Núm. 35 Tercer trimestre 2004

Joffre Villanueva, secretari general de l’MLP
Jordi Serrano i Vicenç Molina, Espai de Llibertat

Joffre Villanueva ha estat membre de l’equip de direcció d’Esplais Catalans i president del Consell de la Joventut de Barcelona. En Joffre –així amb dues efes– és l'home cridat a portar l’MLP a la primera posició del panorama associatiu juvenil català.

– Vas anar a un esplai? Quin? De quina edat a quina edat? T'hi van portar els teus pares? Per què?

• Quasi tota la vida he anat a l’Esplai Boix, vaig començar que deuria tenir uns sis anys perquè els meus pares eren socis de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample i, tot i que ells venien de l’escoltisme, no hi havia cap agrupament laic al barri. Al Boix hi vaig anar fins als divuit anys (amb dues interrupcions als set i als quinze). I després vaig fer de monitor durant set anys.

– Quin és el teu primer record de l'esplai?

• Una sortida a Núria. És un record boirós i crec que em feia un embolic amb l’escola perquè hi havia altres nens de la meva classe, o sigui que probablement no sabia ben bé què feia allà. Recordo que no podia plegar el sac de dormir.

– Quin és el millor record de l'esplai?

• Se’m fa impossible fer una tria, però si fes una agregació de records em quedo amb els campaments com a font d’experiències vitals. Crec que els campaments són una eina pedagògica molt potent, una autèntica escola de vida. Em sap greu no poder fer focs de camp, això sí.

– Què vas aprendre a l'esplai?

• Uf, això em sembla que serà difíci! És que no puc fer una llista ni una tria, i la poesia no és el meu fort, o sigui que respondré en negatiu. Tot allò que no s’aprèn a l’escola o de la família, li restem allò llegit, vist, escoltat per altres canals, allò que un aprèn reflexionant, la colla d’amics... i continua sent difícil perquè és un bagatge immens. Ho sento, només arribo fins aquí, em sembla que molta gent m’entendrà. No crec que l’esplai ostenti l’exclusiva de cap habilitat o valor, però sí que reforça els més positius, com l’autonomia, el treball en equip, l’austeritat, gaudir de la vida...

– Què has estudiat?

• Em falta aprovar dues assignatures molt avorrides per llicenciar-me en ciències polítiques.

– Quins son els tres darrers llibres que has llegit?

• La Corona de Hierba, una novel·la històrica, una de romans; El don de arder, de la Ima Sanchís, un recull d’entrevistes (massa) curtes fetes a dones i El Federalismo español, de Gumersindo Trujillo.

– Recomana un llibre...

• Eminència Gris d’Aldous Huxley.

– Com et definiries?

• Políticament? Em sembla que diré que sóc eclèctic, perquè si dic postmodern em fotreu fora de l’MLP (i a més, no crec en la postmodernitat). Crec que hi ha moltes tradicions i ideologies d’esquerres de les quals val la pena pessigar-ne coses. El liberalisme d’esquerres, el marxisme com a mètode d’anàlisi, la socialdemocràcia... són aportacions que poden partir de plantejaments teòrics diferents però que per a mi són perfectament compatibles. El que sí que estic és cada cop més allunyat d’ideologies omnicomprensives, m’agrada conèixer-les però no em serveixen, cada cop sóc més escèptic. Hi ha un moment que dius "val, para, fins aquí bé, però ara hi posarem una dosi d’allò altre".

– Has estat President del CJB fins fa sis mesos, què hi vas aprendre?

• Crec que ara m’estimo una mica més la meva ciutat, que conec millor la realitat dels joves i les seves dificultats per tirar endavant, que valoro més la diferència i, evidentment, he adquirit una experiència única en moltes coses. Però, sobretot, m’ha ajudat a diferenciar la política feta amb ulleres de cul de got de la política feta amb generositat i a llarg termini. També hi he fet moltes amistats.

– La relació entre administració pública i teixit associatiu, es fa bé?

