Núm. 39 Tercer trimestre 2005

Editorial

Ara aniran pel caganer!

Quan un president democràticament escollit i que gaudeix del suport majoritari de les forces polítiques i de l’opinió ciutadana es veu obligat a demanar excuses perquè els representants –a qui ningú mai no ha escollit– d’una institució caracteritzada per la seva manca de respecte a l’opinió aliena i la seva absoluta fixació en els motlles més autoritaris de percepció de la realitat se senten ferits en la seva susceptibilitat, és que ens estem equivocant en alguna cosa. Anem errats amb allò que alguns confonen amb el mal ús de conceptes com “tolerància”. L’aparell institucional del catolicisme, òbviament, mai no pot gosar entendre allò que tota la vida ha combatut, és dir, tolerar que n’hi hagi que són, pensen i senten d’una altra manera... Que dos polítics representatius –i que no sempre estan d’acord– facin una demostració faceciosa de bon humor, d’elegància espiritual i de desinhibició jugant amb un objecte al·lusiu a una determinada tradició mitològica no significa res des del punt de vista dels practicants d’aquesta tradició. Ben a l’inrevés, molts d’ells –dels autèntics– si se senten indignats per alguna cosa és per la mercantilització i la conversió en souvenir d’allò que potser pertany al rerafons més íntim de la seva simbologia o de la seva particular estètica cultural. Que déu-n’hi do! també, amb aquesta particular estètica! Sembla que, atenint-nos a les seves pròpies escriptures, el protagonista del mite simbòlic hauria utilitzat algunes maneres no del tot pacífiques –aquí ens remetem a l’hermenèutica bíblica– per tal d’impedir que es comercialitzés amb la corona d’espines, més que no pas perquè algun català d’intencions pacífiques i bonhomioses s’hi fes una fotografia. Recordem allò dels mercaders a la porta del temple? La veritat és que ja n’hi ha prou! Ja n’hi ha prou amb què es creguin amb dret d’interferir en els processos civils d’ampliació, precisament, de drets i vulguin boicotejar el funcionament més “sagrat” d’una societat democràtica, com és la participació dels ciutadans en les decisions i l’extensió a tots els individus –sigui la que sigui la seva opció sexual, per exemple– d’uns drets dels quals fins ara n’estaven exclosos. Pensem què significa l’actuació il·legítima del gran inquisidor papa Ratzinger i tota la cort vaticana demanant l’abstenció a Itàlia per tal d’impedir la investigació amb cèl·lules que pot contribuir a guarir malalties molt cruels... Doncs que pateixin ells, si volen, però que no emprenyin més! Recordem les convocatòries de l’extrema dreta mediàtica i política espanyola, d’acord amb els bisbes, per manifestar la seva indignació pel reconeixement d’uns drets civils de grups que fins ara no els tenien reconeguts. Doncs que no se’ls apliquin a ells mateixos, aquests drets, que ningú no els obliga pas, però que deixin d’emprenyar! Dins de poc, potser, els laics haurem de sortir en defensa del caganer dels pessebres, quan aquests intolerants s’hi fixin i ho trobin un atemptat a les seves creences. La intolerància excloent dels dogmàtics només pot aturar-se amb més aprofundiment de la democràcia, amb l’eina cívica de la tolerància activa que atorga la laïcitat. Defensarem, doncs, tots els drets de tots els ciutadans, incloent-hi el de posar un caganer –fins i tot aquells que no fem el pessebre! I no renunciarem a la simbologia alquímica i transubstanciadora d’aquest personatge, d’altra banda, tan ple d’al·legories. S’hi haurien de fixar més, en tot cas, tots els qui no són capaços de gaudir de la diversitat i de tolerar que alguns pensin i visquin de formes diferents. Potser, en l’entrallat del que és –i del que fa– el caganer català, s’hi trobarien ben representats.