Núm.38 Segon trimestre 2005

Santuaris per a pregàries orgàniques?
Jordi Miralles, president de la Fundació Terra

Només heu de fer una volta per diferents cases i pisos i descobrireu que, en un percentatge molt elevat, l’espai més lluminós i en el qual el disseny és tot espeterrant és el "bany complet". Les activitats que s’hi duen a terme són elementals, encara que bàsiques: sanejar el cos, externament i internament. Per al sanejament extern hom es banya, s’hidromassatja o es dutxa (el més ecològic). També es pot fer un minisanejament per a les parts més castigades del cos: el cap, les mans i els genitals. Per a cadascuna d’aquestes activitats de neteja dèrmica el bany està convenientment equipat. Per adquirir aquesta puresa epitelial, la nostra societat ha generat un conjunt d’estàndards, ja sigui en el dissolvent universal emprat (de moment l’aigua), en els productes complementaris (sabons, gels) i en els estètics o de conservació (cremes i altres). Val a dir que, si bé aquesta és una pràctica en general íntima, diguem que el nivell de pudor és baix per a la majoria dels rentats parcials o totals. Tanmateix, els aspectes d’aquesta purificació no volen ser objecte del motiu d’aquesta consigna. Volem centrar-nos en la purificació interna que es fa en un acte íntim i per al qual la pudor és, fins i tot, més alta que per a determinades pràctiques sexuals o d’estimulació eròtica. Entenem per purificació interna la d’evacuar els excrements líquids i sòlids d’una complexa activitat metabòlica que, com totes, depèn dels ingredients que li donem. Val a dir que aquesta activitat vital, la digestiva, a la qual li segueix l’excretora, no està exempta de patologies que compliquen l’acte físic d’evacuació i, per tant, origen de transfiguracions internes. L’experiència demostra que, si bé en molts casos hom podria està rient i seguint una conversa sense problemes mentre defeca, vaja com si fos un acte social més, en molts d’altres es pot convertir en un calvari muscular o en una tempesta olorosa que pot destrossar el propi interessat.

En definitiva, que ens trobem davant d’una activitat que ha de ser considerada amb un grau de pudor molt més alt que el d’intercanvi de saliva en la coneguda morrejada, i del qual en resulta un transvassament de líquids vitals entre els cossos sacsejats per les hormones amoroses. Estarem d’acord que buidar el treball dels budells afectats per algun trastorn que causi una diarrea descomunal, ben segur que exigirà el màxim nivell de pudor possible i l’espai més polit i pur que poguem trobar perquè l’evacuació líquido-material acompanyada de gasos mercaptans i altres no alerti el personal. Per això, ens cal un espai reclòs, impol·lut, i inspirador, a banda d’airejat o perfumat convenientment. Finalment, necessita d’un eficaç sistema d’autoneteja perquè no en quedi el menor rastre de l’activitat excretora esmentada. En fi, i per no allargar-nos, aquest espai de purificació interna, autonetejat, es coneix com a trona, tassa del WC, comuna, o can Felip Vè (la denominació ha variat al llarg de la història). L’habilitació d’aquest espai de transfiguració personal ha evolucionat perquè fos cada vegada més asèptic, còmode, agradable. Recordem que, no fa ni un segle, hom anava tranquil·lament a evacuar a la comuna i podia ser que fos la darrera vegada, per causa de la irrupció d’un ésser insignificant com era l’aranya del gènere Latrodectus sp. (vídua negra, en termes populars). Però, vaja, hem progressat molt respecte a la seguretat en l’art de cagar. En canvi, no ho hem fet gens en el fet que aquesta activitat artística de cagar fos més profitosa i convertís la femta en un valuós fertilitzant per adobar les collites. Malauradament, fa poc més d’un segle vàrem escollir que els excrements humans es convertissin en un problema de salubritat per causa de la maleïda tecnologia del Water closed, que es va imposar sobre la beneficiosa i més saludable de l'Earth Closed o vàter compostador (però això és també una altra història que queda fora de l’abast d’aquesta consigna).