• Depèn, perquè és una relació conflictiva per naturalesa. No tenim els mateixos objectius, ni les mateixes necessitats, les dinàmiques d’uns i altres són molt fortes i això de vegades és difícil de conciliar. Crec que en aquest país passem de la indiferència tecnòcrata a l’amiguisme amb massa rapidesa. Som un país políticament desconfiat, i només es construeix a partir de la confiança. Penso que ara tenim una oportunitat de fer millor les coses.

– Com has vist el canvi de govern a Catalunya? Quins canvis proposaries en les noves polítiques juvenils?

• Crec sincerament que els partits d’esquerres han de tenir present que juguen una "prórroga sota observació". I que s’han de posar les piles, perquè la gent no està contenta. Hi ha una pulsió social d’insatisfacció soterrada que s’expressa en alguns casos de forma organitzada (hem passat quatre anys defensant-nos al carrer) i que també emergeix per altres vies més difícils d’identificar, però que es detecten ràpidament en el que per a mi són "espais trinxera" de l’Estat: les escoles, la sanitat, les oficines de l’atur... qualsevol que treballi en aquests espais rep l’impacte diari del que per a mi són els resultats de massa anys de polítiques socialment regressives. Ja veurem què aguanta tot això. Els canvis que s’han de fer? Estan clars, no cal que els detalli ara.

– I el canvi a Espanya?

• El canvi a Espanya té una virtut, que és la sorpresa. Penso que hi ha una oportunitat de moure’s amb rapidesa perquè tothom estava desprevingut.

– Des del febrer ets el secretari general de l’MLP en actiu... Quins són els teus objectius per als propers anys?

• L’MLP ha de passar en els propers anys de la perifèria al centre del debat polític, s’ha de convertir en un agent social de referència tant per a la societat, com per a les institucions, com per als mitjans de comunicació. I aquest viatge l’ha de poder fer sense haver de caure en modes, no hem de renunciar a allò que hem dit sempre, potser fins i tot descobrirem que no érem tan excèntrics com ens pensàvem. Per això s’ha de començar a establir lligams clars amb altres moviments socials d’esquerres. La política en això és bastant relativista, ets allò que ets en funció de com t’expresses i d’on et situes respecte als altres. Això ha d’anar en consonància en com el moviment canvia de cara endins. Internament s’ha de fer una tasca clau de cohesió, i més que això, de visibilització del projecte. Els militants de les organitzacions de l’MLP han de veure que la seva tasca no és un element aïllat, que el seu esplai, el seu casal de joves, el seu agrupament, s’incardina en una línia històrica de lluita per l’emancipació de les persones i que això no s’acaba ni aquí ni avui. Que formem part d’una tradició i d’un conjunt de forces que treballen en una direcció molt clara.

– Sobre la llei d'Associacionisme educatiu, què en penses?

• Em sembla que en aquest país passem de desconfiar sistemàticament de les persones i de la seva capacitat política, a dipositar totes les nostres esperances en una llei, com si aquesta pogués modificar la realitat, malgrat la realitat mateixa. De vegades em sento com el linx, que està alhora protegit i a punt de desaparèixer. En qualsevol cas, la regulació que es faci ha de separar clarament la tasca professional de la voluntària. El contrari seria un error, i aquí sí que em sentiria com el linx en una reunió de caçadors.

– En la darrera trobada de l’MLP va entrar Acció Escolta de Catalunya. Com ho valores? I com creus que pot influir en l’MLP tenir una opció ideològica i tres mètodes?

• Bé, a banda d’engruixir la base social de l’MLP (que no és poc), ens permet encarar un debat pendent a Catalunya entre esplai i escoltisme que ens ajudi a analitzar de forma crítica els dos mètodes educatius per millorar-los. En això, l’Escola El Sol pot jugar un paper clau d’espai de debat pedagògic del moviment. Però, sobretot, enriqueix el projecte de l’MLP, perquè l’ideari serà observat de forma crítica des de diferents prismes i treballat de diferents maneres, i ens confirma com alguna cosa més que un moviment d’esplai.

– Què els diries, als monitors d’Esplac i als caps d’Acció Escolta?

