Núm. 36 Quart trimestre 2004

Editorial

Més Europa...

El món està ben girat, remuga l'àvia padrina... Com sempre, d'altra banda. El que passa és que ara va més de pressa. I això ja no és pas tan nou. I ara toca decidir-se... I ens decidim per un model de cony de món el més multilateral possible —el món, òbviament, és el món real del món mundial i no el món que haguéssim volgut si hagués estat veritat allò de la fi de la utopia que deia en Marcuse—, amb el màxim de control democràtic dels ciutadans i ciutadanes sobre les estructures polítiques i econòmiques, amb el màxim de cohesió social i d'impuls a les polítiques d'integració. Amb el màxim d'humanisme i de laïcitat (cada cop més, per no repetir-nos tan sovint, podríem tendir a englobar els dos conceptes en un de sol)... Amb el màxim d'oportunitats per al màxim de persones (sí, potser sí que això queda una mica massa utilitarista, però és el que hi ha), amb el màxim de possibilitats per donar més veu als qui no en tenen, per situar en un pla d'accés a les oportunitats als qui no en tenen cap...

I amb el màxim de recursos per poder-ho fer. I compte! Que de recursos en sobren! Només caldria recordar-se'n de qui són els qui proposen, a l'ONU, l'acompliment dels acords de Kioto, del Tribunal Penal Internacional, del grup de Sao Paulo en favor de la diversitat cultural, del quintet contra la fam, l'aplicació de taxes i controls a l'especulació del capital financer, al tràfic d'armes, als moviments de les grans corporacions, per tal de poder fer front als reptes del desenvolupament i per tal d'afavorir la inclusió social de tots i de tothom, de tots els mons. Això té alguna cosa a veure amb els qui treballen per rejovenir la vella Europa, per impulsar un procés que trenqui les dinàmiques d'hegemonia política, econòmica i cultural que sembla que només vénen de l'altre costat de l'Atlàntic. Deixant de banda les propostes de programes màxims (els laics no acostumem a poder ser massa maximalistes, almenys no ens ho podem creure massa, tan escaldats com estem per la història...) només una Europa més unida, més forta, més cohesionada —també fiscalment, que això encara falta—, més democràtica i més socialment avançada pot contribuir a contrarrestar una mica aquesta caiguda lliure en el caos que els neocons de les petroleres i de les armes ens volen imposar. Segurament se'n riurien molt, si aquí ens baralléssim entre nosaltres i diguéssim que les coses només poden ser d'una manera. Segurament se'n riurien molt, si aquí volguéssim entretenir-nos fent com una colla de grills que canten a la lluna. Segurament, se'n riurien molt... Però és veritat que potser també aniria bé un fort sotrac a les consciències de tots aquells que, fins ara, han estat, més o menys, remenant les cireres de l'estructura tecnocràtica de la Unió Europea. Hi ha raons per fer més d'una cosa. Però, sobretot, hi ha una raó clara i nítida de supervivència solidària i civil: al món —també a nosaltres— li cal més Europa. Més democràcia, més cohesió, més impuls a la justícia internacional, ara com ara, volen dir: Europa!