Núm. 37 Primer trimestre 2005

Qui és més animal?
Jordi Miralles, president de la Fundació Terra

La legislació vigent defineix que els animals de companyia són tots aquells que pertanyen a les espècies Canis familiaris (gos) i Felis catus (gat). Però el ventall actual d’animals domèstics ja inclou també ocells cantaires com els canaris, els lloros i les cotorres; els hàmsters, els conills, i altres menys expressius com ara tortugues, peixos, amfibis diversos, etc. I més darrerament s’hi han afegit animals silvestres que han estat capturats o criats en captivitat per convertir-se en mascotes.

Tradicionalment, gats i gossos tenien unes tasques ben concretes a la llar (per això es van domesticar) de vigilància, control de rosegadors, etc. Avui, aquests animals, en el medi urbà, s’han convertit en complements per cobrir deficiències diverses de tipus afectiu dels humans. Adoptar un animal de companyia és reconèixer que assumim la responsabilitat de tenir-ne cura i acomplim amb els preceptes legals que comporta, entre altres que no es converteixi en un focus de malalties, que no malmeti els espais públics i que se li procurin les condicions vitals perquè pugui tenir una vida saludable. Malauradament, si tenim en compte el greu problema de l’abandonament de mascotes, vol dir que no sempre quan adquirim un animal domèstic comprenem l’elevada responsabilitat que assumim.

En primer lloc, hom ha de valorar la mida de l’animal en relació amb l’espai que li reservem. En segon lloc, caldrà que atenguem a algunes de les seves necessitats vitals (exercici, menjar saludable, etc.). Finalment, no podem oblidar que hi ha un important desplegament legal per garantir la qualitat de vida dels animals domèstics que comença amb el cens, continua amb les vacunacions i s’acaba amb una mort i disposició digna del cadàver.

De fet, a les ciutats no hi hauria d’haver animals domèstics per causa de les complicacions que se’n deriven. Però, si pensem que la nostra vida necessita l’afecte d’un animal atès que és més senzill que relacionar-se amb un altre ésser humà, llavors hem d’assumir la mascota adient a les nostres possibilitats. Mentre un hàmster necessita menjar, aigua, neteja de la gàbia i poca cosa més, un gos cal educar-lo, mimar-lo, treure’l a passejar, sotmetre’l a control veterinari, etc. El cas dels gats és una mica més complex per tal com tenen un vessant llibertari. Un aquari amb peixos no és pas menys complex (tot i que és més tecnològic que emotiu) però no està sotmès al rigor legal de les mascotes de quatre potes. Els ocells són també un món a part. Cotorres, lloros i altres espècies exòtiques poden esdevenir un problema en el cas que s’escapin. Només a Barcelona la població de cotorres en llibertat que un dia foren animals de gàbia passa dels 15.000 exemplars i constitueixen un greu problema. Les tórtores turques escapades de les gàbies s’han convertit en una plaga en molts indrets residencials.

No hauríem d’oblidar que tenir un animal no està exempt de riscos sanitaris. Els gats poden transmetre la toxoplasmosi, una malaltia bacteriana que pot provocar l’avortament en una dona embarassada. Els animals de companyia no haurien de ser mai espècies salvatges que podrien viure pel seu compte en llibertat, ja que tenen dret a viure i a reproduir-se en el seu entorn natural. El fet d’integrar un animal de companyia en una llar significa que es compta amb el consentiment responsable i racional que en el cas d’un gos o d’un gat comporta educar-lo. El nostre país està a la cua pel que fa a gossos educats o ben ensinistrats. Els mètodes habituals emprats (tot i ser poquíssims els gossos que reben educació per part d’experts al nostre país) tampoc no són precisament basats en el respecte a la seva psicologia. Un gos necessita fer exercici entre dues i quatre hores diàries per tenir un bon equilibri emocional. No són gaire les persones que poden dedicar aquesta quantitat de temps. També cal no oblidar que hi ha races considerades perilloses la tinença de les quals (a banda de requerir unes condicions especials) ens hauria de fer actuar pel principi de precaució, és a dir, no adoptar-los llevat que sigui per alguna raó específica.

Finalment, potser caldria recordar que el temps que podríem dedicar a un animal domèstic el podíem emprar per a pràctiques solidàries com atendre a la gent gran, fer de monitor per a la mainada o, simplement, ser voluntari d’una ONG. Els animals domèstics en el segle XXI haurien de ser per a casos especials i no pas un element de consum per cobrir mancances afectives. És evident que un gos pigall esdevé un company de gran utilitat per a una persona invident. Tan evident com un gat pot ser la mascota d’un taller i mantenir a ratlla la presència de qualsevol rosegador que despistadament pugui pujar de la claveguera. Molts dels animals de companyia menys convencionals com hàmsters, pollets, conills, tórtores, etc., acaben gairebé sempre sent un objecte de consum. Qualsevol animal entendreix els humans (grans i petits) de forma innata, però això no hauria de ser la raó per adquirir un animal que a la llarga pot acabar sent un problema. La major part de les tortugues aquàtiques acaben alliberades en algun riu, estany o bassa i es converteixen en depredadors sorprenents. I podríem posar molts exemples dels problemes que comporta si hom no s’ha documentat fefaentment de les responsabilitats que contrau adoptant una mascota. La propera vegada que passegeu per una botiga de mascotes penseu qui és l’animal i qui necessita afecte, i qui millor que ningú us el pot donar.

L’ètica immoral que hi ha darrera dels centres d’acollida d’animals abandonats i les campanyes d’adopció per part de les associacions protectores de mascotes, la hipocresia de les administracions públiques i les passions que desperten les mascotes en molts humans són prou fermes (infinitament més apassionades que discutir sobre el pitjor dels tsunamis) com perquè, si voleu que us trenquin la cara algun dia, només cal fer un article contra els animals domèstics. Us parla la veu de l’experiència…