• Als monitors i caps els diria que deixin d’observar l’infant com un ésser pur que ha de ser protegit de vés a saber què. No s’ha de protegir ningú ni mantenir-ne una puresa inexistent; s’ha de preparar la gent perquè siguin ciutadans lliures.

– Què és, en llenguatge planer i per a tots els públics, això de l ‘MLP?

• Una aliança d’entitats (set, de moment) per construir un espai social laic i progressista a Catalunya com a eina per transformar la societat cap a majors cotes de llibertat i justícia social.

– Què té de moviment juvenil i què de moviment social?

• Som un moviment juvenil per les circumstàncies, ja que les úniques organitzacions de base que han adoptat la laïcitat com a bandera i han optat per l’MLP com a marc per estendre-la socialment són entitats juvenils, fet que demostra una intuïció bastant aguda per part de la Fundació Ferrer i Guàrdia. I no tinc al cap una definició acadèmica de moviment social, però ho som en un sentit ampli de mobilització, de voluntat de transformació, d’incidència en l’agenda política... El que passa és que hi ha hagut una certa apropiació de la denominació de moviment social per part d’un sector, però a mi això em referma en la necessitat de reivindicar-nos com a tal. I el debat sobre vells, nous i novíssims moviments socials em pot interessar des del punt de vista intel·lectual, però, és clar, ¿com expliques l’MLP si hem nascut a la dècada dels noranta i fem una reivindicació clara de la modernitat i el federalisme?

– Però no n'hi ha uns quants una mica massa sèniors?

• Massa pocs, diria jo. Hauríem d’escriure un objectiu a llarg termini que fos tenir socis de vuitanta anys de les nostres entitats membres a totes les comarques de Catalunya. O és que només els joves poden ser laics i progressistes? El moviment haurà de saber envellir, un repte interessant fins i tot des del punt de vista orgànic o d’estructura interna, perquè la tensió generacional no la coneixem prou, no la tenim incorporada de forma natural. I en aquest procés la Fundació Ferrer i Guàrdia juga un paper clau.

– Des de l’MLP es fa política?

• I tant, que fem política! És més, penso que potser aquest és un dels grans canvis que s’han produït respecte als anys vuitanta. Perquè tinc la sensació que la generació de fundadors dels primers esplais vinculats a les associacions de veïns, cap als setanta, tenien molt clar que el seu projecte era polític. Però això no ho van saber traspassar, i l’esplai va passar a ser considerat com una "àrea de jocs", sobretot durant els vuitanta. Afortunadament, i en això l’Escola El Sol ha jugat un paper clau, en uns anys hem superat una primera fase perquè tothom entengui que a l’esplai s’educa, i hem encarat amb èxit una segona que planteja l’educació com una opció política. Això sembla senzill però té una gran complexitat, perquè vol dir que a la taula de reunions dels equips de monitors aquesta idea és compartida. Arribar fins aquí no és gens fàcil. I responent d’una altra manera a la pregunta de si fem política, la presència d’infants i joves utilitzant lliurement els carrers de les ciutats per jugar, té un valor incalculable i és la millor defensa de l’espai públic que ens podríem inventar. En aquest aspecte, i torno als inicis de l’esplai, coincideixo amb l’Andreu Mayayo quan explica que l’ocupació dels carrers per fer festes majors, cercaviles, etc, va ser l’autèntica transició cap a la democràcia a Catalunya. Després hi ha tot l’aprenentatge de la participació, l’extensió social d’uns determinats valors civils... Però d’aquest aspecte ja se’n parla prou.

– Laïcitat com a eina de pedagogia civil o com a fonamentació ideològica.

• Com a pràctica d’ordenació de l’espai públic i com a actitud col·lectiva enfront dels dogmatismes. És un debat interessant, perquè, per a mi, la laïcitat existeix quan hi ha més d’una persona. Robinson Crusoe no podia ser laic. En qualsevol cas, podia ser lliurepensador. He d’admetre que és un debat que se m’escapa una mica, eh?

– I això de l'adjectiu progressista... Si avui se'n diu tothom?

