ep!... si pot ser) d’algunes praxis governamentals —per primera vegada!— i en l’ull crític —sempre!— sobre les mateixes, enllaçant amb les noves exigències d’abast europeu i internacional. Hem de celebrar, clarament, èxits importants en el desplegament del model educatiu dels nostres esplais, en la consolidació de la Lliga per la Laïcitat —rebuda públicament a Palau pel Conseller en Cap del Govern de la Generalitat— i en la confluència amb Acció Escolta de Catalunya, que incorpora tot un altre bagatge formatiu al nostre entorn. Ja som set organitzacions, amb tres mètodes: esplai, escoltisme i casals de joves i un sol ideari conformat per mil flors, que en faran germinar mil més. Però volem ser molt més, volem, ni més ni menys, que ocupar l'espai central de la societat catalana: l'espai de la laïcitat, única forma de viure harmònicament plegats. I per aquest repte necessitem de noves complicitats, de nous amics i de noves il·lusions. No sabem on ens durà el proper camí, però estem segurs —el temps ho ha demostrat— que podrem, algun dia, ser hegemònics.

Però encara som, internacionalment, en l’època trista, negra, nefasta, del Bush i de la seva petjada destructora. (almenys, ens hem tret del damunt l’ombra infamant del seu amic espanyol) i hem d’anar en compte amb un model d’Unió Europea que no sigui res més —i això ja sembla un tòpic dir-ho— que un espai de negoci per a les grans multinacionals i per als taurons del món financer. No tenim massa més opció que, tot donant-nos un lleuger respir —no hem de tenir manies a reconèixer que preferim una mirada clara més que no pas aquella ombra infamant—, incrementar el nostre compromís de pedagogia cívica en tots els nostres camps d’actuació, enfortir el nostre nivell de politització —de desig de construcció activa de la Polis—, no baixar la guàrdia davant del que facin alguns dels nostres possibles amics, i esperar i treballar per tal que les tardors i els hiverns mantinguin, per sempre, alguns brots de primavera.