En fi, anem a l’arrel del que aquesta consigna vol aportar. És de tots conegut i a més, de fa segles, que si bé el lavabo privat és un temple sagrat, el lavabo públic en realitat és un autèntic fàstic del qual no se’n salva gairebé cap. De fet, si hom invités un alienígen a fer un tour pels lavabos públics treuria la conclusió que l’espècie humana és merdosa com ella sola i que, precisament, els problemes ambientals de totes les contaminacions que afebleixen el planeta, de les fàbriques, passant per la dels cotxes privats i acabant per la de les piles botó (per no ser exhaustius i pesats) comencen en els lavabos públics, o dit en altres paraules, en un concepte pervertit del que és la purificació interna de l’evacuació intestinal (d'altra banda imprescindible per gaudir de bona salut). Costa de creure que aquesta actitud de netedat, pulcritud, espiritualitat… que tenim en el lavabo de casa es converteixi en molts casos en el contrari quan el procés excretor ens sorprèn fora de casa, ja sigui per la purificació líquida anomenada orina o de la més o menys sòlida, coneguda tècnicament com a femta.

Fa temps que qui signa aquest article estudia a fons l’activitat humana en els lavabos públics. La tècnica és senzilla i no vulnera els principis d’intimitat i respecte per a les persones. Es tracta, simplement, de fer visites periòdiques i esperar que algú abandoni la capella per, immediatament, introduir-s’hi i observar com ha estat la purificació del fidel pels rastres que n’han quedat. En aquest sentit, caldria aclarir que, si bé en un percentatge alt hom no descobreix cap alteració i simplement s’adona per la flaire del grau de purificació sofert, en un percentatge encara més alt hom descobreix rastres que posen en evidència que, tot i la visita amb actitud religiosa, el feligrès té un grau patològic de manca de respecte per la vida pura dels seus congèneres. Un dels estudis més sorprenents demostra que un lavabo d’empresa amb 7 capelles individuals per a homes i 7 capelles per a dones (separades) emprat per un centenar de persones d’adscripció social benestant, en un 60 % els WC en els quals hom es fica a partir de mig matí presenten rastres diversos de l’activitat defecatòria, tot i que les trones (en el cas que comentem) estan equipades amb descàr-rega d'aigua d’alta pressió i amb les conegudes escombretes.

Observant el comportament dels usuaris, hom també descobreix que, quan un fidel entra en una capella que no està no prou polida, se'n va a una altra de refulgent (tot i que, al final del matí, això comença a ser una epopeia). El curiós és que l’estudi ha revelat que el que ha fugit de les restes de la cagada aliena, després, en sortir, en un 40 % la deixarà també bruta com a resultat de la seva activitat purificadora. En definitiva, aquesta situació insostenible compta, com a sort, amb que, al llarg de les 7 hores d’horari matinal, una "senyora" (aquesta activitat no l’he vista fer mai a cap "senyor", en 20 anys de treball a l’empresa estudiada) faci una primera neteja cap a la fi del matí, per sobre. A la tarda es repurifica per tal que al matí següent es pugui tornar a emmerdar.

Hom podria pensar que és una excepció, però, fins i tot àmbits menys religiosos, però igualment habitats per una col·lectivitat humana amb la necessitat de purificar-se interiorment, també estan afectats per aquesta dolència espiritual de deixar el WC amb restes de cagada o gotetes d’orina. Potser no és tan aparent quan hi ha menys gent pel que fa a les restes d’excrements, però molt habitual en la manca de punteria en l’orina per part dels mascles, o en les gotes finals que els cauen a les femelles entre aixecar-se i eixugar-se, especialment les que prefereixen no posar en contacte la seva pell amb el protector de la trona i s’hi posen de peus fent equilibris perillosos, però, com tots els exercicis espirituals, sembla que reconfortants.

Tothom en un bar, restaurant, escola, oficina, aeroport o estació, pot queixar-se de que no estiguin prou nets, però la veritat és que una educació no adequada fa que la majoria tingui por a enfrontar-se amb la pròpia femta o orina no pas per menjar-se-la o convertir-la en adob, sinó per eliminar només les restes perquè el que vingui al darrera ho trobi net. En resum, l’ecologisme no té res a fer perquè el planeta sigui més saludable si els temples col·lectius per a la purificació interior són un cau de merda. Potser aquest tema escatològic hauria de ser un objectiu educatiu de primer ordre. Hem d’aprendre a acceptar que qui caga malament és que menja malament (llevat de trastorns mèdics) i que els WC estan perfectament equipats perquè les petites restes que s’hi puguin quedar siguin eliminades pel propi usuari. Si no som capaços de deixar un vàter públic net, imagineu com podem pretendre eliminar altres carències socials més complexes, com la discriminació sexual, racial o la contaminació planetària. La propera vegada que entreu en un vàter penseu que la purificació que perseguim s’ha de fer amb total pulcritud…