• Sí, la competició terminològica a casa nostra és un autèntic conyàs. Tothom vol ser progre, tothom vol ser ecologista, tothom vol ser sostenible, pacifista, no hi ha ningú de dretes... Els marcians deuen flipar. Un dels inconvenients de la laïcitat és que no ostentes la patent ni l’exclusiva de cap idea, i al final tothom se les apropia... Què hi farem. Però el combat de les idees ha d’anar en consonància amb el debat de la pràctica, i nosaltres en tot aquest garbuix comptem amb les armes de la raó i la pedagogia.

– Quanta i quina gent forma l’MLP?

• Quanta ja és difícil de saber, però quina... Posem 17.000 entre infants i joves en 143 grups (no compto els serveis d’Entorn, que s’adrecen a 20.000 usuaris) i bàsicament gent de classe treballadora de l’àrea metropolitana de Barcelona, tot i que, poc a poc, estem arribant més enllà de Girona, el Vendrell, Berga...

– Quins són els principals referents pedagògics, si n'hi ha?

• Jo en triaria tres. Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna; Baden Powell, creador del mètode escolta i Paulo Freire, que posa els fonaments de l’educació popular.

– I les relacions internacionals?

• Bé, gràcies. Al moviment tenim gent molt compromesa en aquesta dimensió (dimensió en diverses de les seves accepcions), la Carme Donaire, l’Alfonso Bolado, el Raimon Goberna, el Jordi Vaquer, la Gemma Martín, el Joan-Francesc Pont... I ara hi ha gent nova que entra amb ganes. A mi em fa bastanta gràcia quan constato que mantenim excel·lents relacions amb gent de tot el món, fins i tot més que algunes organitzacions que s’omplen la boca de multiculturalitat, països catalans i moviments socials globals. Potser sóc imprudent dient-ho, però és que a mi em fa riure una mica. No és que vulgui donar lliçons a ningú, però sospito que, de vegades, hi ha gent que no entén que s’ha de partir d’unes idees comunes i d’una actitud "fraterna" a l’hora d’encarar les teves relacions amb gent d’altres països. Sospito que aquí a Catalunya hi ha casos de xenofília naïf i de mentalitat invasora a parts iguals.

– Quina és l'aportació de l'Associació de Casals de Joves de Catalunya al panorama associatiu català?

• Un dia els vaig definir com l’única organització de joves normals que treballen per als joves normals. És una definició poc sofisticada, però que cada cop m’agrada més. I no em preocupa tant l’aportació que fan com la que poden fer en el futur, perquè penso sincerament que Casals de Joves de Catalunya pot esdevenir en uns anys l’organització juvenil més potent de Catalunya. Potser m’equivoco posant massa pressió en un projecte que, en realitat, és molt recent i encara ha de superar moltes etapes, però si plantegem cap a on es dirigeix la nostra societat, jo cada cop ho tinc més clar: l’ACJC serà una gran organització juvenil.

– Quin missatge adreçaries a Escoltes Catalans?

• Doncs que, a partir de l’entrada d’Acció Escolta a l’MLP, tenim més coses en comú que mai, i que això ho hem d’aprofitar uns i altres. Cada cop sumem més.

– Què diries a les organitzacions polítiques juvenils (JSC; JERC; JEV-JIC; CJC)?

• Que passin una mica dels seus partits, que són un pal (tot són congressos i ponències i comissions i territoris) i no s’hi aprèn gran cosa (bé, aprens de congressos, ponències, comissions, territoris...) i que apostin per formar la seva gent en allò proper als joves. Que reinventin la política i que vegin l’MLP com un aliat, sobretot els Casals de Joves.

– Dóna un consell: quin missatge final donaries a la gent jove de l’MLP?

• En primer lloc, que facin les coses amb cura, perquè si no tindran problemes i els seus problemes són els meus, i jo no vull tenir problemes. Imagina’t els maldecaps de totes les entitats de l’MLP (més de cent!) concentrades en un pobre secretari general. I parlant seriosament, com a bon secretari general recordaré que l’MLP té un lema, que apareix a la contraportada d’aquesta revista. Són paraules sàvies.