 |
| Núm.38 Segon trimestre 2005 |
|
|
|
Editorial
...I ara a qui haurem de donar les gràcies?
Fins i tot a les televisions públiques (públiques!) catalanes i
espanyoles s’ha comentat, a bastament, que el difunt monarca absolut de l’Estat
vaticà, darrera reminiscència dels codis medievals d’organització d’un espai
polític –per petit que sigui... no faltaria més!– havia deixat en
el món contemporani una herència inabastable de treball per la pau, la
llibertat, la solidaritat, la dignitat... És com si calgués, a més a més,
donar-ne les gràcies... Algú en dóna més? Tot i que els nostres amics cristians
de base s’han encarregat de denunciar tot el que és, de debò, i sense cap
pretensió falsament teòrica, denunciable. Sí que és veritat que hi havia hagut
una coincidència en la defensa de la pau en el moment de la guerra de l’Iraq,
tot i que, com sempre, el Vaticà mai no havia gosat criticar les arrels de fons
de l’univers polític, mediàtic i cultural unilateralista que tant havia
contribuït a edificar. Perquè, si alguna cosa havia estat aquest desaparegut
cap de l’Església catòlica no és altra que un aliat immillorable dels
fonamentalismes representats per la Thatcher i en Reagan (no deu ser casualitat
que els tres són els herois explícits del primer vídeo de la Fundació FAES,
llumeneres emblemàtiques de l’aznarisme més fosc). De la llibertat, de la
solidaritat i de la dignitat, potser més valdria no parlar-ne... Si aquest home
ha contribuït a fer d’aquest món allò que és, vol dir que també se li ha
d’atribuir responsabilitat en l’augment de les diferències socials i
econòmiques, el sotmetiment a codis d’interpretació de la realitat
exclusivament mediàtics i buits de capacitat de raonament (en això era un
expert), el retrocés de les llibertats civils i la necessitat de defensar els
mínims espais de llibertat personal i de dret al dissens que semblaven
establerts cap allà al final dels anys setanta, just quan ell va arribar al
poder...
Aquest darrer pontificat ha capgirat els tímids intents d’obertura a
una comprensió de la diversitat humana que, malgrat tot, havien protagonitzat
els seus antecessors immediats, i ho ha fet renunciant a qualsevol mínima dosi
d’humilitat humana o intel·lectual. Han tornat els temps, amb aquest mandat, de
la Inquisició (Congregació per a la Doctrina de la Fe) més intolerant i més
fermament armada contra els uns (aquells que interpreten un missatge evangèlic
en clau de compromís amb la sort dels desvalguts, com ara alguns capellans de
l’Amèrica llatina) i els altres (és a dir, gent com nosaltres). Per no parlar
dels editors del Codi da Vinci, que tan contents deuen estar amb els darrers
advertiments de la Cúria sobre la inconveniència de llegir segons quina mena de
literatura. Aquesta és l’Església que santifica el fundador de l’Opus Dei, que
ignora el sentit del terme reconciliació (Ep!... que l’any 1991 van reconèixer
l’error comès amb Galileu Galilei!), que menysprea els qui gosen atrevir-se a
pensar lliurement (encara que siguin cristians, com en Küng o en Casaldàliga,
perquè de qui era amic era d’en Pinochet), que vol seguir cobrant dels nostres
diners –dels de tots– per impartir la seva doctrina, i que nega el
dret d’algunes persones a optar per les seves pròpies vies d’accés a la
felicitat.
I que defensa el bisbe Paul Marcinkus, per tal que no pugui ser
encausat per la justícia civil, després de la seva implicació en operacions
financeres que acaben amb un forat de 260 milions de dòlars i un banquer penjat
sota el pont dels Frares Negres de Londres.
Aquesta ha estat l’època en què s’ha tornat a l’ostentació obscena del
dolor i del patiment (cosa ben lliure, d’altra banda, assumint els possibles
comportaments sadomasoquistes que rauen implícits en una certa interpretació de
la doctrina religiosa) i a la difusió d’un missatge que intenta abastar la
resta de la societat, no tan sols la comunitat dels propis creients, com si
aquest punt de vista fos la clau de volta de la significació última d’una
realitat inefable. Vaja, tot plegat, pornografia dura, com diria el nostre
benvolgut Salvador Pàniker. Això de llençar als morros del món la idea que hem
vingut aquí a patir, que cal assumir resignadament el dolor, que no podem
transformar les estructures, sinó limitar-nos a obeir, que cal callar i que és
bo oferir el patiment a la divinitat –com si ells ho sabessin!, com si en
rebessin el fil directe des d’un explícit més enllà!– no és més que
obscenitat pornogràfica, renúncia al pensament, tergiversació del mínim
respecte a la dignitat dels esperits i dels cossos de les persones. Moral del
dolor... Per cert, potser seria hora que algú de la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió es plantegés alguna possibilitat, també, renunciativa, al
voltant d’aquesta qüestió, no? Perquè, tant si les darreres respostes poden ser
o no alguna cosa més que un raconet de dubte, interrogant i recerca en la vida
interior de cadascun de nosaltres, el que sí que volem deixar ben clar, com a
mínim, és que volem respectar prou la dignitat pròpia i aliena com per afirmar
que, almenys nosaltres, no hem vingut aquí a patir. Volem deixar-los –i
que ens deixin, per tant– en pau.
|
 |